Sergi Pàmies: “O et cases amb la novel·la o et cases amb la dona”

5.04.2013

Som a l’Arts Santa Mònica, al cicle ‘Un dia amb Sergi Pàmies’, taller i conversa literària organitzat per l’escriptora Isabel Olesti, que posa en contacte escriptors amb els seus lectors. 

Sergi Pàmies. Foto: Quaderns Crema.

Sergi Pàmies vesteix una camisa de quadres i pantalons foscos. Duu mocasins i ens explica l’anècdota de les sabates de cordons, vinculada al primer contacte amb la seva futura dona. Aquesta anècdota el va portar a escriure el relat “La dona de la meva vida”.

-El concepte “dona de la meva vida” és algú que quan veu que duus els cordons descordats a les sabates, s’acosta i et diu que podries prendre mal. Algú que et vol bé.

Com que no es vol tornar a casar, ha optat –per no tornar a topar-se amb cap altra dona de la seva vida- per calçar-se uns mocasins. Sense cordons.  És un home afable, parla amb un to de veu just, ni massa humil ni massa ambiciós, equilibrat i amb saviesa però sense pedanteria. És molt agradable escoltar-lo: reparteix l’humor amb fines llesques que posa sobre el pa de la conversa. Arrenca rialles i de tant en tant emergeix aquell punt de tristesa amarga que ell amaga i que transforma en art, que serveix per alimentar els seus contes.

-Escric per fer fora les pors. Per divertir-me i per conservar els amics. Escric tot allò que no puc explicar-li ni a la dona, ni als fills, ni a un bon amic. A un bon amic no li pots explicar les penes, si el vols conservar.

És un home intel·ligent. Arrenca les rialles del públic. Diu que és asocial però està la mar de bé xerrant amb l’audiència. Estem embadalits. Ens hi podríem quedar hores i hores. El dia passa ràpid. No parem de fer-li preguntes.

La societat no acepta els disgustos. Sempre hem d’estar bé. I l’art permet transgredir, ens ve a dir. Ell escriu per abocar-hi aquesta mena d’històries, aquestes reflexions.

“Molta gent em diu: “Què t’has separat? La bicicleta estàtica és un llibre més d’un home separat que no pas d’un home casat. Però, en canvi, si ets músic i fas una cançó trista ningú no et demana si t’acabes de separar”.

ESCRIPTURA, PREGUNTES I CURIOSITAT

“Tots els articles i alguns contes parteixen d’una pregunta. A quin lloc van a parar els mitjons desaparellats de la rentadora, per exemple. Un dia em vaig imaginar un forat negre on van a petar coses així. Necessito una situació anòmala per començar a escriure. Hi ha moltes situacions surrealistes amb què de vegades topem –altres les imaginem-. La meva màxima, de totes maneres, és que si la realitat t’ofereix coses interessants, ho has d’aprofitar!”.

Sergi Pàmies escriu per contestar-se preguntes. ¿Què passa amb els excrements quan som en un avió? Aquesta pregunta me la feia tot sovint, quan era un nen. Els termes ‘matèria’, ‘velocitat’ i ‘temperatura’ em fascinaven. Ens responien ‘es desintegren’, però jo no m’ho creia”. Més endavant Pàmies en va fer un conte que apareix en el seu primer llibre. ¿Per què les dones que no tenen pit es posen escot? Aquella pregunta va cristal·litzar en un article periodístic i va rebre una nodrida cua de respostes en forma d’emails. “M’escrivien tota mena de dones per ajudar-me a comprendre la situació. ‘D’aquesta manera ens sentim més atractives’ deia una de les cartes. Al final vaig comprendre que posar-se escot quan tens poc pit, no té res a veure amb la ostentació”.

Tertúlia literària amb Sergi Pàmies.

Pàmies explica que per tenir material transformable en conte, article o novel·la, cal fixar-se molt en els detalls. “El cine del pobre és l’observació. Sempre m’agrada molt que m’expliquin el procés de com es fan les coses” i aquest tema es reflecteix a bastament en la seva obra. Contes que expliquen com escriure, el procés necessari per sargir un text literari.

“Vaig decidir que em dedicaria a la ficció, perquè la meva mare havia estat escriptora de recuperar la memòria, i aquesta és una manera de diferenciar-m’hi”.

PLAER VERSUS DOLOR

Un dels assistents al taller literari pregunta a Pàmies si pateix mentre escriu. Hi ha escriptors que pateixen, mentre escriuen i d’altres que escriuen per plaer. Vostè com es definiria?

“Quan penso en l’escriptura com a plaer, penso en els articles periodístics. En els contes em fico en territoris més íntims i no tot és plaer. Quan escric als diaris procuro que tot sigui plaer. Entenc el periodisme com un ofici, és la meva feina. Jo sóc com els tios del mercat: carreguen caixes a la furgoneta, exposen les mercaderies i venen el producte. I disfruto.  Intento –com que hi ha molta competència- buscar temes originals. A mi no m’agrada patir. I m’ho passo molt bé treballant”.

Pel que fa a l’exploració de les emocions –on també s’hi troba la franja violeta del dolor- i on es passeja per camins més íntims, de vegades el plaer es desdibuixa o queda temporalment amagat.

“La cosa trista em crida molt. A través de l’escriptura pots intentar acostar-t’hi. L’escriptura és allò únic, allò que sempre hi és. I a través de l’escriptura intento narrar les coses que no es poden explicar ni en un dinar, ni a la família, ni a un amic. Perquè si precisament ets un bon amic no t’ho explicaré”.

Pàmies considera que està molt més acceptat escriure i escoltar cançons tristes, que no pas relats tristos.

“Tinc moltes cançons tristes a l’Ipod. Si escrius contes tristos la gent pregunta t’has separat?, però si escoltes o escrius cançons tristes és ben normal. Jo no suporto la salsa, aquell optimisme… uff! I en canvi els boleros m’agraden molt”.

L’escriptura de Pàmies oscil·la entre ‘divertiment’ i ‘necessitat’. “Escric els articles periodístics per divertir-me, mentre que els contes són per necessitat. Quan el tema m’està martellejant. Segurament escrius per crear-te un món on ningú no pot entrar. I d’aquest manera, et fas un món més amable”.

 

MODELATGE DEL TEXT: ESCOLPIR LA NARRACIÓ

“Abans de donar el conte per acabat, cal picar molta pedra, polir-lo. I aquesta és la fase més difícil i també la més fascinant. Hi ha una part de creativitat, de tenir la idea; però la part excitant de l’ofici d’escriure és quan intentes modificar alguna cosa, intentant apropar-te a l’excel·lència: neteges, desbrosses, fas moure aquell peu en aquella direcció. Llegir en veu alta, m’ajuda molt. De la pantalla de l’ordinador al paper descobreixo coses, esmenes per fer. I de la lectura en silenci a la lectura en veu alta hi veig més detalls: el so, la música, veus molt bé les espines del text. És el control de qualitat”, explica. “Normalment deixo passar uns dies abans d’imprimir, és un procés lent. Un llibre pot trigar tres anys en gestar-se, més la intuïció de saber quan parar de reescriure’l”.

-Jo no acabo mai, de reescriure: m’ho han de treure de les mans.

Com que el primer cop que Pàmies va entregar un manuscrit plovia –i Pàmies és supersticiós- el dia de l’entrega del material ha de ploure o ha de fer un dia ennuvolat.

“Sovint entrego el material literari en contra de la meva voluntat. Passat el temps que hem acordat, arriba el dia. I m’he de desfer dels contes que he estat escrivint. L’entrega s’ha de fer de manera pacífica i ordenada. Hi ha un moment que declaro el llibre acabat, tot i que sé que està inacabat. I sempre el deixo llegir a tres persones: al Quim Monzó, al Jordi Cornudella i a un gestor que no té res a veure amb el món de la literatura, però que és un gran lector i un amic: en Jordi Torres. Per part meva, continuaria refent els contes fins a l’infinit. Per mi mai no estan acabats”. Les observacions que li fan Monzó, Cornudella i Torres van des de l’ordre dels contes, fins a comentaris dels títols de cada capítol.

“Amb en Monzó discutim sobre alguns aspectes de la llengua. En Monzó té un sistema proustià, purament tècnic i mostra un interès intens pel llenguatge: solucions de frases, rectificacions lingüístiques… en Monzó té aquest vessant de lingüista. El meu amic Torres és, en canvi, dels que et diu: Aquest conte és una merda. És un lector compulsiu i implacable. Les observacions del tipus T’hi has fixat que el protagonista s’ha abaixat els pantalons i no se’ls ha tornat a pujar? sortiran de la boca de Jordi Cornudella. I amb la suma d’aquests tres criteris prenc algunes darreres decisions”.

Pàmies diu que li agrada que els contes “tinguin diversos pisos, com els milfulls” i recorda una escena viscuda amb els seus germans. “Jo sóc el petit de quatre germans. Tinc dos germans russos -per part de mare- i un germà més del mateix pare i mare. En aquella època, quan érem nens i els germans russos ens venien a visitar, els portàvem al Corte Inglés. I quedaven tan meravellats, tan astorats, que amb la primera planta en tenien prou. Però al dia següent descobrien que hi havia una segona planta, i una tercera… I la idea del conte seria que el rus quedi satisfet amb la primera planta, però que en la relectura pugui apreciar la segona planta, la tercera, la quarta… Que hi hagi alguna cosa més. En el meu cas, hi ha contes que els he llegit 30 vegades! Sovint sembla tot molt simple, quan estàs a la primera planta no tens la sensació que hi hagi sis plantes més a sobre!” exclama.

LA BREVETAT

Sóc molt amant de la brevetat. Si un conte és breu, com a mínim és breu! Ja té aquesta qualitat.”

Pel que fa als hàbits d’escriptura, Pàmies reconeix que no es considera metòdic. “Escric en hores diverses i tinc carpetes físiques on hi poso idees per a futurs contes. No sempre reconeixes el material que et serà útil. De vegades, t’equivoques”. Entèn el conte com un “exercici de concreció” i admet una tendència cap a la tristesa.

Allò que Pàmies valora més d’un autor és l’estilística. “L’estil i el com és més important que la història que expliques, que també és important”.  Al cap i a la fi, la literatura és “un acompanyament, quelcom que et reconforta, com una cançó o la lectura d’un poema. Potser no t’acabarà de canviar o transformar, però sí que t’acompanyarà, et completarà i sempre serà allà: això és reconfortant”.

EL LIRISME

“En l’escriptura busco la condensació i no defujo algun moment líric. No em fa vergonya acarar-me amb el lirisme. O no em fa tota la vergonya que m’hauria de fer. Tinc alguns poemes encoberts en contes, “El pou” a Si menges una llimona sense fer ganyotes o “Unplugged” a La bicicleta estàtica”.

La relació de Pàmies amb la lectura de poesia es remunta a la infantesa. Llegia poesia en català, que era la llengua de la mare i dels avis materns. A casa, però, es parlava castellà i al carrer –vivien a París- francès. Quan ell i el seu germà van anar a viure a Barcelona, amb els pares, va aprendre català a l’escola. “Vaig experimentar el fenomen de la immersió lingüística en carn pròpia” i vaig començar a escriure en vers. Volia atraure l’atenció de les companyes de classe, que eren de famílies ben catalanes, i necessitava poesia en català. Miquel Martí Pol, Joan Vinyoli, Joan Salvat-Papasseit van ser els seus referents. El poema “Tot l’enyor del demà” de Papasseit és la meva màxima aspiració literària. Quan vull llegir poesia, llegeixo Papasseit i em llegeixo 14 o 15 vegades aquest poema.  De poetes contemporanis no en llegeixo, he de reconèixer que la poesia experimental ha fet que em distanciés d’aquest gènere”.

EL SERGI PÀMIES LECTOR

“Està clar que hi ha lectures que m’han traumatitzat. El conte que vaig dedicar a El petit príncep és tot veritat, menys la part on dic que vaig anar a un hotel a llegir-lo! Tinc una carpeta que es titula CÀNON TRAUMÀTIC i allà hi poso idees de contes amb traumes literaris. Tu pots dir no m’agrada Vivaldi, però en canvi no pots dir no m’agrada ‘Ulisses’ de Joyce sense que et mirin malament. I jo crec que cal una sortida de l’armari literària on poder dir els llibres que et desagraden”.

Una assistent al taller li demana a Pàmies si mai ha deixat un llibre “per excés d’emoció”, tal com a ella li ha succeït amb Els germans Karamàzov. Pàmies respon amb un somriure maliciós: “No he deixat un llibre per excés d’emoció sinó per altres raons, com per exemple l’avorriment. Com a lector sóc molt cabró. De vegades sé que és culpa meva. De vegades no és el moment, no tenim l’actitud adequada. Per exemple, amb la pel·li Amour del Haneke vaig sortir del cine perquè no ho aguantava, no volia rememorar tot allò, m’hi hagués implicat massa. Per voler estar al dia, de vegades llegim coses abans que ens toqui. Potser Els germans Karamàzov és una lectura que no és per llegir-la als 20 anys sinó als 35. De totes maneres, tornant al tema de deixar un llibre per excés d’emoció no m’ha passat. Alguna noia m’ha deixat amb aquesta mateixa excusa: M’agrades tant, que et deixo!”, explica amb un mig somriure incipient.

“Tens dret a que no t’agradi un llibre! En algunes ocasions és qüestió de paladar. De vegades notes que no t’agrada. I ara posaré un exemple gastronòmic. A mi no m’agrada el bacallà i la dona em va proposar anar a Lisboa a tastar el millor bacallà, com si la culpa fos del bacallà! Serà el millor bacallà del món, però a mi no m’agrada. T’agradaria que t’agradés, però no t’agrada”, exposa.

Sergi Pàmies | Foto Quaderns Crema

Sergi Pàmies diu que li agrada llegir autors del seu temps. “És el que més m’estimula. Llegir sobre coses que estan passant en aquest moment. Si sé que és un llibre molt bo escrit fa 200 anys, també m’interessa; però jo consumeixo molt llibre d’actualitat. Per a mi, el llibre és una font d’informació de l’època. M’agrada la novel·la El bigoti d’Emmanuel Carrère, per la descripció psicològica del personatge protagonista. També llegeixo tots els llibres de Paul Auster. No tots són bons, però me’ls llegeixo tots per l’estil i el to, tots tenen alguna cosa. I encara que siguin dolents, cony, és l’Auster! Aquí em passa com amb les pel·lis del Woody Allen, no tot el que ha fet és bo, però sóc fidel a un gènere”.

També li desperta molt interès llegir cròniques periodístiques d’altres èpoques.  “Els reportatges, cròniques i articles dels periodistes dels anys 20 m’apassionenm i trobo interessant llegir sobre èpoques i llocs que no conec, que la lectura m’aporti un plus”.  ¿Quins autors li agraden?  El Julian Barnes i l’Etgar Keret. “Per mi la lectura continua sent ‘el gran moment’, m’agrada més llegir que escriure. La sensació és de satisfacció: tinc una vida en la que puc decidir que aquell dia el destinaré a llegir tot sencer. D’entre els clàssics trio Kafka, Borges, Cortázar i Txèkhov . No sóc un boig de Cervantes”.

Les lectures d’adolescència incloïen Jules Verne, Fournier, Salvat-Papasseit, Vinyoli, Boris Vian, Camus, el món sudamericà de García Márquez i els autors russos.

“En català com a prosista destacaria a Pla, el Pla que escrivia per necessitat”, subratlla Pàmies. De les veus noves li interessa en Gonzalo Salzedo i Patricio Pron i assegura que llegeix molta crítica literària. “M’agrada molt en Martin Amis, que té un recull de crítica literària molt bo”.

 

AUTOCONEIXENÇA: Retrobar-se amb un mateix a través de lectures passades

La literatura ens permet descobrir altres mons i descobrir-nos a nosaltres mateixos, també. “Qui et diu que si tinguessis una cita amb tu mateix no et cauries fatal?-pregunta al públic”.

Pàmies va escriure un conte fa temps d’un home que es veia en aquesta situació i reflexiona sobre el conte posant la literatura com a banc de proves per a reconèixer, palpar i esbrinar la pròpia identitat. Cada lectura es vincula amb un moment.

“Rellegir llibres és com fer un viatge en el temps. Rellegir ens permet redescobrir. Vaig llegir Camus amb 16 anys i allò que subratlles coses i fa yuyu tornar a veure què havies subratllat. Et preguntes si encara ets aquell que va subratllar allò, o el que s’ho mira a través dels anys i diu vaja idiota. Potser el veritable jo era aquell d’abans, qui et diu que el real no és aquell i no qui el critica?”

FER UN ESPRINT LLIUREMENT

Quina diferència principal considera Pàmies que hi ha entre l’escriptura d’un conte i la d’una novel·la? “Els contes són esprints. La novel·la és una cursa de fons. I a més, és possessiva. Opino que la novel·la és com un matrimoni. I, en aquest sentit, o et cases amb la novel·la, o et cases amb la dona. El nivell de possessió d’una novel·la és enorme. El conte és molt més promiscu, no li sap greu que te’n vagis amb un altre. El conte no és gelós ni possessiu. Quan tu tens dubtes amb un conte, resols el tema anat-te’n amb un altre conte, però amb la novel·la no pots! La novel·la et diu que no estàs a l’alçada, que no estàs per ella, que et mires altres novel·les… la novel·la és un gènere molt cabró, desagradable pel que té d’invasiu. Per sort, com sempre, en l’escriptura són més els estímuls que els problemes. La novel·la t’agrada molt, però et roba altres coses”.

CONTES BASATS EN FETS REALS: VIDA I ESCRIPTURA

“Jo tinc una màxima, si la realitat et dóna històries bones, elements interessants, no tens per què transformar-la”. Pàmies, no obstant això, considera que la imaginació és molt important. “En aquest sentit considero ‘viscut’ tot el que imagino”.

Pel que fa a les vivències personals, Pàmies creu que “han de passar pel filtre del temps. De vegades cal que passin 20 anys!”. Una cosa sí que és clara, la importància de la honestedat. “M’aproximo a l’escriptura a través de l’honestedat i si per ser honest amb mi mateix he d’explicar alguns detalls verídics, ho faig”.

 

LA INFANTESA

L’època d’infantesa és un paisatge que marca qualsevol escriptor. La infantesa de Pàmies és inusual i es veu reflectida en alguns contes com “El mapa de la curiositat” o “Quatre nits”.

“Vaig néixer a França. El meu pare [ Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC ] oficialment no existia. Tenia un pare clandestí a França.  La mare [l’escriptora Teresa Pàmies] a través d’un camarada del partit va aconseguir un pis per a una mare soltera, tot i que el meu pare vivia amb nosaltres.  Els pares, activistes polítics exiliats durant la dictadura franquista, vivien en un barri comunista de Gennevilliers, ciutat de la perifèria parisenca. La mare era una exiliada política, immigrada i ‘mare soltera’ perquè no constava que el marit visqués allà. Gràcies a la “màfia comunista” que ells anomenaven solidaritat vam aconseguir un domicili. Jo i el meu germà vivíem amb el pare i la mare, tot i que a la bústia hi havia escrit el cognom matern: Madame et Monsieur Pàmies. I el nen que jo era llavors va interioritzar que es deia Pàmies. M’he dit Pàmies tota la vida! No és fins als 13 o 14 anys que descobreixo que el meu pare es deia López. No és que m’ho ocultessin, però tampoc en parlàvem ni identificava el cognom com a propi. Ningú li deia al meu pare pel carrer:  “Home, López, com estàs?”.

MULTILINGÜSIME

“He viscut el tema de la immersió lingüística en primera persona. Mentre vivia a França a casa es parlava castellà, al carrer parlàvem en francès, però la llengua dels avis era el català. I ens llegien contes. I sentia com la mare parlava amb els avis en català. No va ser fins que vaig arribar a escola que vaig aprendre a escriure en català. I més endavant ha estat la llengua que he adoptat per escriure. Abans de venir a Barcelona, entenia en Raimon –que parlava amb un accent proper a la mare- però al  Quico Pi de la Serra  no l’entenia.  La mare em va portar a l’escola que dirigia la Carme Serrallonga, una escola catalanista, republicana i de la resistència cultural i on hi anava la família Riba i la família Casassas”, explica.

Quan la professora li va preguntar a Pàmies si volia que fessin la classe en castellà, una filera de caps amb 28 ulls es van girar amenaçadorament per mirar-lo. Pàmies, evidentment, va dir que no calia. I aquell fet va ser extremadament positiu.

“En tres mesos ja parlava català. Un cop a escola, vaig relacionar aquella llengua que jo havia sentit a casa i tots aquells llibres en català que hi havia al pis a França”.

L’escola era mixta i als 13-14 anys, quan comença la cosa hormonal Pàmies comença a escriure poemes d’amor per atraure les noies.

“Intentar lligar-se a una noia que viu al carrer Ganduxer amb un poema d’Espronceda no funciona”.

És llavors quan se submergeix en la lectura de Salvat-Papasseit i Joan Vinyoli.  Casualment anava a escola amb una neboda de Vinyoli, que tenia casa a Les Tres Torres i els recitava poemes de Hölderlin i Rilke.

-Vinyoli anava begut des de les 11 del matí i durant la resta del dia.

Als 16-17 anys Pàmies comença a escriure poesia seguint el model de Miquel Martí Pol, “des d’una visió nihilista i tràgica”.  Als 21 anys, però, li toca fer el servei militar. “Allà descobreixo que el món idíl·lic no és real. Deixo la poesia i aprenc a escriure prosa. Al Servei militar faig de Cyrano de Bergerac enviant cartes d’amor a les nòvies d’aquells soldats que no sabien escriure.

-Quan arriben a casa, hi deu haver un gran drama.

“Descobreixo la prosa i aprenc a no parlar de mi. Però l’amor per la poesia m’ha acompanyat i mentre escric buso la condensació i no defujo algun moment líric”.

 

LA TRIA DE L’EDITOR

-Trio un editor que no tingui res a veure amb la meva mare. Trobo al Vallcorba, un senyor ordenat i de dretes. Pulcre, no fa mítings, ni vol fer la revolució. Aquest trencament l’interpreto com una iniciativa pròpia d’afirmació, d’autoafirmació, no escriuré mai sobre la meva família, no faré mai memorialisme –com ha fet la mare- sinó ficció.

“Passats cinc o sis anys, vaig veure que aquella estratègia era voler ‘matar el pare’ o millor dit,  ‘matar la mare’, allunyar-me’n. I vaig voler començar a escriure sobre la biografia, o fets biogràfics, amb naturalitat. Tinc capítols esplèndids per a ficció, però que són realitat. Jo visc amb un pare i una mare.  Per mi eren el pare i la mare. Sí que m’ha influït tenir la mare que vaig tenir: llegir, escriure… l’ofici l’he mamat. Per contagi, l’he viscut des de sempre. Però si ma mare hagués sigut cantant d’òpera també m’hagués influït igualment: perquè era ella, no tant el que feia”.

Assistents al taller literari 'Un dia amb Sergi Pàmies', a l'Arts Santa Mònica. Foto: Zulema Bagur.

-El contagi no només l’admeto, sinó que el subratllo. Però en el món dels llibres, he intentat fer allò que ella no havia fet. El País, La Vanguardia. ‘Ens repartim el mercat’, deia ella. ‘Jo m’ocupo de L’Avui i tu de El País’, solia dir-me. Teníem territoris diferents, el que calia era respectar-se. No hi ha hagut influència interventora, sinó una necessitat d’afirmació. De la mateixa manera que no em vaig fer polític; sinó m’hagués deixat barbes, m’hagués posat una jaqueta de pana i m’hagués fet dirigent sindical.  I cap dels meus germans no ha seguit aquest camí. Dels germans, només escrivia jo.

 

LLIBRE ELECTRÒNIC

“No faig llibre electrònic perquè la indefensió de l’autor enfront la pirateria és molt gran. Tu  fas l’ebook  per la gent que el vol comprar, però l’ebook facilita la pirateria. I jo dic: ‘jo no us dono la pirateria i haureu de fer el pdf, i com a mínim hi ha hagut un tio que ha hagut de fer el pdf i ha perdut una tarda putejat. Aquesta figura del tio putejat que perd una tarda per al bé social em fascina. En els contractes signo que no hi hagi ebook. Estic desconcertat, hi ha cada cop més lectors que volen honradament un ebook i són damnificats per la meva decisió. Això és un fet”, exposa Pàmies, contundent.

VERSEMBLANÇA I REALITAT

“Hi ha coses reals que quan les expliques no semblen reals. La versemblança i la realitat no coincideixen necessàriament. L’escriptor ha de fer que allò sembli real. Aconseguir que t’ho creguis i que t’expliqui una cosa que és com si fos real. La realitat és un instrument més”.

LA POR COM A MOTOR: ELS TEMES RECURRENTS

-Si estàs narrant una por i no hi estàs implicat, és només un problema tècnic. Quan treballo amb una idea, tot és plaer.

“Quan em ve una idea al cap, l’escric en un paper i la poso dins d’una carpeta arxivadora. I la tanco. Si després veig que aquella idea no torna a mi, estripo el paper i aquella idea no progressa. De vegades no estripo el paper, perquè tinc esperança amb aquella idea, i llavors sorgeix el que en dic un “conte-criança”.  Els contes-criança triguen molt a materialitzar-se, un exemple en podria ser “El mapa de la curiositat”, que va trigar 12 anys en prendre vida”.

Les consultes del metge són un tema recurrent als contes de Pàmies. “Hi ha temes que connecten amb molta gent i que tenen a veure amb la part obscura i inconfessable que tots tenim i que no traiem a les sobretaules. Quan un tema m’obsessiona molt li dedico un conte. També m’interessen molt els temes que tinguin a veure amb el menjar. El tema dietètic m’interessa molt. És un tema familiar, per a mi”.

Assaborim la contundència i els beuratges literaris que Pàmies ens ofereix a través dels seus contes. Unes menges -fetes de lletres- que paladegem i que barregem amb les paraules presencials que ha compartit amb nosaltres, durant un dia.

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. He llegit amb molt de gust aquest text sobre la xerrada amb en Sergi Pàmies, a mi m’agrada escriure, si bé només ho faig per a mi, per gaudir.ne i m’ha interessat molt la seva opinió sobre el fet d’escriure.

  2. M’ha agradat molt aquesta entrada. Desconeixia la biografia, la personalitat de Sergi Pàmies; hi he trobat una persona (per damunt de tot) humil, la qual cosa de vegades costa de trobar en el món literari actual (en el que força escriptors pretenen encarnar-se en una mena de personatge estrambòtic per fer-se l’interessant). D’ell només n’he llegit “Si menges una llimona sense fer ganyotes”, el qual em va enganxar de seguida, igual com em van captivar els contes de Quim Monzó al seu temps. Jo també sóc amant de la brevetat i per tant ho deixo aquí.

  3. Visca , els escriptors mediatics tornen a la càrrega. Ai, quina enveja, ai quina enveja! Ayyyy Pàmies, si no sortissis hores i hores a la TV no et menjaries un “colin”.
    Una miqueta anti-tot: Anti pares, anti-comunista, anti independència….Antisistemeta, però mentenint les formes, ep! Una mica de Barça. Una mica de riure. Quin noi més gràcios.
    Dius que el gran Vinyoli anava begut tot el dia; gracies Joan Vinyoli, ja ho veus , avui els escriptorets que és fan l’ofici a la capsa idiota no mamen. Torrats potser escriurieu quelcom de bo. Com el gran Vinyoli, per exemple.

    • Totalment d’acord, Paco Fanés. No ho pots haver dit millor. Així va el país, que enlaira la mediocritat del hi hi ha ha pseudotransgressora, i mata la meritocràcia silenciant la gent realment bona però sense cognom ni pertinença a cap capelleta.