Saul Leiter, a la recerca de la bellesa

14.07.2018

Foto Colectania presenta fins el mes de setembre “Saul Leiter in search of beauty”, una mostra del fotògraf americà que va ser un dels precursors de la fotografia en color els anys cinquanta del segle passat.

Red umbrella, 1955 | Saul Leiter

Ens trobem davant d’un fotògraf ben singular i fins fa molt poc pràcticament desconegut, no només a casa nostra sinó al seu país i en els mitjans fotogràfics internacionals. En els darrers anys, gràcies en bona mesura a la infatigable tasca de la Fundació, que amb una gran dedicació s’ha dedicat a difondre la seva obra, la personalitat i el treball de Leiter s’han començat a conèixer.

Leiter va néixer a Pittsburg l’any 1923, fill d’un notable rabí ortodox de la comunitat jueva d’aquesta ciutat, però de ben jove va manifestar una personalitat pròpia molt acusada. El 1946 va agafar un autobús, i sense més recursos, es va plantar a Nova York amb la intenció de convertir-se en artista. Es va instal·lar al Village i va fer amistat amb el pintor expressionista abstracte Richard Pousette-Dart, que el va influir notablement. També va contactar amb el gran fotògraf W. Eugene Smith, que li va proporcionar la seva primera càmera Leica. Així, des del començament de la seva carrera es va dedicar en paral·lel a la pintura i a la fotografia, la qual cosa afavoreix el debat de les influències de cada especialitat artística sobre l’altra.

Potser marcat pel món de la pintura, va començar de molt jove, en la dècada dels cinquanta, a utilitzar diapositives en color, entre elles Kodachrome i Anscochrome. Eren uns temps en què la majoria de fotògrafs de la seva generació disparaven encara en blanc i negre. I precisament el tractament del color és el que ha despertat més interès en la seva obra.

A començaments del seixanta va obrir un estudi fotogràfic a la Cinquena Avinguda, on durant vint anys va treballar activament pel món de la moda. Les seves fotografies es van publicar en revistes com Harper’s Bazaar, Elle Vogue, entre d’altres. Un cop tancat l’estudi, van arribar dècades de poca feina en les que es va dedicar a la pintura, de caràcter abstracte, i a seguir fotografiant el seu barri i la seva gent.

Però els seus treballs més personals són poc difosos, tot i que ell segueix fotografiant els carrers de la ciutat de Nova York i sobretot els voltants del seu barri que l’apassionava. Com es pot apreciar en les setanta fotografies en color que es presenten a l’exposició, el seu estil era molt personal, totalment allunyat de la foto de carrer convencional.

Fuig gairebé sempre de la foto descriptiva i cerca una aproximació onírica. Utilitza una fragmentació radical, i dedica molta atenció a superfícies de color, generalment llises, que ocupen bona part de la imatge on els subjectes es localitzen en un espai aparentment secundari. Practica els desenfocaments potents, inclosos els del  primers plans, que donen a les imatges un aire de misteri. També fa un ampli ús de miralls i vidrieres, sovint entelades, a través de les quals ofereix la seva particular visió dels espais urbans i dels personatges que els habiten o que simplement hi circulen.

Snow, 1960 | Saul Leiter

El tractament del color és també singular, amb una gama de tons densos, més aviat desaturats i sovint amb composicions de gama restringida amb una clara dominància.

Tot plegat confereix a les seves imatges un aspecte un tant enigmàtic i misteriós, que penso que és el que li ha donat el reconeixement que ha tingut després de la seva mort -el 2013- i el que el diferencia d’altres fotògrafs de carrer americans de la seva generació, com William Klein o Robert Frank.

En aquest sentit, les seves pròpies paraules revelen la seva concepció fotogràfica: “M’agrada no estar segur del que un veu. No sabem perquè estem mirant una imatge quan de sobte descobrim alguna cosa i comencem a veure. M’agrada aquesta confusió”.  O bé quan diu: ”Una finestra coberta per gotes de pluja m’interessa més que la fotografia d’una persona famosa”

L’exposició dedica també un espai a exhibir una mostra de les fotografies en blanc i negre que va fer, també als carrers de Nova York, els anys quaranta o cinquanta quan començava la seva carrera i que pel meu gust resulten menys interessants que les de color.

Mary, 1947 | Foto: Saul Leiter

I seguint en el terreny del blanc i negre es pot veure una col·lecció de nusos femenins que en una situació d’intimitat i absoluta complicitat Leiter va fer a algunes de les seves amigues i amants en el seu mateix estudi-domicili.

Fay Smoking, 1946 | Foto: Saul Leiter

També es poden veure exemplars de les revistes de moda amb les portades que hi va publicar i, en les vitrines del passadís d’accés a la Biblioteca de la Colectania, càmeres i altres objectes personals del fotògraf.

Igualment es projecta un breu documental en el que la responsable de la Fundació, Margit Erb, que s’ocupa del seu llegat, explica alguns detalls de la forma de ser i treballar de Leiter. I es refereix a la tasca que estan portant a terme per gestionar l’immens arxiu que el fotògraf emmagatzemava al seu apartament que està composat per més de 4.000 pintures, un miler de fotografies i uns 300.000 negatius i diapositives, amen d’una ingent quantitat de rodets no revelats encara i que probablement no podran veure mai la llum.

Una exposició que ens fa descobrir, encara que sigui tard, un personatge poètic, contemplatiu, que fotografiava sense urgències i sense cap afany de notorietat i amb un estil molt personal a la recerca de la bellesa.