Sehnsucht: Padmore i Lewis antològics

7.04.2016

Dilluns passat Mark Padmore i Paul Lewis van oferir al Palau de la Música Catalana un recital de Lied antològic, amb tres Lieder de Beethoven i la continuació del projecte de completar els cicles de Schubert en vàries temporades, amb Schwanengesang.

production_detail

El tenor Mark Padmore

Hi ha dies en els quals t’asseus a la teva localitat amb el cap ple de coses i tems que el cansament no et permetrà gaudir de la música, per més que et vingui de gust el concert. I sovint, efectivament, et passes dues hores lluitant contra el cansament. De vegades, però, la música flueix i s’enduu tot el que fa nosa, no hi ha res més. Això és el que em va passar dilluns passat al recital de Mark Padmore i Paul Lewis; hi va haver prou amb tres Lieder de Beethoven (tres Lieder, a més, que només havia escoltat un parell de cops abans) perquè el cansament s’esvaís i només quedés la música. Perdoneu l’apunt personal, si me l’he permès és per donar una imatge de l’altíssim nivell del concert; qualsevol aficionat que s’hagi trobat en una situació similar sap com és de difícil sortir-ne.

Aquest recital de Padmore i Lewis, inclòs al cicle Palau 100 Cambra, era el segon dels tres previstos per interpretar els tres cicles de Schubert. Ara fa un any vam escoltar La bella molinera i enguany era el torn d’El cant del cigne, alterant l’ordre cronològic, suposem, perquè no coincidissin dos Winterreise en una mateixa temporada (atès que d’aquí uns dies tindrem Matthias Goerne cantant-lo). La primera part del recital de Padmore va estar dedicada a Beethoven, amb els tres Lieder als quals em referia al començament (una troballa el darrer, Abendlied unter dem gestirnten Himmel) com a introducció d’aquesta perla del repertori que és An die ferne Geliebte. Aquest cicle s’escau perfectament a la veu i l’estil de Padmore, que amb la seva sensibilitat va saber extreure tots els matisos d’unes cançons que es mouen entorn una única idea: l’absència de la persona estimada. Per la seva banda, Lewis va estar precís i clar, amb un so preciós, en la seva lectura de l’elaborat acompanyament del cicle. Per dir-ho ras i curt, Padmore i Lewis van fer una interpretació excel·lent d’aquest cicle: sòbria, elegant, matisada i commovedora. Van lluir especialment la segona cançó, Wo die Berge so blau, que Padmore va encetar amb una primera frase amb una mitja veu de les que es recorden durant molt de temps, o la darrera, Nimm sie hin denn, diese Lieder, amb una introducció gairebé etèria de Paul Lewis.

Schwanengesang recull, com molts lectors sabran, els Lieder escrits per Schubert durant els seus darrers mesos de vida. No sabem del cert que n’hagués fet el compositor i així tenim un cicle que potser no és un cicle, o són dos cicles (amb poemes de Rellstab i de Heine), o són dos cicles i una propina (Die Taubenpost), segons el criteri dels intèrprets. Des del punt de vista musical, el cicle és molt variat, i en aquest cas la veu de Padmore no sempre és la més adequada, penso, per exemple en Der Atlas, que demana uns baixos més rotunds, però el tenor treu partit amb molta intel·ligència dels seus recursos i a còpia de musicalitat, bon gust i un coneixement profund de les obres ofereix cançons sempre molt expressives i sovint amb un so preciós, dues qualitats que no sempre trobem plegades.

Tot i la disparitat de les cançons hi ha un sentiment que és comú a tot el recull, la pèrdua, i Padmore (com havia fet l’any passat amb La bella molinera) va emfatitzar aquesta nostàlgia com a fil conductor, construint realment un cicle on molts cantants interpreten una cançó rere una altra; potser perquè ell hi creu, en aquest cicle. Va commoure amb el retrat del rodamón a In die Ferne, amb una extraordinària repetició de la darrera estrofa, o amb Ihr Bild, mentre que Die Stadt va ser hipnòtica (gràcies també a un Paul Lewis en estat de gràcia).

El cant del cigne de Padmore i Lewis va ser sensacional i es va tancar d’una manera que està a l’abast de pocs intèrprets. La darrera cançó anunciada al programa era Der Doppelgänger; semblava que el cicle s’havia d’acabar, com es fa sovint, amb l’angoixosa imatge del doble, prescindint de l’estrany contrast amb el Lied de Seidl. Però quan amb prou feines, després del demolidor so manche Nacht in alter Zeit, havíem deixat anar l’aire retingut i sonaven les últimes notes del piano, Padmore va alçar suament la mà i vam sentir les primeres notes de Die Taubenpost. Amb una versió íntima i delicada, aquell sentiment que havia planat cançó a cançó va desvetllar per fi el seu nom, Sehnsucht, i el cicle es va convertir en cercle, i es va tancar suaument, sense cap estridència, tornant als missatges d’amor del primer Lied. El que us deia, sensacional.