Sempre a la porta dels somnis. En record de Quim Soler

5.10.2013

Vint anys sense en Quim Soler. Costa de creure perquè els bons amics mai no se’n van del tot, sovint se’t fan presents com si hi haguessis parlat ahir. Ens vam conèixer el 1978, quan a través d’en Pep Albanell vaig afegir-me a la colla d’Ofèlia Dracs, en el seu moment més dolç, quan acabaven de guanyar el premi La sonrisa vertical amb “Deu pometes té el pomer”. Ja se sap que les trobades de l’Ofèlia eren esbojarrades, tumultuoses, amb competicions verbals i molta pluja d’idees. El Quim no era dels que bregava fort, sinó més aviat l’observador atent que de tant en tant la deixa anar, amb la seva veu neta, el pensament agut i el tombant surrealista; si de cas, era dels que feia riure sense perdre la compostura. Potser perquè vivia per donar forma a la seva literatura, entesa com la música del llenguatge sota unes partitures tan poc convencionals que els editors li arronsaven el nas.

 

Encontre d’escriptors organitzat per l’AELC a principis de novembre del 1983 (pel pont de Tot Sants). Hi sortim: Joaquim Soler, Assumpta González, Pilar Rahola, Margarida Aritzeta, Isidre Grau i Ricard Creus. Som a la Plaça de la Miranda, damunt del port de Maó.

 

Sí, el Quim passava per un autor difícil perquè no volia rebaixar el llistó; en tindrem la millor prova quan abans d’acabar l’any Lleonard Muntaner li publiqui el mític “París Bis”, aquell totxo maleït que s’havia de guardar al calaix. Després d’unes quantes obres considerades massa experimentals, va guanyar el premi Ciutat de Palma 1982 amb “Una furtiva llágrima” i el 1985 va aconseguir el Prudenci Bertrana amb “Cambra de bany”, on deia que havia fet el màxim esforç per acostar-se al públic. Molt més endavant, el 1992 encara guanyaria el Víctor Català amb els relats “A una sola veu”. Amb reconeixement o sense, es va mantenir fidel a un insubornable sentit de la literatura, que va poder explicitar millor quan a principis dels 80 va entrar a Catalunya Ràdio i va conduir programes com l’inoblidable “La porta dels somnis”. Qui tingui ocasió d’escoltar-ne alguna gravació, que no se la perdi; la seva veu profunda el tornarà a commoure.

Potser perquè compartíem la propensió a mirar-nos les coses amb calma, mentre la passió corre per dins, sempre van tenir un tracte molt natural, tant entre companys com quan jo l’anava a veure al carrer Vilardell i després a Creu Coberta. Ell creia que teníem en comú la forma de vida familiar, diguem-ne l’estabilitat burgesa, i trobava a faltar la varietat d’experiències que enriqueixen la literatura. Jo hi estava d’acord, però li rebatia que les experiències més importants són les íntimes, i que aquestes no sempre depenen del moviment. En canvi, jo enyorava no haver llegit cent vegades més del que m’hauria agradat. Era un debat que acabava amb un acord rotund: no renunciar a escriure el que ens sortís de dins.

M’agrada saber que aquest aniversari de la seva mort deixarà rastre. A més de recuperar la seva obra amagada, des del Centre Quim Soler del Vi i la Literatura tindrem moltes ocasions de recordar-lo i reviure’l.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Crec Isidre, que vas conéixer en Joaquim abans del què dius, en les reunions que fèiem setmanalment amb la Maria Antònia Oliver, en Jaume Fuster, en Pep Albanell, en Quim Monzó, l’Àlex Broch, i d’altres (sé que em deixo noms significatius. Que em perdonin la meva poca memoria. No sé si també venia en Joaquim Carbó) a més d’en Joaquim Soler i d’en Romeu, que lamentablement també va morir molt jove,

  2. La primera ocasió de viure en grup en Quim Soler i el seu París-Bis va ser fa pocs dies a la Biblioteca de Catalunya. Dins la tènue claror d’ uns focus que il.luminaven d’esquitllentes la taula de presentació, vam trobar-nos no només amb els mots de l’antic amic de l’Ofèlia, sinó amb la Roser Vernet, la seva companya, en Joan Randé, en Pep Albanell. L’Isidre Grau havia arribat tard i al meu costat hi tenia la Margarida Aritzeta.
    Amb l’Aritzeta ens escrivim per Facebook i era com si l’hagués vist ahir. Ens seguim els camins literaris. No era la mateixa noia de fa anys, amb mirada sorneguera, llunyana. Era la realitat dels seus relats de pous amb maquis i de maletes sardes.
    L’amic més real conservat des del temps de les cireres de l’Ofèlia –copsats per una foto que sortia a la premsa feia pocs dies– és l’ Isidre Grau. Amb les nostres parelles som amics quotidians.
    Em pregunto per què, sense proposar-nos-ho, l’Aritzeta, en Grau i jo ens havíem posat junts.