‘Selfies’ a la National Gallery

Des de no fa massa la National Gallery de Londres ha decidit permetre fer fotografies a les obres d’art que s’hi exposen. Això ha generat una petita i breu polèmica –això de l’art no dóna per tant a la premsa generalista- entorn de la proliferació del ‘selfie’ en aquest museu. Cal sumar-hi que, a banda de la permissivitat amb la fotografia, s’ha posat a disposició dels visitants connexió gratuïta sense cable a internet. La temptació és massa gran com per no posar-se a fer el fantasma.

La prohibició de fer fotografies en els museus estava esdevenint anacrònica i completament absurda. Quan es deia que era per a una millor conservació de les obres era completament fals, sinó que es tractava de vendre’t la postal o el llibre al final del recorregut. Avui dia, si et fa gràcia la postal o el llibre te la compraràs igualment i si no, si vols recordar algun aspecte en concret d’una obra d’art, tens accés a material de sobres a internet. Per exemple, centrant-nos en els fons de la National Gallery, trobem el quadre “Els ambaixadors” de Hans Holbein el Jove amb una molt bona resolució a la Viquipèdia, per ja no parlar d’espais més especialitzats. El mateix passa amb “El matrimoni Arnolfini” de Jan van Eyck o “El baptisme de Crist” de Piero della Francesca.

Dit això, hi ha una tendència en el periodisme a fer servir excessivament la paraula ‘selfie’, així com qualsevol neologisme d’actualitat. Ho dic perquè molt sovint en alguns articles o notícies es parla de ‘selfie’ quan simplement es vol parlar d’una fotografia. Recordem que el ‘selfie’ se l’ha de fer el mateix retratat –per tant, és un autoretrat- aguantant la càmera amb una mà o, més darrerament, amb un pal ben estrambòtic. El The Times, per exemple, titulava “Els tresors de la National Gallery sota l’amenaça de la brigada del selfie” i el London Evening Standard feia servir el concepte “Selfie central”. Curiosament, cap dels dos diaris il·lustraven el text amb gent fent “selfies” i el primer hi posava una dona fent una fotografia a escassos dos pams d’un quadre.

El ‘selfie’ o el retrat davant d’un quadre es capta de manera breu i a una certa distància per agafar-lo en el seu conjunt i poder fardar d’haver estat allà. Tal com es pot comprovar veient-ne les fotos, és “aquell quadre” perquè es veu sencer i “jo hi vaig ser” perquè hi ha la meva figura al davant. Per contra, l’espècimen que il·lustrava la notícia del The Times és el que és veritablement molest. Pot passar-se cinc minuts davant d’un quadre fotografiant-ne tota mena de detalls, fastiguejant a tothom que s’hi intenta acostar. És aquest el que molesta, el que vol anar d’expert i encara no sap ni que existeix la Viquipèdia i es vol estalviar els cinquanta cèntims de la postal pagant-ho amb la nostra paciència.