Sara Blanch torna dins el cicle Residències a La Pedrera

El proper diumenge 21 de gener torna dins del cicle Residències Musicals a La Pedrera,  la soprano Sara Blanch. També són residents d’aquesta edició el guitarrista Izan Rubio i el pianista Adrián Blanco.

Darmós és un llogarret encantador de la Ribera d’Ebre que pertany al municipi de Tivissa. Fa un vi magnífic de la D.O. Montsant i és un lloc propici per a la meditació i el repòs. Allí hi va néixer, fa 28 anys, Sara Blanch. De seguida vam connectar la primera vegada que la vaig entrevistar en ocasió d’un recital al 7 Portes, perquè som compatriotes per part de comarca. Quan li pregunto per la seva vocació musical em diu que era gairebé inevitable, perquè son pare, Joan Carles Blanch, és compositor de música contemporània i director de diverses corals, mentre que sa mare, Mercè Freixes, és professora de piano i actualment treballa com a professora de música a l’institut on la Sara va estudiar secundària. A més, té una germana més jove, Nerea Blanch, que també ha estudiat guitarra, dansa, es dedica a la literatura, i s’inicia com a actriu.

De petita estudiava piano amb sa mare, fins que la van inscriure a l’Escola de Música de Móra d’Ebre, que dirigeix Fernando Caminals. Allí va estudiar piano, solfeig, cant i dansa, fins als 18 anys. Va cantar en les corals de Darmós i Montroig i, en arribar a Barcelona, al Cor Jove de l’Orfeó Català: “Considero que és una experiència interessant, treballar l’harmonia del conjunt, empastar la teva veu entre les altres, perquè et fa més conscient de les necessitats del solista”. També ha cantat al Magister Art, al cor d’òpera de Sabadell, a Aida i Romeu i Julieta, i ha participat a la trobada de corals d’Ochsenhausen: “Quan als catorze anys vaig començar a estudiar cant vaig descobrir les possibilitats que té la veu a partir de la pròpia naturalesa i amb el treball de la tècnica. I vaig decidir dedicar-me a això”.

A partir dels 18 anys estudia Grau Mitjà de piano i cant al Conservatori Professional de Sabadell i Grau Superior de cant a l’ESMUC, i finalitza els seus estudis al Conservatori Superior del Liceu. També li agradaria dedicar-se a la dansa, però ha hagut de centrar-se en el cant. Tot i així, creu que la dansa l’ajuda a moure’s a l’escenari i li permet fer una activitat física que necessita. De fet, es considera una bona jugadora de futbol: “Quan vaig arribar a Barcelona em va costar d’acostumar-me al fet que no podia anar a jugar a pilota al carrer, com al poble”, recorda.

Reflexiona sobre la veu, sobre com evoluciona amb el temps per trobar colors nous, noves formes de transmetre coses amb sensibilitat i treball: “La veu construeix un personatge fent teatre, però dins d’aquest teatre hi ha alguna cosa real que has de saber expressar d’una manera profunda”. Quan li pregunto sobre la seva experiència com a espectadora, quan té temps li agrada tant l’òpera com la música simfònica, tot i que li resulta complicat, perquè després de viure la música tot el dia, costa dedicar-li el poc temps lliure que li queda.

Considera que la seva veu té certes qualitats de naixement que li han donat naturalitat per cantar, però que també ha treballat molt. És una soprano lleugera, amb facilitat pels sobreaguts, amb una coloratura que li permet fluir amb agilitat la veu i li permet el lluïment sense esforç. En canvi, la línia melòdica l’ha hagut de treballar més, perquè creu que li és més costosa, però aquest aspecte ha millorat molt des que la vaig entrevistar per primera vegada. També té un centre rodó, contundent, una veu càlida i avellutada que durant molt de temps ha intentat polir tècnicament amb la Carme Bustamante. Es pot dir que en aquests moments, Sara Blanch té un autoconeixement de la seva veu envejable, i en els darrers temps ha anat superant totes les barreres tècniques i emocionals que se li han anat plantejant.

Els seu principal referent és Cecilia Bartoli: “El meu pare em va regalar un DVD que em va fer canviar la meva percepció de la música. M’agrada la seva personalitat, el seu virtuosisme, tot és natural en ella, tot és un bloc, no hi ha res incorporat de manera artificial”. De Montserrat Caballé, amb qui ha tingut l’ocasió de fer una masterclass, li impressiona tota la línia del cant, el filato, els pianos, la considera una veu impactant, emocionant, única. De la Netrebko destacaria la part més actoral, la combinació de la cantant i la seva presència escènica. I considera que la millor Reina de la Nit és Diana Damrau, excepcional vocalment, amb unes qualitats extraordinàries, amb un centre consistent i uns sobreaguts finíssims.

La seva feina persegueix la professionalitat, els valors del treball, el rigor o la puntualitat. És molt autoexigent i, per això, quan va a escoltar algú que s’hi dedica professionalment, en demana la màxima qualitat: “Algun cop m’ha agafat migranya en sentir segons quines coses, perquè considero que és una falta de respecte al públic”. Al mateix temps, creu en els efectes terapèutics de la música: “la música pot ser una medicina”.

Un dels seus grans rols –i que l’han acabat caracteritzant- és el de la Reina de la Nit, que va fer a l’Escola de Sabadell per primera vegada, i que ha cantat en concert en moltes ocasions més. A més, ha participat a El petit escuraxemeneies de Britten i ha cantat també a l’Orfeo de Glück, i a l’Opera Studio de Ricardo Estrada va fer l’Oscar d’Un ballo in maschera de Verdi. Sobretot li interessa Rossini i l’estiu de 2016 va fer una Elvira de l’Italiana in Algeri al Festival Wilbad, a Alemanya, així com l’Aurelia de Il vespro siciliano de Lindpainter. A banda de Rossini, Mozart li interessa perquè creu que li va molt bé pel seu tipus de veu i, diu, és imprescindible per entendre la història de la música. De la Reina de la Nit, concretament, diu que “queda tot al descobert amb sobreaguts i molt dramatisme”. Poc a poc també va anar incorporant Bellini i Donizetti. En canvi, considera Wagner com la seva assignatura pendent com a músic, no pas amb la intenció d’incorporar-lo al seu repertori. En el camp de l’oratori ha fet també un Carmina Burana.

Blanch va trobar en el Teatre de Sarrià “una ocasió per aprendre com si estés en una Opera Studio, on hi ha un ambient immillorable”, i rebla: “És una benedicció que hi hagi aquesta staggione d’òpera”. Hi ha actuat com a Serpina, de La serva padrona de Pergolesi, com a Berenice, de L’occasione fa il ladro i, en el moment més clau de la seva carrera, com a Fanny a La cambiale di matrimonio de Rossini el gener de 2016. Això va significar un punt d’inflexió, perquè va ser mentre preparava aquesta producció quan es va presentar al Concurs Viñas, del qual va resultar la quarta guardonada. Abans havia guanyat el de Sant Cugat, el de Premià de Mar, el Cim de les Corts, el de Pesaro, el Mirabent i Magrans (2n Premi) i al Concurs Caballé va guanyar el Premi Honorífi del Públic. “Presentar-te a un concurs és una competició amb un mateix, on baremes tant l’estat de la veu com la resistència mental”, afirma Blanch. Guanyar el Viñas al Liceu ha catapultat la seva carrera, encara que “em va costar temps d’assumir què significava realment aquest assoliment”, que es va materialitzar en una allau de contractes i el Premi Opera Actual a “Jove promesa”.

Des de llavors ha actuat en espais de petit format, com al Centre Cívic Can Deu, el MEAM o el Monestir de Pedralbes, així com en tres edicions d’Enamora’t de la Lírica de Tivissa, i ha reincidit a Sabadell amb Don Giovanni. Però ha debutat als grans teatres de l’Estat, com la Maestranza de Sevilla, el Liceu, el Teatro Real o el Teatro de la Zarzuela de Madrid, on ha trobat un ambient “molt professional i on hi ha molt rigor”. A La Maestranza va fer el seu paper estrella, de Reina de la Nit de Die Zauberflöte de Mozart, amb uns resultats molt satisfactoris. L’experiència del Liceu va ser curta, per fer Thaïs amb Plácido Domingo en el rol de Crobyle: “Estar amb Domingo a l’escenari et fa créixer, perquè encara que sigui en versió concert, es converteix en el personatge, i fa que tu també et transformis només amb un creuament de mirades”.

Al Teatro Real s’hi va estar un mes i mig per fer El gall d’or de Rimski-Kórsakov com a Gall d’Or, i a la Zarzuela va treballar Château Margaux i La viejecita, de Manuel Fernández Caballero, en una producció on es va trobar amb un ambient molt distès. A més, va ser artista resident al Festival de Peralada el 2016, i enguany hi ha tornat amb L’extraodrinària vida de Sugar Blood, d’Alberto García Demestres, on va actuar com a Mara, la mare de Sugar.

Properament actuarà a Oviedo amb l’Elisir d’amore, al Palau de la Música Catalana, a Tarragona i a Reus amb Camera Musicae amb àries de Mozart, entre molts més projectes a Peralada, el Liceu i al Real que encara no estan segellats.

Confessa que li fa molta il·lusió la residència a La Pedrera, perquè ha pogut decidir la programació dels tres concerts. “Ha estat un equilibri entre trobar la diversitat que li agrada al públic i l’encadenament de les obres òptim per la meva veu”. El primer concert, del 17 de setembre de 2017, va constar de cançó i àries d’òpera del bel canto, i va anar acompanyada per Josep Buforn, un pianista amb qui té gran complicitat ja des de la seva etapa en el Cor Jove de l’Orfeó Català, i essent també el pianista dels Sopars Lírics al 7 Portes.

El 21 de gener de 2018 serà el segon concert, amb obres contemporànies acompanyada per David Casanova, una ocasió molt especial perquè hi interpretarà obres del seu pare, el compositor Joan Carles Blanch, a banda de García Demestres, Guinovart i Ortega. Les obres de Blanch són divertiments basats en versions de textos populars escrites per Imma Penna, com Baixant de la font del gat o Plou i fa sol, que la Sara i el seu pare volen convertir en un disc. I el darrer concert serà el 18 de març de 2018 amb Vespres d’Arnadí per oferir Händel i Vivaldi. Aquests concerts són un repte per a Sara Blanch, perquè hi ha una gran part d’investigació implicada i l’estudi de molt repertori nou.

Izan Rubio, guitarra

Izan Rubio va començar els seus estudis de guitarra de la mà de Miquel Àngel Sanz i més tard amb Jordi Codina. El 2012 es va graduar amb Laura Young (Canadà) a l’Escola Superior de Música de Catalunya i el 2013 va cursar un màster d’Estudis Avançats en Interpretació amb Zoran Dukic també a l’ESMUC.

En l’actualitat fa un postgrau en interpretació a la Universität Mozarteum de Salzburg. Com a solista, ha rebut classes de perfeccionament de destacats intèrprets com Marcin Dylla, Pavel Steidl o Stefano Grondona, i en música de cambra ha treballat amb Laura Young, Feliu Gasull o Xavier Coll. Ha enregistrat les Set cançons tradicionals de Manel Oltra amb la mezzosoprano Marta Valero i el pianista i compositor Albert Guinovart, a banda de gravar obres de José Galeote en el marc del Certamen de guitarra Miquel Llobet.

A La Pedrera hi actuarà en tres ocasions, la primera, el 15 d’octubre de 2017 a les sis de la tarda amb Cosmos Quartet (Helena Satué, Bernat Prat, Lara Fernández i Oriol Prat), per interpretar el Quintet per guitarra en Mi menor G 451 de L. Boccherini, el Quintet op. 143 de M. Castelnuovo-Tedesco, Quatre dibuixos de Ll. Balsach, Quintet op. 85 n. 1 de J. W. Duarte I el Quintet de guitarra en Re major G 448 de Boccherini.

Seguidament, el 19 de novembre, ens oferirà un recital acompanyat de piano amb Carles Marigó per interpretar Sonatina (guitarra sola) de F. M. Torroba, Tres piezas españolas de E. Pujol, Concierto del Sur de M. M. Ponce i el Concierto de Aranjuez de J. Rodrigo.

I, finalment, clourà la seva intervenció el 15 d’abril amb el Salzburg Guitar Trio (Andrew Booth, Katie Lonson i el propi Izan Rubio) per oferir Aragón (Suite española), d’I. Albéniz, Polonaise concertante, Op. 27 de M. A. Zani de Ferranti, Slavonic Dances (arranjament: Darko Patrinjak) de A. L. Dvorak, La belle excentrique (arranjament del Trio de Cologne), Baião de Gude de P. Bellinati, “Primera danza española” (de La vida breve) M. de Falla, una obra d’estrena a determinar de J. Galeote, Eight easy pieces de I. Stravinsky, Zapateado de N. Koshkin i Juegos de viento de C. Domeniconi.

Adrian Blanco, piano

Adrian Blanco és un jove pianista i músic de cambra especialitzat en la música clàssica contemporània. El compositor finlandès Einojuhani Rautavaara el va definir com un “jove virtuós d’una comprensió musical sorprenent per la seva edat”.

Des del seu debut als 15 anys amb l’Orquestra de Santa Coloma interpretant el Concert Kv 466 de W. A. Mozart, Blanco ha tocat a sales de concert d’Alemanya, Espanya, Finlàndia i els Estats Units. Va obtenir el Grau en Interpretació de Piano amb Matrícula d’Honor a l’Escola Superior de Música de Catalunya amb Pierre Réach i recentment ha obtingut el màster en Interpretació de la Música Contemporània amb la més alta qualificació a la Manhattan School of Music de Nova York amb Margaret Kampmeier, Anthony de Mare o Cristopher Oldfather. Actualment és músic resident al Louis Moreau Institute de Nova Orleans i al Festival de Canyonlands a Utah, i al maig començarà una petita gira de concerts als Estats Units, en memòria del compositor E. Rautavaara, en col·laboració amb l’Ambaixada Finlandesa als USA.

El primer concert que oferirà serà el 18 de desembre de 2017 amb un duet de piano i percussió amb James Larter com a artista convidat. Interpretarà Marimba spiritual (arranjament per a piano i percussió) de M. Miki, View from Olympus de J. Psathas, Predicaments de D. Maric i Matre’s dance de J. Psathas.

El 19 de febrer de 2018 serà el segon concert de Blanco amb un quartet de corda (Francesc Guzman, Sara Cubarsi, Agnès Mauri i Eduard Raventós) per interpretar el Quintet per a piano de J. Psathas i el Quintet per a piano de L. Ornstein.

El cicle de concerts a La Pedrera es clourà el 21 de maig, amb un recital on Blanco oferirà Vick(i/y), d’A. Akiho, In a landscape, de J. Cage, Double (Swans reflecting elephants) de J. Magrané, Mirroring d’E. Rautavaara i Makrokosmos (selecció) de G. Crumb.