Serge Latouche. El decreixement com a solució a la crisi

Serge Latouche, un dels principals referents mundials de la teoria del decreixement, va ser divendres passat a Vic, on va oferir una conferència, l’única que tenia prevista realitzar enguany a Catalunya i a l’Estat espanyol el prestigiós economista i filòsof francès. L’acte fou organitzat pel Fòrum de Debats, una entitat de reconeguda trajectòria, nascuda a Osona fa vint-i-cinc anys.

Pocs minuts abans de començar l’acte, a la sala ja no hi cabia ningú. Gairebé tres-centes persones s’hi han apropat. No està gens malament per un divendres al vespre. Serge Latouche, autor de diversos llibres sobre el decreixement, ens havia de parlar de com aquest és una sortida sòlida a les polítiques d’austeritat i a les que tenen com a única finalitat el creixement. A l’acte també hi han participat el filòsof Jean-Louis Prat i el periodista i expert en medi ambient, Santiago Vilanova. L’exposició de Latouche ha estat realitzada en francès. La traducció al català de Pep Palau, impecable i elogiada per tothom.

La conferència portava per títol: “El decreixement com a solució a la crisi”. Latouche no ha dubtat a qualificar la situació actual de crisi total. Les polítiques exercides en els darrers anys han portat a una mena de col-lapse de les societats occidentals en diversos àmbits. No sabem si el malalt se’n sortirà, però per eixir d’aquesta crisi de civilització ens cal una lògica oposada a les polítiques d’austeritat i de destrucció dels serveis públics. També hi ha posat una mica d’humor, però potser no anava del tot errat: “Per sortir de la crisi és millor ser filòsof que economista”. El creixement pel creixement no porta enlloc, i els perjudicis en el medi ambient són evidents. Si l’alternativa a l’austeritat ha de ser el creixement sense límits no podem estar tampoc massa tranquils: “Són polítiques criminals i estúpides que tallen els recursos per fer les coses. El dogma del lliure canvi és denunciable”. La societat no pot deixar de consumir, sinó ja ens cuidem de crear tota mena de necessitats artificials. Latouche també fa una crítica a certs partits verds que un cop representats en els diversos parlaments abandonen les antigues consignes ecologistes i acaben adoptant els discursos del sistema. De fet ja en formen part. En aquest sentit, no podem deixar de percebre que els aliats polítics estan morts.

El desig ( i el gust) per un model de vida sostenible ha estat adoptat en diverses etapes de la història humana. Per exemple, en Epicur o bé en les formes de la saviesa africana i dels indis americans. El creixement no és viable. Per tant cal trobar un límit a aquest propi creixement. La proposta d’una societat d’abundància frugal, per la qual advoca el pensador francès, requereix no solament canviar els valors de producció, sinó també els de distribució. Caldrà trobar nous espais ecològics sostenibles. Òbviament, les polítiques de decreixement que caldrà aplicar dependran del lloc on ens trobem, cadascun amb la seva pròpia cultura. Cada societat ha de trobar el seu propi model.

Cal restaurar l’agricultura convencional i optar per altres formes que tinguin en compte l’agroecologia. Això no és anar contra el progrés, al contrari, ja que “la reconversió de l’agricultura en una d’ecològica generaria ocupació”. Així doncs, des de l’agricultura al transport, s’imposa una nova forma de sostenibilitat. També en l’àmbit publicitari, on s’hauria de fer una profunda reconversió i, de forma més concreta, una decidida restricció. Pel que fa a la recerca científica no es pot deixar en mans de les multinacionals, sinó que s’ha d’enfocar en un sentit més democràtic.

Tot seguit, Latouche ha analitzat la situació laboral. El seu punt de vista, no podia ser d’una altra manera, és del tot diferent del que regna actualment: “Cal treballar menys per viure millor, per ser més feliços, no per guanyar més”. Pel que fa a com intentar resoldre un fenomen tan delicat com l’atur, Latouche proposa treballar menys perquè puguem treballar tots. No ens caldria treballar més per guanyar més, tot i que, com s’està veient, al final acabem guanyant menys.

A continuació, Jean-Louis Prat ens ha ofert un petit resum sobre els antecedents de la democràcia directa, concepte analitzat al segle XX pel grup Socialisme o barbàrie. L’obra d’un dels seus fundadors, Cornelius Castoriadis, ha estat àmpliament estudiada per Prat. Aquest col·lectiu va promulgar un marxisme crític, denunciant tant el sistema capitalista com una URSS que havia renunciat a ser un estat obrer per convertir-se en una immensa burocràcia, que limitava alhora les llibertats individuals. Un dels objectius, doncs, de Socialisme o barbàrie era, enmig d’un món tan polaritzat, presentar un socialisme de rostre humà.

Santiago Vilanova ens ha situat de forma més específica en la qüestió catalana. Concretament, en el cas que s’assoleixi la independència, aquesta hauria de representar un canvi també en el model social i econòmic del país. Com a membre de la sectorial d’Ecologia de l’ANC és crític amb el model neoliberal (inspirat per Sala i Martín) que pretén ser l’única alternativa per a Catalunya.

Un altre país, un altre món són possibles. Allò que és evident és que no podem continuar d’aquesta manera.

Per a més informació del Fòrum de Debats us podeu adreçar a: www.forumdedebats.cat