Santos! Santos! Santos!

5.03.2019

Fa un any i escaig que el geni de Vinaròs, Carles Santos, va morir, a l’edat de 77 anys. Aquest dimarts el TNC ha programat, en sessió única, un homenatge en forma de concert, amb el poètic títol de Se’ns n’ha anat el Santos al cel. El títol és obra de Jordi Oriol, que s’encarrega de la direcció escènica del concert, i la directora polonesa Wanda Pitrowska serà l’encarregada de dirigir l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). A escena, el tenor Antoni Comas emularà Johnny Weissmüller, en un acte que vol recordar i al mateix temps reivindicar l’obra de Carles Santos en el lloc que li pertoca del patrimoni musical del segle XX.

Carles Santos en una imatge del seu espectacle ‘Patetisme il·lustrat’ .© May Zircus

Quatre homes a la taula: Xavier Albertí, Robert Brufau (nou director de L’Auditori des del desembre passat), Antoni Comas i Jordi Oriol. Les dues institucions veïnes, TNC i Auditori, estan situades de costat però rarament conflueixen. “La geografia botànica no té ni una espècie coincident”, diu Albertí, que desitja que la plaça de les Arts acabi convertint-se, urbanísticament, en allò que ja és: un pols cultural de primer ordre a Barcelona. Seria ben fàcil: només caldria convertir en zona de vianants el tros del carrer Padilla que separa les dues institucions. Les complicitats entre el TNC i L’Auditori, corporitzat en els 87 músics de l’OBC, va aparèixer en l’era Albertí i s’ha pogut veure a Un rèquiem per a Salvador Espriu, a partir de l’obra de Xavier Benguerel (temporada 2013-2014) o Lo speziale de Joseph Haydn i Carlo Goldoni (temporada 2017-2018). Ara ha arribat el moment d’una altra col·laboració (molt pràctic: els músics només han de creuar el carrer) i l’espectacle estarà dedicat a Carles Santos.

Robert Brufau ha volgut reivindicar L’Auditori com un altaveu de la modernitat musical de casa nostra, i que regularment presenta propostes amb caràcter escènic. Sense anar més lluny, el cicle Escenes, on el pròxim 15 de març podrem gaudir de la Novena de Beethoven, sota la direcció musical de Kazushi Ono i l’escènica de l’Agrupación Señor Serrano. El director i dramaturg Jordi Oriol, l’encarregat de dirigir la vetllada dedicada a Santos, ha volgut deixar clar que el més important de la seva proposta escènica és que la música arribi de la millor manera a l’espectador, i que amb Santos sempre ha passat que la gent (periodistes inclosos) s’han quedat només amb les anècdotes que provocava el creador (trencava pianos, sí) i no amb l’enorme qualitat de la seva música. “L’homenatge més gran que se li pot fer al Santos és tocar la seva música”, afirma Oriol, que assegura que intentar imitar-lo és trair-lo, i que el Santos mai no es repetia.

El programa de la nit s’iniciarà amb els set moviments per a pianola de L’esplèndida vergonya del fet mal fet, on a més podrem sentir la veu de Santos. A continuació serà el torn de Sama Samaruck Suck Suck (que es va poder veure al TNC la temporada 2002.-2003), i els set moviments de Belmonte, l’espectacle de dansa que va escriure per a la companyia Gelabert Azzopardi (estrenat al Mercat de les Flors, el 1988). Tot seguit, Antoni Comas, tenor que ha treballat amb Santos en nombrosos projectes, interpretarà la peça de Wanda Pitrowska Homenatge glòtic a Johnny Weissmüller, una oda amb aires de Santos a l’actor que va immortalitzar, a les pel·lícules dels anys trenta i quaranta, el crit de Tarzan. L’espectacle finalitzarà amb el Finale de l’obra Ricardo i Elena, que Santos va dedicar als seus pares. Els arranjaments del concert són obra de Jordi Cornudella i Pere Josep Puértolas, i Albertí destaca el fet que rarament es passa la música composta per a banda a orquestra simfònica (però sí a l’inrevés). El director del TNC, un aferrissat defensor del patrimoni teatral català, també ho és en el camp musical: Albertí explica que no s’han trobat les partitures de les fanfàrries olímpiques, compostes per Santos en ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992.

Aquest dimarts Carles Santos sonarà en tot la seva esplendor a la Sala Gran del TNC. I ell, des d’allà on sigui, s’ho mirarà amb aire foteta. I segurament en farà alguna que, nosaltres, malauradament, no podrem veure. Però de ben segur que serà genial.