Sarah Kane In Yer Face

10.11.2017

Afrontar cara a cara el suïcidi desarma el silenci que exclou i emmudeix l’anhel autodestructiu de qui no troba sentit a la vida. Sarah Kane estimava tant la vida que no volia viure-la sense dignitat. I va atrevir-se a anomenar allò que restava anihilat en no ser dit, a verbalitzar-ho en una peça dramàtica que s’inclou dins del moviment teatral In Yer Face, que pretenia encarar l’espectador a realitats políticament incorrectes, transgredint els tabús dictats per l’statu quo. 4.48 Psicosis, publicada pòstumament després del suïcidi Kane, és un monòleg protagonitzat per l’alter ego de l’autora britànica, que manté una actitud frontal i de provació constant vers el públic. La finalitat és enfrontar-lo a la realitat del suïcidi i a la por i a l’angoixa que qualsevol ésser humà sent davant la mort. Una mort que esdevé molt més controvertida quan és escollida de manera voluntària.

Anna Alarcón a ‘Psicosi de les 4:48’

Aquesta controvèrsia, el director Moisès Maicas, la traductora Anna Soler i l’actriu Anna Alarcón, l’han sabut traslladar en un muntatge teatral brillant, que explora l’angoixa de Kane i la transforma en un cant poètic a la vida. La sala de dalt de la Sala Beckett es transforma en un espai híbrid, que a moments és el psiquiàtric on van recloure la protagonista després d’un intent de suïcidi fallit amb barbitúrics, i d’altres és l’espai indeterminat de la seva ment, colgada de les veus del seu inconscient, que pren consciència de la seva desesperació a les “4.48, l’hora feliç, quan la claredat em visita”. Desolació d’objectes físics alterada només amb una cadira, que recorda la dels condemnats a mort o el tron de la bogeria del Rei Lear, i desolació també d’éssers humans que l’acompanyin. Ella sola, dividida entre un cos i una ànima desconnectats, escriu “per als morts, els que no han nascut”.

I desembarca el silenci. Silencis que són més suggeridors que no pas les paraules i que es pertorben amb un fons sonor inquietant i estrident, que reforça l’expressivitat d’un dolor físic que Alarcón interpreta fins l’extenuació. El seu cos recrea un procés de mutació constant, que es deslliura a la follia per retornar al plor, i a la paràlisi per explorar, de nou, el ritme delirant de la ràbia. Ràbia contra tot i contra tothom, contra si mateixa. Ràbia a crit i cos viu. Una interpel·lació directa a l’espectador, a qui aboca tot el seu dolor, i el col·loca en la situació incòmoda d’una absència de resposta. El retorn només existeix dins del seu cap, en el joc de veus beckettià que desdobla la protagonista, des d’on ressonen els personatges que l’acompanyen només de cos, no d’ànima, perquè tenen “el cap nafrat”. Kane només reclama comprensió, escolta, ser estimada, ser tocada, sentir-se, en definitiva, viva. Però lluny d’això, l’aïllen amb cures farmacològiques que empitjoren la seva depressió i l’aboquen a la soga que finalment li va prendre la vida.

“Veniu i veieu qui té raó”, ens diu al final de l’obra. Veniu i escolteu-me, això és tot el que demana. I el públic, trencant el silenci gèlid un cop foses totes les llums, s’atreveix a aplaudir-la. Aplaudint, l’escolta. I respon a la seva darrera voluntat: que acararem la seva història.

Podeu veure aquest espectacle fins diumenge 12 de novembre a la Sala Beckett. Podeu comprar entrades aquí.