Sèrbia i totes les preguntes que no sabem fer-nos sobre l’amor

3.03.2019

Agafant el fil de l’afirmació “tot és política”, l’artista Mireia Sallarès vindria i ens diria: “tot és amor”. A l’exposició Kao Malo Vode Na Dlanu (“Com una mica d’aigua al palmell de la mà”) del Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats, Sallarès presenta el projecte sobre l’amor que ha fet a Sèrbia. Un amor que, lluny de ser merament emocional, ella analitza des d’un punt de vista més aviat conceptual i polític, causa i conseqüència de les estructures que formen i sustenten les relacions humanes en la societat en què vivim.

Fotograma de la pel·lícula Informativni Razgovor de Mireia Sallarès que es pot veure a la Fabra i Coats | Foto: ICUB

Sèrbia, igual que l’amor, no té unes fronteres clares, i porta anys canviant el seu territori i el seu nom. En el cas del país, la manca d’estabilitat s’exemplifica en les guerres iugoslaves que van tenir lloc entre el 1991 i el 2001, una gran ruptura política i religiosa, sí, però també sentimental; i en el cas de l’amor, la manca d’una definició permanent es fa evident amb a les mirades polítiques que l’estan analitzant aquests darrers anys i que parteixen de la base que estimar és moure’s dins d’unes estructures de poder que cal saber tractar, amb les teories feministes com a punta de llança.

La comparació entre les fronteres de Sèrbia i les fronteres de l’amor és només una de les moltes reflexions que trobem dins de la pel·lícula Informativni Razgovor, un film que representa una conversa informativa ficcional entre Mireia Sallarès i un policia, en el qual aquest últim pregunta a l’artista sobre les seves investigacions, com si escodrinyar els terrenys de les relacions amoroses fos quelcom que pogués alertar la seguretat nacional. Sallarès també ha publicat aquesta pel·lícula en forma d’assaig en castellà, anglès i serbi, i molt recentment en català a Arcàdia.

La mateixa pel·lícula ens demostra que no acaba d’anar desencaminat, el policia, entrevistant Sallarès, perquè ella relaciona l’amor amb la noció de precarietat, d’identitat, de memòria, de deixalla, d’estètica, de país, i de tants altres conceptes que acaben convertint-lo en un fet que pot desequilibrar qualsevol estructura social. De fet, en un moment del film l’artista diu que l’amor no és el que passa entre dues persones, sinó el que passa entre unes parts concretes d’una persona i unes parts concretes d’una altra, separant encara més els camps d’influència en què aquest pot actuar i generar un contrapès, i allunyant-se del camp romàntic que entén l’amor com un tot irrompible i sense matisos.

Una de les recerques de Mireia Sallarès, per exemple, és la de buscar alguna cosa que en termes amorosos tingui més valor que la pròpia identitat d’una persona. Això és el que mostren les fotografies que veiem a l’exposició de la Fabra i Coats, que és la suma d’aquestes imatges i la pel·lícula Informativni Razgovor. En les fotografies hi veiem persones sense rostre tapant-se la cara amb algun objecte material relacionat amb l’amor que marca per sempre la seva identitat, i no pas el revés. Per exemple, una dona que sosté un quadre desgastat d’uns morts durant la massacre de Srebrenica, produïda el juliol de 1995 amb l’assassinat de com a mínim 8.000 homes bosnians per part del general serbi Ratko Mladić, i degut també a la fugida per potes d’uns espantats cascos blaus holandesos.

Podem fer veure que la història són només fets, o podem fixar-nos en les relacions amoroses que hi havia o no hi havia entre aquestes persones i el seu país, la seva religió o els humans amb qui compartien el seu temps. El concepte d’amor entorn al qual gira el projecte de Sallarès va començar quan feia una investigació sobre la veritat a Caracas, el 2011. Va ser aleshores quan va iniciar la Trilogia dels conceptes deixalla, llargues investigacions de vida al voltant del qüestionat prestigi polític de conceptes com la veritat, l’amor o el treball. De fet, a Mireia Sallarès algú li va narrar la història d’Eros (l’amor), fill de Penia (la pobresa), una captaire, fet que va dur a l’artista a relacionat l’amor amb la precarietat.

Com explica la comissària de la mostra, Joana Masó, l’amor com a deixalla també “fa ressonar una llarga tradició filosòfica recuperada pels moviments d’emancipació del segle XX al voltant de l’economia de l’amor i la condició reciclable o inutilitzable de l’amor en termes polítics”, escriu Masó, que acompanya l’exposició d’un reguitzell de preguntes: Quin és el pensament amorós que hem incorporat, qui l’explota i qui n’abusa? És una simple passió o una passió democràtica, d’arrel llibertària? O parafrasejant Derrida, quin és l’immens bosc de prohibicions, codis i posicions que cal travessar per no seguir separant l’amor d’altres afectes com la caritat o l’amistat?

Preguntar-se sobre l’amor com a deixalla obre el camp a relacionar l’amor amb qualsevol altra cosa, que és el que acabat fent l’artista, extenent al màxim el concepte i barrejant-lo amb moltes disciplines socials i polítiques, però no des d’un punt teòric, sinó pràctic. Per això, la creadora catalana ens parla dels treballadors d’una antiga fàbrica col·lectiva comunista privatitzada i de la relació de tots ells amb una organització anomenada Učitelj neznalica i njegovi komiteti (“el mestre ignorant i els seus comitès”); o sobre una col·laboració que en últim terme es proposava denunciar el capitalisme (sí, denunciar el capitalisme, com si fos una persona) davant del Tribunal Penal Internacional de la Haia, entenent que aquest genera tràfic de persones i noves formes d’esclavitud.

L’exposició es pot veure fins al 28 d’abril i compta amb un seminari, una sèrie de converses en què l’artista vol desplegar col·lectivament les preguntes que necessitem, però no sabem fer-nos, sobre l’amor. Perquè com diu Sallarès a Informativni Razgovor, “no hem d’implicar-nos en els problemes socials, ja hi estem implicats”, de la mateixa manera que no hem d’implicar-nos en l’amor, ja hi estem implicats. I si no, mireu el silenci sobre el qual es vertebra la convivència a Sèrbia i als altres països de l’antiga Iugoslàvia: si, com demostra Mireia Sallarès, hi ha gent que no vol parlar sobre l’amor, és perquè sempre acabaríem parlant sobre la guerra.