Sebald Benjamin

2.10.2013

El dissabte passat, en part per raons d’estudi, en part per raons que ni jo tinc del tot clares, vaig anar fins a La Jonquera, i d’allà a Portbou. Tot havia començat feia encara no dues setmanes, amb la invitació a escriure una crònica sobre el Simposi Internacional Walter Benjamin, “Images in Walter Benjamin’s and W.G. Sebald’s Writings”. Vaig acceptar per pura inèrcia. I és que si bé havia assistit en alguna altra ocasió a les jornades sobre Benjamin, l’obra de Sebald —que aquest any tematitzava el Simposi— m’era absolutament desconeguda, i d’Austerlitz, probablement la seva obra cabdal, només n’havia sentit a parlar de la manera com es parla de les obres cerebrals que tothom senyala, celebra i recorda, però que poca gent gaudeix. Les paraules grandiloqüents i laudatòries de Coetzee i Sontag que rubricaven la contracoberta de l’edició d’Anagrama que vaig aconseguir a la biblioteca refermaven els meus temors: sobre Sebald pesava el judici de ser el Joyce del segle XXI, d’haver renovat la literatura.

 

Mirades de Benjamin i Sebald

 

A la conferència que la professora Anna Montané va dedicar a aquesta novel·la, el dissabte a la tarda a Portbou,  Austerlitz emergia com una obra que recuperava amb força la figura del narrador. Però per «recuperar» el narrador, pensava jo, abans aquest hauria hagut de desaparèixer i, com sabem, ni el narrador, ni l’autor, ni l’home, ni tan sols Déu, han desaparegut, per bé que les seves morts han estat anunciades i refermades per la filosofia, la lingüística i la teoria de la literatura de la segona meitat del segle passat. I encara que potser Austerlitz  no restitueixi —verb perillós— el narrador al qual no tots havíem trobat a faltar, no deixa de ser veritat que Sebald retorna a la narració emmarcada, un procediment que es remunta més enllà del narrador decimonònic, i que respon a la necessitat de justificar la veu poètica. En el cas de Sebald, aquest recurs no serveix per dotar de veracitat les seves paraules sinó més aviat per establir una distància moral respecte els fets que està narrant: la tragèdia d’Austerlitz, el personatge, que és també la tragèdia d’Alemanya i de tota Europa.

En últim terme, el mètode narratiu del qual es serveix Sebald, segons Montané, seria el correlat, en el camp de la novel·la, de la historiografia crítica de Benjamin: aquella que es gira cap al passat i no vol oblidar cap fragment, cap testimoni, cap víctima, i on cada fragment, cada testimoni i cada víctima constitueixen la petita porta per on, segons Benjamin, pot entrar en qualsevol moment el Messies. Per Sebald, en canvi, no es tracta de fer via envers un futur redemptor però sí de traçar el camí cap a la restitució de la memòria.

Va ser en aquest punt problemàtic on la petita munió d’especialistes en Benjamin que omplia la sala —tota trobada de més de tres benjaminians pot ser considerada munió i, per tant, justifica l’oxímoron— va reaccionar discrepant i discutint amablement. Bateria de preguntes, contra-preguntes, interrogacions iròniques i comentaris amb dobles intencions: «Quina carrega utòpica hi ha en l’obra de Benjamin?», «Sebald elimina tot el subtext teològic de la historiografia benjaminiana?», «Fins a quin punt l’utopisme de Benjamin és el correlat del messianisme jueu?», «Preval la tradició revolucionaria i, per tant, el materialisme històric, o és el Benjamin cabalístic qui parla en les Tesis sobre el concepte d’història?», «Restitució o redempció?».

 

Walter Benjamin

 

Infructuosament, Montané va intentar esquivar aquest debat que el professor José María González, en la conferència anterior, havia aconseguit evitar, malgrat també s’havia referit a les Tesis. En el seu cas, però, aquesta obra era només el punt de partida, ja que el seu objectiu era esbossar una genealogia històrica i iconogràfica de l’expressió «àngel de la història» que Benjamin usa per referir-se a l’obra de Paul Klee, l’Angelus Novus. I és que, des de temps pretèrits, la Història ha estat personificada i representada com una senyora  —molts cops amb ales— la qual, amb la mirada enrere, escriu sobre l’esquena del Temps; però en cap cas havia estat interpretada com un àngel. Per això, en un exercici fascinant, González ens va fer recular fins al Berlin de 1900, la ciutat d’un Benjamin infant, i ens va descobrir la quantitat d’estàtues de deesses Niké que hi havia repartides per la ciutat: unes escultures que originalment representaven les diferents victòries —bèl·liques i morals— de les quals els germànics se sentien orgullosos: el triomf en les guerres napoleòniques, la contenció de la revolta de 1848, les victòries contra danesos i austríacs, però, sobretot, la victòria contra França en la guerra franco-prussiana. Omnipresent, la deessa Niké s’hauria escolat fins la biblioteca de Benjamin, ja que en la coberta d’un dels seus llibres, la vella representació de la Història com una escriptora que contempla el passat s’havia fusionat amb la de la deessa Victòria, i el resultat era una espècie de figura angelical amb una espasa a la mà: no s’escrivia una història qualsevol, sinó la dels vencedors, la dels victoriosos. I la pregunta que es feia González, era si aquesta amalgama d’imatges podia ser l’origen de l’expressió «àngel de la història».

Una de les fonts fonamentals que González va fer servir per poder construir la seva hipòtesi eren les memòries de Benjamin, Infància a Berlin cap al 1900, un llibre que, com ens va explicar Montané, també va ser una peça clau en la construcció del personatge d’Austerlitz. La casualitat va fer que justament al matí, a La Jonquera, s’hagués presentat la traducció que Anna Soler ha fet del llibre de Benjamin. Una presentació que no era l’acte estrella de l’esdeveniment, sinó gairebé una contingència: allò que realment ens havia reunit era la inauguració de l’exposició «Fragments. A partir d’Els emigrats, de W.G. Sebald», que havia realitzat la mateixa Anna Soler —guanyadora del I Premi Internacional Memorial Walter Benjamin, en la modalitat d’ajut a la creació artística—. I és que Soler havia perseguit els passos dels personatges d’Els emigrats per Alemanya, Nova York, Manchester i molts altres llocs, fotografiant els espais sebaldians, com feia el mateix Sebald, i amb la seva mateixa voluntat: aturar la inevitable desaparició del passat.

Va ser en el marc d’aquesta inauguració que van intervenir Les Autoritats —presentades així, encara que potser no amb majúscules, per Jordi Font, director del MUME— tot interpretant el seu paper de benefactors culturals. Si bé la majoria es varen mostrar mesurats i, a pesar dels tòpics, encertats, el representant de la Diputació de Girona, Xavier Soy i Soler, va veure en les paraules «memòria», «dolor» i «totalitarisme» la possibilitat de fer campanya per la causa independentista, tot exhibint un ja massa parodiat «¡Amb il·lusió!».

 

W.G. Sebald

 

Retrospectivament, em sembla que la discussió benjaminiana que es va produir en l’última de les conferències resulta especialment adequada per pensar alguns dels problemes que patim avui en dia, com a societat, i dels quals la desafortunada actuació de certes autoritats —locals, regionals o nacionals— en són l’exemple més patent. El perill de la banalització de la memòria és una de les ensenyances principals de l’historiografia crítica benjaminiana, i la biografia del pensador alemany és la prova inqüestionable del poder del relat dels vencedors. Segurament per això la carrega utòpica de les seves paraules és innegable, fins i tot quan el mateix Benjamin la pretén reprimir. Cinquanta anys després de la seva mort, Sebald ens torna a advertir, amb la diferència que ell —amb el s. XX a les seves espatlles— ho fa desesperançat, conscient del preu de la utopia i del fet que no només els vencedors entonen el cant de la memòria històrica.

A casa nostra, tal memòria s’ha invocat masses cops en va —ja sigui com a bandera zapaterista o com a argument tricentenarista—. És per això que penso no només en el Sebald d’Austerlitz i Els emigrats, sinó també en el Sebald lector de Thomas Bernhard a La descripción de la infelicidad, tot preguntant-me si més que llegir l’obra de Sebald com una visió secularitzada i antiutòpica de l’historiografia de Benjamin, del que es tractaria és d’entendre-la com una lectura benjaminiana de l’obra de Bernhard. Si, en definitiva, l’objectiu de Sebald no serà el d’obrir una porta al passat perquè la seva monstruositat colonitzi el present, saturant la memòria, impedint l’arribada de qualsevol Messies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. M’agrada molt l’article. Per a mí és molt aclaridor els diferents conceptes que exposa, i que jo alguns ignorava.
    En prenc nota, ho imprimeix-ho, i naturalment m’ho tornaré a llegir una altra vegada i ho arxivaré amb la documentació que tinc de Sebald i Benjamin.Gràcies.-