Sàpiens. La farsa de saber-nos superiors

16.01.2018

Risc sobre risc. O experiment redoblat. Com vulguin. La Sala Flyhard —la capella teatral de Sants— ja és una crida indissoluble a l’enginy, a esprémer el cervell. Les dimensions hi obliguen. Setanta metres quadrats; quaranta butaques comptades. Per tant, directors, actors i equip tècnic han de buscar maneres de reduir (i fer notar, en canvi, que s’expandeix) l’acció teatral. Al risc espacial —una gallarda però gairebé sempre fructífera contingència— cal sumar-li la gosadia que conté la peça que aquests dies ha començat a representar-se al carrer d’Alpens (fins al 19 de febrer). A Sàpiens, escrita per Roc Esquius i dirigida per Sergi Belbel, hi bull ciència-ficció i comèdia, una proposta futurista i alguna passió debutant.

Enric Cambray i Mireia Portas. | Foto: Roser Blanch

Per entendre l’entrellat de Sàpiens res més senzill que despullar el títol: tu i jo som homo sàpiens, és a dir, som dalt de tot de l’escala l’evolució humana; tenim cura de la resta; la nostra torre de guaita ens genera un confort —una posició— que crèiem indestructible; però què passaria si això canviés? Si no fóssim els de dalt de tot? El rovell seria, resumint, la farsa de saber-nos superiors (pensin, per exemple, en els desastres naturals). Aquestes qüestions són les que ressegueix l’obra. Qüestions que es plantegen a través de la proposta de la Marga Coll (un personatge poc definit, deliberadament esperem) al conseller de Salut. La proposta, és clar, no la revelarem. Seria una mala passada.

“Explorar el ridícul d’estar en aquesta posició”, diu Belbel sobre la que creu que és la gran intenció del text. Segons Esquius, el dramaturg, “es parla del moment en què ens és atorgat el títol de sàpiens. Som la baga de dalt de tot de la cadena, per sobre de plantes i animals, però sembla que ens prenem aquesta posició de privilegi amb condescendència. Dient-nos ja cuidarem de la resta perquè, pobres, no són com nosaltres”. Això, però, pot acabar-se. I, de fet, la proposta de Coll —interpretada per Mireia Portas— va en aquesta línia. A la pell del conseller hi entra Enric Cambray.

“Sóc un autor que fa de director. El que vull és fer brillar l’autor. La meva direcció és des de l’autoria”, diu Belbel sobre la missió de traslladar a les taules una obra aliena. Analitzant el text… “Comença com El Crèdit. Però dura poc. És bonic que els autors ens prestem coses i veiem influències entre nosaltres. Per a mi la dramatúrgia és això, els autors en contacte”.

La por, la prepotència, l’empatia; temes recurrents que apareixen durant l’acció sense arribar a topar-nos-els de cara. La història ens els allunya. “La intenció és que el públic es passi una hora i vint rient sense adonar-se dels temes de què parla l’obra”, explica Esquius. “Que et vingui una bufetada quan s’apaguin els llums. Durant la funció s’han dit moltes coses que d’alguna manera hem d’anar processant i paint. Tot això sense donar cap missatge, cap consigna, sobre el que està bé o no”. El tema elemental segons Belbel és la desigualtat. Una desigualtat buscada, conscient, imposada.

Com dèiem, Sàpiens comença al despatx del conseller de Salut —els sobres reals de la conselleria són sobre la taula— amb la visita d’una dona que porta la proposta en qüestió sota el braç. “És una proposta que el titular no pot acceptar de cap manera o almenys això és el que ell es pensa”, diu Belbel. “A partir d’aquí tot pren una forma de nina russa. Comences veient la capa de dalt però, de mica en mica, tot es va obrint i vas descobrint les capes interconnectades d’una mateixa història”. Ens hem d’imaginar una oferta inaudita, inimaginable. Qui hagi vist la sèrie britànica Black Mirror entendrà en quina direcció pot anar la trama: incredulitat, angoixa, resignació, i la tenebrosa tecnologia, és clar. “La proposta canvia les regles del joc”, afina Portas. Sergio Matamala, director artístic de la sala, encara dóna una volta més a la qüestió: “Si avui et mires la física quàntica hi ha molts camins transitables que pensem que són ciència-ficció però que, d’aquí a molts anys, no ho seran”.

Mireia Portas i Enric Cambray a ‘Sàpiens’, a la Sala Flyhard. Foto: Roser Blanch

Fer i desfer a la Flyhard

A Belbel, descarregat d’ambicions, feia temps que li rondava el cuc de la Flyhard. “Des que vaig seure en una d’aquestes butaques i vaig ocupar el dos i mig per cent de la sala, vaig dir-me com m’agradaria treballar aquí”. La primera obra que va veure-hi fou una peça de Cristina Clemente, ex alumna seva, com Esquius. “Encara que tinguis trenta anys de professió a les espatlles, la gent nova que va sortint és l’estímul més bèstia per tirar endavant”. Havent estrenat un fotimer de cops a la Sala Gran, el gran motor és dirigir a la Flyhard. “Treballar en un espai com aquest té una cosa d’orfebreria. Sovint oblidem que el teatre és això: orfebreria, manufactura. Aquest és el valor que podem aportar al segle XXI a l’espectador. Notar els actors a prop. El gest i l’olor del senyor Cambray i la senyora Portas”.

Cambray i Portas, diu el director, són “la mare dels ous”. Que siguin dos, però, suma un risc més. “És més fàcil connectar-se amb dos que amb vint-i-dos però si te’n falla un, et falla el 50% i ja l’has cagat”. Sàpiens és un repte permanent per als intèrprets. Repte que es tradueix en els salts mortals que fan quan canvien de gènere. “Necessites dos mestres de la interpretació”, afirma Belbel. Els dos actors estan encantats de ser-hi. “És un repte perquè em treu de la meva zona de confort”, diu Portas, a la qual tenim molt fixada a les paròdies de Polònia —encarna Forcadell o Rovira, per exemple—. Cambray és tot entusiasme: “Tot i ser un lloc molt petit, és un dels teatres on més enorme i teatral em sento. Com si l’espatlla et toqués al sostre. Fins i tot més que actuant a la Sala Gran. La partitura del Roc i de la direcció escènica del Sergi no et permeten baixar del 99% d’exactitud, energia i implicació”.

“En aquest cas, a més, la Mireia i l’Enric tenen una connexió que lliga també amb el que l’obra demana. Fan que finalment l’emoció, que és una mica la base del nostre ofici, sorgeixi. I quan l’emoció sorgeix en un espai tan íntim com aquest fa que la cosa sigui més gran que quan treballes en gran”, afina Belbel.

Director i actors han assajat —durant les festes— “al saló de casa”. Treballant el detall, la síl·laba. “Tu treballes la síl·laba a la Sala Gran i estàs condemnat al fracàs més absolut. No arriba. Arriba una cosa grossa. Aquí vas al més petit. És un treball que et reconcilia amb la professió, que és aquest amor que hem de posar per suplir la manca de mitjans i la petitesa en el sentit formal”, explica Belbel. Cambray li elogia la precisió: “Aconsegueix que una síl·laba tingui gag, tingui comicitat i provoqui un esclat”. Les ordres exactes del director, al servei d’un text multiforme i encès, resulten en una “sensació de vagoneta de muntanya russa” —paraules de Portas—. Prenguin bitllet.