Saskia Sassen o la capacitat de ser brutals

La sociòloga Saskia Sassen va participar dilluns a la tarda al cicle «Prendre la paraula», organitzat pel CCCB, on va oferir una conferència que era, al mateix temps, la presentació del seu últim llibre, Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global.

Vull començar amb una de les imatges més impactats que va fer oferir Saskia Sassen per dibuixar el perfil de l’orografia urbana devastada per l’extensió del capitalisme financer, la de la «materialitat invisible»: edificis monstruosos a mig construir, extraradis empobrits, centres d’internament o agències de seguretat que resten integrats en la nostra quotidianitat sense que arribem a advertir-ho. Com si l’enginyeria ideològica dels poders fàctics hagués fet bona, per perversa, la cèlebre màxima que serveix de pòrtic a El Petit Príncep: «tot el que és essencial ens és invisible als ulls».

L’objectiu de recuperar aquesta imatge no és saltar a l’aorta de la reflexió de Sassen, sinó caracteritzar la seva pròpia presència davant l’audiència del CCCB. Després de la introducció impecable de Francesc Muñoz, la catedràtica a la Universitat de Columbia va acaparar el centre de l’escena, fent gala d’un castellà argentí amanit amb expressions de slang nord-americà. Circular i erràtica, la seva exposició semblava articular-se per associació d’idees: de les anècdotes personals saltava al Power Point que portava preparat, per després retrocedir a l’explicació del títol de la conferència, «Justícia i (des)igualtat», que havia de ser també la seva conclusió, i tot plegat amb constants interferències lèxiques, ja fossin per discutir el significat d’un terme o per constatar que en la traducció de l’anglès al castellà es perdien els matisos que a Sassen li interessava ressaltar. El problema és que Sassen s’explicava i esplaiava des d’un púlpit més alt que ella mateixa, i la seva figura, per bé que afable i carismàtica, va anar quedant paulatinament eclipsada. La veu de Sassen seguia inundant la sala, però com la materialitat omnipresent de les despulles del sistema financer, la seva figura, sense deixar de ser present, s’havia esvaït.

Tot plegat contribuïa, per tant, a la dissolució general de la discussió, que malgrat ser penetrant, estava lluny de la sistematicitat i l’academicisme que acostumen a regir aquest tipus d’intervencions. Al final tot es reduïa a una qüestió d’insights, això és, d’idees clau que Sassen anava llançant a l’audiència —sense esperar-ne reacció alguna o, millor, anticipant-la— per obligar a replantejar alguns marcs mentals i idees rectores inqüestionades. De fet, aquest ambient de confusió mental coincidia amb el procés que ella mateixa va anomenar «l’abans del mètode». Sassen no rebutja la metodologia tradicional de la seva disciplina, ni pretén obrir un espai acadèmic propi, construït sobre fonaments originals. Tanmateix, per abordar de forma productiva el seu àmbit d’estudi, requereix un procés de descentrament de sí mateixa; i d’aquí la seva voluntat de distanciar-se de les aproximacions teòriques habituals. Es tracta de revisitar i reconceptualitzar idees familiars transitant els límits del sistema: deixar de parlar de «canvi climàtic» i fer-ho, en canvi, de «terres mortes i aigües mortes». Això l’obliga a habitar un espai reflexiu «fuzzy» —que és una d’aquelles paraules que, segons Sassen, perden part del seu sentit en la traducció— al qual ens va convidar amb la seva intervenció.

Probablement, el «we make» va ser un dels pensaments centrals que van vertebrar l’exposició de dalt a baix. Aquest «nosaltres fem» són les ulleres que invariablement ens hem de posar per contemplar la deriva de la nostra societat; especialment, per observar les conseqüències catastròfiques del sistema financer. El «we make», també intraduïble pel fet que el verb «make» té en anglès una connotació més material, de fer les coses amb les nostres pròpies mans, ens posa sobre avís d’una realitat poc agradable. Els desnonaments els fem nosaltres. Provoquem l’extinció exprés de moltes especies. Arrasem espais naturals amb el fracking, desposseïm a grans masses de població per assentar el nostre benestar i condemnem a morir de gana quantitats immundes de gent. No són processos provocats per un poder financer autònom, ni es tracta de l’imperi a l’ombra d’una oligarquia totpoderosa. No és culpa de la casta, tampoc, ni d’una cooperativa de banquers malignes. Ben al contrari, els autors som cada un de nosaltres.

Aquesta idea, provocativa fins al punt d’irritar part de l’audiència, la va extremar Sassen al suggerir la possibilitat d’ampliar el significat del concepte de «capacitats» —popularitzat per Amartya Sen i Martha Nussbaum com un indicador, alternatiu al PIB o a la utilitat, que serveixi de mètrica universal per construir una teoria de la justícia que respongui a les necessitats reals dels subjectes. Des de la perspectiva de Sassen no som merament capaços d’autorrespectar-nos o d’excercir la nostra llibertat d’expressió, sinó que també som capaços d’expulsar els no-ciutadans o de descongelar l’àrtic.

L’objectiu, esclar, no era pas criminalitzar les víctimes. L’invectiva de Sassen apuntava a la tensió que s’estableix entre els conceptes de «desigualtat» i «justícia». La sociòloga holandesa posava sobre la taula la inoperància del concepte de desigualtat per comprendre els desafiaments als quals ens veiem confrontats dia a dia. La desigualtat és un estat de coses, una descripció que difícilment recull la realitat normativa que la soterra i l’anima: les desigualtats poden ser estàtiques o manejables, poden ser productives o destructores, etc. La desigualtat és inevitable, i el focus l’hem de posar a les estratègies per confrontar-la: la justícia. Es tracta, en últim terme, d’allò que fem, del «we make».

D’aquí l’esforç de Sassen per presentar el sistema financer —«l’enemic de la justícia», la màquina de vapor del nostre temps— com un procés de gran escala sostingut per processos infinitesimals a petita escala, que es construeixen i que construïm dia a dia. El capitalisme financer és una resposta tècnica als problemes de la nostra territorialitat present —com el Napalm que prenia amb l’aigua era una solució al medi del Vietnam. I si nosaltres el fem, també podem deixar de fer-lo. El missatge, gairebé electoralista, és que resulta possible oferir una altra sèrie de solucions: Syriza i Podemos en són l’exemple. La crida final de Sassen es dirigia a una reapropiació per part de la societat de les solidaritats transversals i transnacionals que ja existeixen a nivell d’elits i de dependències econòmiques. La gran pregunta, que finalment deixà oberta, però de la qual podem intuir la resposta és «qui som nosaltres, els ciutadans?». Està clar: els que actuem.