Serps, galeries i postres

17.05.2019

Ja fa temps que l’editorial Bromera publica les obres dels guanyadors i guanyadores de diversos concursos de poesia arreu del territori. Us oferim una breu lectura de tres de les darreres publicacions: Serps i paisatges d’Iban L. Llop, Galeria d’incerteses d’Alba Fluixà i Postres de poeta de Josep Fàbrega.

Serps i paisatges és el poemari que va fer a Iban L. Llop mereixedor del Premi Maria Beneyto Ciutat de València. El títol prové de Paesaggio con serpente, de Franco Fortini que, al seu torn, procedeix del cant vuitè de la Divina Comèdia quan, davant l’amenaça de la serp, Dant és salvat pels àngels. Serps, doncs, com a imatge de la maldat a la terra (amb les seves òbvies connotacions bíbliques): Iban L. Llop captura en els seus poemes diferents escenes de maldat, algunes brutals (violacions, pallisses, suïcidis), d’altres gairebé fetes sense voler. Paisatges, per la forma de retratar aquesta maldat. La veu poètica d’Iban L. Llop és com el viatger que va avançant pel camí -fet que també és una mica dantesc- capturant en poemes narratius, petites fotografies (com de paisatges) d’allò que hi troba. Les aparicions de la serp no deixen oblidar la presència del mal:

L’ALARMA
Com una corda,
la serp en una branca
de la pomera.

Els poemes segueixen la forma mètrica japonesa de la tanka, de vegades independents i de vegades encadenades -mateixa forma mètrica, per cert, amb què Iban L. Llop està reescribint l’Odissea d’Homer a les seves xarxes socials-.

Alba Fluixà obre Galeria d’incerteses (premi Ibn Hafaja de Ciutat d’Alzira) citant Oscar Wilde: “Creure és molt monòton, el dubte és apassionant”. I la inspiració que ella tria per donar forma a aquest dubte o incertesa és el de les arts plàstiques, l’altra gran passió de l’autora. El poemari de Fluixà està estructurat com una galeria d’art en la qual cada poema és un element que hi podríem trobar -vegem-ne els títols: Llum, Catalogacions, Creadores…-. En cadascun d’ells, hi reflecteix instants, reflexions o idees que tracten d’expressar el neguit insolucionable que genera la incertesa vital, aquesta manca de sentits objectius i inalterables que només en els moments estètics (sigui literaris o pictòrics) sembla esvair-se. No obstant això, no ho fa des d’una veu densa o excessivament metafísica sinó des de la quotidianitat i l’experiència pròpia. L’autora uneix art i poesia fent referència i homenatge als seus ídols artístics o a l’acció mateixa de pintar.

L’estructura del poemari es torna especialment uniforme al seu final on, sota el títol Cromatismes, l’autora repassa la paleta de colors, fent-ne de cadascun d’ells símbol de la imatge que vol expressar. En la galeria d’Alba Fluixà, doncs, el plaer estètic és la salvació:

GALERIA
Cada dia entenc més
l’encant dels matins,
quan tothom dorm
menys la bellesa,
i és que,
rere els murs,
el foc
espera.

Postres de poeta (Premi Festa d’Elx) és la 21a publicació del professor jubilat Josep Fàbrega. Com els postres de músic, es tracta d’una barreja, un recull de tres poemaris: “Examen d’inconsciència”, “Raons personals febles” i “Saó”. El primer, amb el joc lingüístic que fa referència al del sagrament de la confessió -algunes generacions hi reconeixeran el “examen de conciencia, dolor de corazón y propósito de la enmienda”-, tracta d’afrontar la vida com a seguit d’afers no sempre conscients; el segon, engloba reflexions personals del poeta, moltes lligades a l’acte de l’escriptura i a la duresa d’envellir -per la presència imminent de la “tardor”, el “darrer sol” o la “mortalla”-; el tercer és un recull de quaranta poemes (numerats), cohesionats per l’element de la pluja que, per a l’autor, “impregna l’interior de la persona”:

16
Cada gota al mirall és una taca
de grisos enllorats que regalima
cap al brocal del pou d’aquesta tarda
feixuga de records i monodies
que pesa tant i tant. Soc a la platja.
Veig les ones: remuguen i s’enfiten
-és ridícul que plogui damunt l’aigua-
i amaren el sorral amb llengües grises
i amb la pell oliosa i estagnada.
Cada record és un cantal que llisca.

El baf embruta el vidre. El mar no calla.

Josep Fàbrega cita Pessoa (que troba la poesia entre la prosa i la música) i Maragall (que identifica llengua i pàtria) per establir les seves premisses: el gust per la forma -segons l’autor, anant en contra del que es porta avui dia- i per la paraula genuïna, és a dir, la defensa d’una llengua en crisis de dialectalització. L’autor ens ofereix una escriptura rigorosa i formalment purista: tots els poemes segueixen una estricta mètrica decasíl·laba assonant, i el nombre de versos coincideix en tots els poemes d’un mateix grup.