Sergi Portabella: “L’important és l’experiència de fer les coses i no el resultat”

5.07.2018

A Jean-François i el sentit de la vida (2018), el solitari i tímid Francesc, que, atribolat per l’assetjament escolar i l’absència d’una figura paterna, fantasieja amb el suïcidi, descobreix un dia un exemplar d’El mite de Sísif. La lectura de les seves pàgines el captiva de tal manera que decideix convertir-se, sense saber massa bé què és, en existencialista: s’aixeca el coll de la jaqueta, es canvia el nom pel de Jean-François i enfila cap al Cafè de Flore per trobar-se amb Albert Camus i dir-li què pensa sobre el seu llibre. Pel camí s’assabentarà que fa més de cinquanta anys que l’autor és mort, s’enamorarà d’una noia més gran que ell, patirà el seu primer desencant amorós, i, arran de tot això, descobrirà que, malgrat la manca de propòsit, la vida val la pena de ser viscuda. Parlem amb el seu director, el cineasta Sergi Portabella (Barcelona, 1980), que s’endinsa en l’experiència de dirigir un llargmetratge amb la seva òpera prima.

Sergi Portabella © Ester Roig

La primera pregunta és senzilla: quin és el sentit de la vida?

No n’hi ha. El punt de partida d’El mite de Sísif és que la vida no té sentit. Si no hi ha Déu, si després de la mort no hi ha res i per tant els objectius que un aconsegueixi són tots temporals, no hi ha un sentit. La pregunta és si tot i així la vida val la pena, i tant el llibre com la pel·lícula arriben a la conclusió de sí. Val la pena pel simple fet de viure-la i de tenir experiències, bones i dolentes.

Per què creus que el Francesc queda captivat per la lectura d’El mite de Sísif?

El mite de Sísif té una primera frase molt potent. Quan el vaig llegir per primer cop, amb setze anys, és aquesta la frase que em va captivar. El llibre és dens i hi ha moltes coses que no acabava d’entendre, però el poder d’aquella frase em feia voler seguir llegint. Camus comença dient: escric aquest llibre per decidir si ens hem o no ens hem de suïcidar. És una premissa molt intrèpida per escriure un llibre. I, especialment en l’adolescència, que és una etapa on un es fa moltes preguntes, crec que és una frase molt captivadora.

Pot ser un llibre delicat de llegir en una adolescència marcada pel bullying.

Fent les entrevistes em diuen: “Parles de suïcidi, de bullying, què valent”, i són coses que estan a la pel·lícula una mica pels racons. Però la pel·lícula no va d’això, va del que es diu a El mite de Sísif.

En què creus que queda reflectida la tesi del llibre?

Vaig tenir un moment de dubte durant la pel·lícula, quan vaig assabentar-me que Camus treballava en cicles i tenia el que anomenava “el cicle de l’absurd”, en el qual hi havia obres que intentaven posar en ficció El mite de Sísif. Vaig pensar que igual el que jo estava intentant fer ja ho havia fet ell mateix, però resulta que tant L’estrangercom Calígula parlen molt de l’absurd però no arriben a desenvolupar el que hi ha a El mite de Sísif, que és aquesta idea vitalista que la vida sí que val la pena. Són obres bastant fosques i a mi m’interessava transmetre aquesta part positiva. Al llarg del seu viatge, el Francesc aconsegueix perdre la por al fracàs i entendre que l’important és l’experiència de fer les coses i no el resultat. Queda exemplificat amb la història d’amor: que li diguin que sí o que no és irrellevant perquè l’important és que ell s’ha enamorat.

En aquest aspecte, és cert que la pel·lícula en cap moment adopta aparença de discurs. Essent el punt de partida una obra filosòfica, el risc d’intel·lectualitzar massa la pel·lícula hi era. Com t’has plantejat l’adaptació?

No m’ho plantejo com una adaptació sinó com que El mite de Sísif és un element de l’obra, un personatge dins la pel·lícula. A partir d’aquí considero que el desenvolupament de la història i la tesi de la pel·lícula siguin la del llibre, sense haver d’anar pas a pas seguint cada capítol. A vegades hem agafat coses del llibre, com quan es parla de Don Joan com a exemple d’home absurd. El Francesc, a la seva manera, és una espècie de Don Joan fallit.

La pel·lícula contribueix a alliberar l’existencialisme de l’estigma que a vegades li ha pesat en tant que a corrent filosòfic fosc i pessimista. Hi ha directors que han agafat les tesis existencialistes per treure conclusions molt menys benèvoles amb l’ésser humà. A Jean-François i el sentit de la vida, en canvi, s’hi percep una clara reivindicació vitalista.

Una cosa important és que Camus no es considerava a ell mateix existencialista i que, de fet, per ell, El mite de Sisif és una crítica i una refutació de l’existencialisme. Això va fer que el cataloguessin com a existencialista. El van ficar dins del sac per escriure sobre el tema. El fet d’agafar aquest llibre i no un altre fa que surtin aquestes tesis més vitalistes i que no donem una visió pessimista a l’existencialisme perquè, en certa manera, no estem treballant sobre l’existencialisme, sinó sobre l’absurdisme o les etiquetes que se li vulguin posar. Això la pel·lícula no ho explica. Accepta aquesta confusió sobre el fet que Camus és un existencialista perquè tampoc és feina meva fer divulgació. A més a més, també volia reivindicar el fet d’enfrontar-se a la cultura sense un excés de respecte. No és necessari conèixer el context i saber que aquell autor és important. No s’ha de llegir pensant que un llibre t’ha d’agradar forçosament. S’ha de llegir sense complexos.

Fa un parell d’anys es va publicar el llibre En el café de los existencialistas.Durant un temps, des de l’acadèmia, se’ls ha desacreditat, però sembla que els existencialistes tornen a tenir interès popular. Què penses que té de vigent la filosofia existencialista avui dia?  

Sempre hi ha un moment que qualsevol corrent de pensament passa de moda i té un cert desprestigi per després poder tornar. Recentment hi ha hagut una sèrie d’aniversaris que fan que es puguin tornar a publicar certs llibres, edicions especials, etc. Però jo crec que sempre són vigents. Al final, són llibres que parlen de les grans preguntes, que són preguntes que tots ens fem. A l’adolescència potser te les fas més sovint i et semblen urgents. A l’edat adulta et dediques a coses més mundanes, però segueixes tenint aquestes inquietuds. Els existencialistes buscaven respondre aquestes preguntes, que sempre estan presents.

Sergi Portabella © Ester Roig

En alguns moments de la pel·lícula és difícil no pensar en Truffaut i Els 400 cops. El personatge de Doinel també troba en la literatura una forma d’escapar. Quin espai i quina importància li dones a la literatura en la vida personal?

Per mi la literatura ha tingut la importància formativa d’ensenyar-te que el món és molt més gran del que coneixes. I la segueix tenint. Tot i que, òbviament, com més gran et fas més costa d’emocionar-se i trobar coses que t’arribin.

I en el cinema?

No crec especialment en les adaptacions literàries. Poden funcionar les adaptacions d’obres menors que tenen una premissa o una idea molt bona, com feia Hitchcock. Però crec que, en general, les grans obres ho són precisament perquè són perfectes en el llenguatge al qual pertanyen. Traduir-les a un altre llenguatge en general les desvirtua. Però sí, la literatura com a part de la vida ha de tenir una presència en el cinema, tot i que en el sentit que té a Els 400 cops, que és el d’un desig de llibertat. L’Antoine Doinel és un personatge molt diferent del Francesc, però tant de bo tinguéssim tots alguna cosa del seu esperit.

Els personatges que, com el Francesc, són nens que es comporten com adults també recorden lleugerament a Wes Anderson.

Wes Anderson fa una mica de por perquè la gent es fixa molt en la seva estètica. A mi, però, el que m’interessava era la idea d’aquests personatges que, al principi, semblen molt irreals, gent disfressada, i que a poc a poc vas acceptant, fins que una cosa que semblava molt còmica al principi acaba emocionant-te.

Quins referents has tingut en compte per crear el món de Jean-François i el sentit de la vida?

Hi ha tres pel·lícules que formen una espècie de trilogia partida en el temps i en diferents països: Harold y Maude (1971), Rushmore(1998) i Submarine(2010). Les tres són pel·lícules on el protagonista és un adolescent amb uniforme o corbata, que en part era un dels motius de situar el Francesc en una escola privada. L’uniforme era per connectar una mica amb aquestes pel·lícules. Jo tenia la idea que això era una trilogia i nosaltres estàvem intentant fer la quarta, que igual acaba sent una seqüela innecessària, com l’Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (2008). Però eren tres pel·lícules que tenia molt presents.

És el teu primer llargmetratge. Quines diferències hi ha hagut en el teu mètode de treball en comparació amb el curtmetratge?

En el curt sempre havia estat molt intuïtiu, és una cosa que em funciona molt: tinc una idea per una escena de diàleg i començo a escriure. Feia això i ho reescrivia de manera totalment diferent quedant-me amb un parell de coses. Acabava fent deu versions i totes eren començades de zero. En aquest mètode hi ha una frescor que et sorprèn a tu mateix més que si penses una història, una estructura i després et poses a escriure. Però això, amb un llarg, era inaplicable. Al principi intentava planejar més la història i la premissa, però no estava content amb el que sortia i vaig acabar aplicant aquest mètode més intuïtiu. He planejat més que en els curts, però ha estat un procés més o menys erràtic.

Quant de temps t’ha costat aixecar una pel·lícula com aquesta?

Tres anys. Ha estat possible gràcies al suport del Xavier Granada, el productor, que ha tingut molta paciència i ha acceptat aquesta manera de funcionar que igual no és la més convencional. Però a mi, en certa manera, em deixa oberta la possibilitat de sorprendre’m a mi mateix i de cop i volta, a la cinquena versió del guió, introduir un personatge nou i canviar coses.

Tot el contrari del que diuen als manuals de guió.

Sí. Al final, clar, treus certes lliçons de coses que funcionen més i coses que funcionen menys. Però, en comptes d’anar d’allò general a allò concret, m’agrada ficar-me en el concret perquè surten idees. Vaig començar amb el personatge, amb la idea d’un nen existencialista. També tenia clar que el llibre fos El mite de Sísifi que tot s’estructurés al voltant d’una història d’amor. Amb aquests tres elements vaig anar estirant del fil i va anar sortint tot.

Per acabar, voldria que fessis una valoració sobre l’estat actual de la indústria. En el cas de la teva pel·lícula, Filmin hi té una participació. No sé si amb les noves plataformes d’exhibició podria haver-hi canvis que beneficiïn el cinema independent augmentant-ne la visibilitat o producció.

Costa de dir. Però crec que, darrerament, estan sortint pel·lícules molt interessants. He vist, en els últims anys, més pel·lícules catalanes que m’han interessat que en anys anteriors. D’altra banda, el model de producció tradicional està absolutament en crisi. Encara no sabem com  fer les coses. Les noves plataformes poden ser molt positives, però també crec que tenen un perill: algunes no deixen arribar les pel·lícules al cinema. Encara que cada cop hi vagi menys gent, és el seu àmbit natural. Les grans plataformes tenen molts diners i podrien assumir la producció de la pel·lícula, però no serveix de res si després no la veu ningú.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Felicitats. Tinc setanta anys i El mite de Sísif sempre ha estat el meu llibre de capçalera. El vaig llegir, més o menys a la teva edat i, també, sabent que no hi ha transcendència, vaig fer un clar vot per la vida. I no me n´apanadeixo gens.