Sense desvelar-te gaire, t’adonaràs de com ets

5.10.2018

El teatre és un mirall. Un mirall net que dirigeix la teva atenció a aspectes que havies passat per alt o ignorat en el més elevat grau de consciència. L’intèrpret projecta la vida interior de l’espectador i li retorna en forma de reflexió. El teatre pot retratar com viu una part de la societat; en aquest cas joves d’entre 18 i 23 anys residents a Barcelona i sense experiència teatral. El Mercat de les Flors dedica un espai a l’obra Trigger of Happiness que es podrà veure el 5, 6 i 7 d’octubre.

Roda de premsa de l’espectacle ‘Trigger of Happiness’ al Mercat de les Flors. ©Meritxell Farreny

Àngels Margarit, directora del Mercat de les Flors, ha inclòs l’obra Trigger of Happiness, malgrat no ser íntegrament de dansa, a la primera temporada atès que és especial i reuneix els objectius que la institució considera importants. Com bé diu Margarit, coincident amb els creadors de la performance, Ana Borralho i João Galante, “l’art és part de la societat, ha de ser actiu i transformador i existir en comunicació directa amb la gent” fet que demostra la intenció de voler fer partícips del projecte a joves del barri de Poble Sec, on està ubicat el Mercat.

Els 12 joves, seleccionats a partir d’una carta de motivació, han treballat un taller durant 7 dies i s’han preguntat sobre la felicitat des de la seva pròpia veritat despresa de tòpics. El muntatge internacional ha aterrat a diversos països amb el mateix compromís i amb la convicció d’apropar els voluntaris a l’espai artístic i social. A partir del concepte de la Ruleta Russa van desenvolupar la idea “de construir un joc perillós”. La pistola desenfrena 12 preguntes i moltes respostes per “matar-nos i viure altres idees arribant a una nova forma de pensar sobre el futur”. Algunes preguntes són més directes i d’altres més poètiques, algunes fàcils i d’altres difícils però cap resposta errònia. Els actors es mouen sense guió i intervenen quan volen, lliures d’interpretar les preguntes i integrar-les i buscar memòries de la seva vida”, expressa Galante.

 

Posada en escena

Cada ciutat que ha rebut la proposta representa un món que no respira el mateix ambient. La bombolla personal reté individus únics fora de “la idea general que manté que som iguals i que busquem el mateix”. “L’interessant és la realitat de cadascú”, comenta Galante. Rita Martínez, actriu de l’obra, ho explica: “les històries són completament diferents, de forma general podem tenir punts de contacte en alguns temes, però cadascú té els seus motius”.

En això, les preguntes no s’extrapolen; n’hi ha que funcionen en determinats grups i n’hi ha que no. S’explora l’amor, la política, les preocupacions, l’ansietat, la religió, la sexualitat i les pors; alguns encaixen i d’altres no van més enllà. D’aquesta manera, durant el procés, sentint-ho, han fet un tast i han adequat les preguntes i el format.

Els actors segueixen unes regles de moviment i altrament la peça guanya llibertat. Entomen l’obra i la fan seva, sense recolzar-se en paraules crossa com “bueno” que han d’evitar. El diàleg canvia l’espai, “els camins de la vida se superposen” i el sentiment flueix si aconsegueixes no apartar-lo: s’estreteix si és molt intens o s’amplia si és més còmic. Hatim Azahri Chico, un altre dels actors, explica com de “difícil és controlar la situació, envoltar el moment i conservar-lo per expressar-se”.

S’han preparat a partir d’establir confiança gràcies a la dansa i als primers massatges per deixar-se anar i després treballar la paraula. Primer els guiaven, després eren ells qui portaven el ritme de la classe. A partir del tercer dia, van començar a bastir l’ estructura de la peça per modelar-la i perquè prengués una forma física a partir d’una coreografia, “perquè no quedés en una mera improvisació”. Segons Galante, “no els interessa la conversa de cafè o d’opinió, volen centrar-se en compartir les històries personals de cada membre i així arribar al públic”. La primera posada en comú tendia a Big Brother, un format al qual no volien caure. Si bé coneixes una intimitat, l’essencial és avivar la conversa lluny d’una sessió de teràpia.

 

Els participants

Nihad El Melloussi s’hi tornaria a presentar si pogués: “m’ha encantat; he conegut joves amb inquietuds i punts de vista molt diferents amb els quals m’he sentit molt còmoda sense tenir la por que et jutgessin”. Havia fet teatre al Centre Cívic de Sant Martí coordinat pel programa Xic. Confessa que a l’inici era més reticent a confinar secrets; ara es veu més sincera encara que transmetre la veritat resulti igual de complicat. Havent acabat la selectivitat l’any anterior, s’ha permès un any sabàtic per conèixer i decidir què vol fer. L’experiència l’ha encoratjat i “li ha donat forces per apostar pel que realment li agrada” malgrat que hi hagi gent que hagi estudiat i no sàpiga cap on tirar”.

Rita Martínez, estudiant de Medicina a la Vall d’Hebron, havia format part del grup de teatre de l’Institut de Roquetes interpretant el personatge La Celestina i la comèdia grega Los moixons, moment que descobrí “una afició que vivia a la part de les butaques”. Aquest muntatge, però, descobert gràcies a la plataforma cultural per a joves Escena25, difereix completament. “Et trobes aquí i, en veure que has de ser tu mateixa, canvia la perspectiva: recordes situacions que havies oblidat i aspectes que ni t’havies plantejat”. Emprèn l’aventura i satisfà l’espina de tornar a pujar a l’escenari i complir part d’un somni fins ara inassolible que conviu amb ella.

Hatim Azahri Chico, veí de Poble Sec, mai abans havia pujat a un escenari i està molt agraït de formar part del projecte. “A l’ inici era reservat i tenia clar que no havia de parlar sobre mi però vas veient que els companys s’abracen, que la por s’esvaeix i et vas obrint a poc a poc; actues sent com ets”. Va fer el batxillerat i es va prendre una estada lliure. L’oportunitat també se li va presentar a través del Xic i ha repercutit de forma positiva en la seva vida: se sent menys insegur a l’hora de parlar de si mateix i més proper amb els amics. Fins i tot, s’ha vist amb forces d’emprendre un projecte sobre futbol sala cosa que, “abans, no s’hagués atrevit” i ara “em tens aquí parlant amb vosaltres”.

Junts han fet un grup unit i han personificat la veu més amagada del seu interior. No han encarnat un conjunt de papers confeccionats i preparats per a ser interpretats sinó que han mostrat el mosaic de cares de la realitat. L’expressió, el pànic, el focus, les convencions teatrals, la por, la incomoditat, el risc, la innocència… no hi ha apuntador per seguir el guió, només les ganes d’escoltar altre cop sense treure conclusions, crear debat i “dibuixar una cartografia multicultural i explosiva de la joventut local” perquè la felicitat no l’hem d’expectar o mirar en sobrevaloració, la tenim entre nosaltres. Només cal parlar-ne.