Sessió de rufologia

17.10.2016

Entrades exhaurides, el Teatre-Auditori de Sant Cugat ple com un ou i una actitud de sacralitat moderna. No vaig tenir cap dubte que estava en una missa sacra quan va iniciar el concert a cappella, amb una mena d’himne a la desolació.

Rufus Wainwright a Sant Cugat del Vallès | Foto: Jordi Garcia

Rufus Wainwright a Sant Cugat del Vallès | Foto: Jordi Garcia

No practico la rufologia, aquesta religió laica basada en el culte a Rufus Wainwright, creador d’un pop de segell molt personal i un magnífic vocalista. Però tot i que no en sóc devota, li reconec les gràcies i la seva qualitat indubtable. I, oh pecat inconfessable, és veritat que al cap d’una estona em cansa aquesta tendència seva a la pompositat, i em carreguen de vegades les seves melodies tan simples acompanyades de les seves grans cordes vocals. Em ve al cap Antony and the Johnson (ara ja té un altre nom), pel posicionament del jo com a objecte creatiu, tal com explica en cada cançó part de la seva vida.

A més, tenia ganes de sentir la que més m’agrada, l'”Hallelujah” però ara resulta que no la cantarà fins que Donald Trump perdi les eleccions.

Sense cap més banda que el piano i la seva guitarra, també puc afirmar que vam ser tocats tots per la seva sensibilitat interpretativa, capaç de nuar el classicisme i el cabaret. Wainwright ha fet òperes com la Prima Dona en francès, però el concert que vam tenir la sort d’escoltar a Sant Cugat no tenia cap instrumentació, i és aquí amb aquest treball honest, tot es fa emocionant i sincer. Per tant, no sóc creient però em declaro ja simpatitzant.

Vam xalar d’allò més quan va tocar al piano “Cigarrets and chocolate milk”, “Out of the game”, “Going to Town”.

I és que és un autor amb un segell propi, amb una gran tècnica musical, amb una veu plena d’arpegis i fugues minimalistes. Realment és un creador sempre en estat efervescent, que és capaç d’arriscar-se a cada nou treball, com fer un homenatge a Judy Garland, cantar el dol de la mare morta, crear una òpera o endinsar-se als sonets de Shakespeare. Un treball que vaig trobar molt interessant i que ens va regalar una de les seves peces, A Woman‘s face, una de les més fàcils d’escoltar.

No és estrany que el seu ego es trobi realitzat en l’òpera, perquè té el glamur de les grans dives de l’escena, així que també va cantar coses que ell diu que són àries, i ho deuen ser però jo les trobo sempre peces pròpies, experimentals, arriscades i interessants com La complainte de la Butte.