Ser escriptor a les Illes

15.09.2017

Tot començava amb un fet insòlit. Un representant de cada illa. És a dir, quatre illes, quatre autors. No és habitual reunir-se a parlar d’un tema ix aplicat a les Illes i trobar-se amb una representació tan ben compensada. Així ho veu, almenys, Sebastià Bennasar, l’escriptor mallorquí amb pell de moderador que va regir el col·loqui sobre creació literària en una societat fragmentada organitzat aquest dimecres per La Setmana. O el que és el mateix i dit d’una manera més senzilla: què implica ser escriptor (en català) a les Balears. Els escriptors representants van ser Nora Albert (Eivissa), Pau Faner (Menorca), Maria Teresa Ferrer (Formentera) i Sebastià Perelló (Mallorca).

Nora Albert (Eivissa), Pau Faner (Menorca), Maria Teresa Ferrer (Formentera) i Sebastià Perelló (Mallorca) | Foto: La Setmana

Es tracta de fragmentació física, evidentment. Res de fractura social. Una dada eloqüent que donava Bennasar: només un 6% dels balears han viatjat a les quatre illes. “El concepte de les Illes no existeix per a la majoria de nosaltres. Existeix només Sa Illa, la teva”. Pot arribar a ser menys costós viatjar d’Eivissa a París que de Formentera a Menorca. Menys car i també menys feixuc. Moure’s entre illes suposa carregar-se de temps i paciència. Per anar de Menorca a Eivissa cal agafar dos avions perquè s’ha passar obligatòriament per Mallorca. No és un drama però s’hi acosta.

Però què té a veure tot això amb l’esfera literària? Per començar que la dificultosa mobilitat afecta la dimensió comercial de la literatura i per acabar, el que ve ara, que són les implicacions d’escriure a l’arxipèlag contades per les veus convidades. Cadascuna expressa un punt de vista prou diferent.

Perelló, que rebutja l’equivalència entre creació insular i privilegi (“com a escriptor no em sento un privilegiat, no em faré cap altar”), inclou les lletres balears dins del grup de “literatures exigües” i alerta que la marginalitat no ha de traduir-se en altivesa. El resultat de pertànyer a aquest grup hauria de ser el de treballar per a un diàleg, “un laboratori” entre literatures petites, “arxipelàgiques”. “No hem de perdre el cul per deu minuts de Mercè Rodoreda a Nova York”. Durant el seu pas pel PEN català, Perelló va treballar per crear vincles amb països com Portugal o els Països Baixos, “més enllà dels cinc o sis grans centres literaris”. “No som un Betlemet, una postal turística. Podem ser normals”. I, de fet, considera tota la literatura catalana, una literatura “insular”.

Maria Teresa Ferrer | La Setmana

Nora Albert no sent una “gran especificitat” pel fet d’escriure des d’Eivissa però entén que el concepte d’illa “fascina” i citava una llista d’autors, peninsulars i estrangers, que han trobat en les Illes Balears el seu escriptori temporal. George Sand i Robert Graves són els més populars. Tots passaren per Mallorca. Albert també és un exemple de la tossuda batalla de connectar culturalment les illes. Ha traduït la italiana Alda Merini (La Terra Santa) i ha aconseguit publicar-la a l’editorial menorquina Arrela. Lamenta, però, que ha tingut més ressò la traducció que se n’ha fet al Principat. “Manca una recepció proporcionada de les Illes a la resta de Països Catalans. Un llibre publicat a Eivissa és possible que ni es mogui d’Eivissa”.

Justament a Menorca, Pau Faner, la veu més experimentada de la taula, va ser el clauer que obrí el portal de la literatura contemporània de l’illa. A La Setmana, tragué a la llum el record de quan “publicar era impossible” i rememorà les mans amigues de Josep Maria Llompart a Balears i Maria Aurèlia Capmany a Catalunya que van ajudar-lo els primers anys de professió, durant els setanta. Feia palès, també, la vella ignorància, ja superada, sobre les distàncies autèntiques entre illes. Explicà que, quan era estudiant a Barcelona, un professor que sabia que passaria uns dies a Menorca va demanar-li de dur una pila de documents a Eivissa, com si fos un favor ben senzill. Aleshores, el desconeixement social es va veure traduït en una absoluta solitud professional que va dur a Faner a buscar-se la vida a la caça de premis. N’ha recollit un grapat important, des del Sant Jordi al Nadal. Els guardons van donar-li una visibilitat prou poderosa per començar a publicar en editorials importants de la península, des d’on l’havien arribat a acusar d’escriure “novel·les claustrofòbiques” per l’escenari insular protagonista.

En el cas de Maria Teresa Ferrer, poeta i activista cultural, ser una autora formenterenca implica “una triple insularitat”. Formentera, deia Albert, és “la perifèria de la perifèria”. Una definició que Ferrer considera “una mica exagerada” però que des de la hipèrbole ens dibuixa un primer traç de quina pot ser la situació de l’illa. Un panorama de forta isolació. Per “rompre” aquest aïllament, Ferrer creu “essencial” sacsejar-se. “Hem de ser, necessàriament, activistes culturals, hem de moure’ns, poder sortir, fer trobades, intercanviar experiències, donar-nos a conèixer”. “Obrir camí”, resumia. L’agitació com una actitud gairebé de supervivència imposada. I la sensació és que no els en queda una altra. En aquest sentit, Ferrer aplaudia la feina de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), que promou el flux multidireccional entre illes.

Pau Faner | Foto: La Setmana

El cas de Formentera és especialment sorollós. Ferrer comentava que la “invasió turística és insostenible” i això ha fet estancar la reacció literària en “un sostre difícilment superable”. És una illa gairebé seca de cultura. “A Formentera només som tres escriptors i no existeix cap editorial, no seria rendible”. “Enllà de la lluita, poc més ens queda”, rematava convidant a fer una anàlisi del que passa a l’illa, “digne d’estudi”. Faner tancava l’encreuament d’opinions amb una frase de Francesc de Borja Moll, “la mar no la puc travessar”, que ell usava per resumir el panorama actual: “El mar encara és, una mica, una frontera”.