Santiago Rusiñol, el nostre contemporani

El Teatre Nacional de Catalunya ha presentat la seva temporada 2018-2019 amb una conferència musicada de Xavier Albertí, salpebrada al piano per ell mateix i amb la veu de la gran Griselda Ramon. Una activitat destinada als abonats, on el director artístic del TNC va fer una breu classe magistral sobre Santiago Rusiñol i la consellera Laura Borràs va brindar per la temporada que comença. Rusiñol serà l’epicentre patrimonial d’enguany al TNC.

Foto de família de rigor, a les escales del teatre nacional. Aquella gran tradició fotogràfica on, ja ho hem dit diversos cops, tothom surt tan petit que costa de reconèixer a ningú. Bosses de tela “vermell TNC” pels artistes implicats. Àngels Gonyalons, Pere Planella, Mont Plans, Jordi Llordella, Magda Puyo, Pau Vinyals, Sílvia Marsó, Queralt Casasayas, Roberto G. Alonso, Montse Esteve, Cesc Gelabert, Clara Segura o les Sey Sisters. Una mena d’On és Wally? teatral, per qui tingui la paciència de buscar-los.

L’acte interessant va tenir lloc a la Sala Petita, plena quasi fins a la bandera d’abonats. Xavier Albertí entra en escena i comença a tocar, suaument, la Gymnópedie número 1 d’Erik Satie al piano. “Però no anava de Rusiñol, això?”, interromp ell mateix al cap de pocs segons. D’aquesta manera, teatral i còmica, Albertí ens explica que el compositor francès va ser un dels protectors de Rusiñol a la seva etapa a Montmartre, quan el fill del fabricant de Manlleu va marxar a París a la recerca de si mateix. Albertí defensa que no hi pot haver contemporaneïtat sense la memòria del passat, i per aquest motiu l’epicentre vol ressituar al mapa cultural català els grans noms del nostre teatre. Després de Serafí Pitarra –salvador de la llengua popular–, Àngel Guimerà –el nostre canari predilecte–, Joan Brossa –poeta amb totes les lletres–, o Lluïsa Cunillé –passejadora professional–, és el torn de Rusiñol, sense el qual no podem entendre a figures com Salvador Dalí o el mateix Brossa. El protagonista d’enguany, en ser un dels primers que busca l’obra d’art a partir de la seva obra (pictòrica o literària) però, també, a partir de la seva identitat, la seva màscara.

L’empresa familiar, la morfina, l’absenta i els opiacis van ser un còctel efervescent que van portar Rusiñol a París, a la recerca d’una idea de la bohèmia, que ell mateix va col·laborar a crear, retratat pel seu col·lega Ramon Casas. La xerrada d’Albertí, erudit com sempre però també proper i entenedor, va posar especial èmfasi en la figura de Lluïsa Denís, la soferta esposa de l’artista que, sobretot, cal reivindicar com a compositora i dramaturga, autora d’obres amb un marcat to feminista i de les tres cançons que Griselda Ramon va cantar estupendament. “Ja no em fas ni fred ni calor. Amb tu no penso ni nit ni dia”: la Denís va escriure un I will survive avançat al seu temps. “Estic segur que estrenem aquests cuplets”, afirmava un Albertí pletòric.

Aquest mes d’octubre el TNC obre temporada amb Els jocs florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol, que suposa el debut a la Sala Gran del director Jordi Prat i Coll. Aquesta paròdia del jocfloralisme que el nostre home va escriure el 1902 va causar força polèmica, ja que el nostre autor se’n fotia del catalanisme més conservador, en un moment en què l’Estat espanyol va aplicar “el 155 de l’època”, l’estat de setge, i es van prohibir els Jocs Florals. Veure les Sey Sisters interpretant La moreneta, o Anna Moliner fent de Marieta de l’ull viu és quelcom que no ens volem perdre per res del món. I Prat i Coll afirma que el muntatge serà com un envelat, on sentirem Rocío Durcal i tot. Molt fans.

Dins de les activitats relacionades amb l’epicentre, el TNC ha encarregat a l’escriptor Raül Garrigasait un llibre sobre el dramaturg, que serà presentat ben aviat: El fugitiu que no se’n va. Santiago Rusiñol i la modernitat (Edicions 1984). Al vestíbul del TNC hi haurà una exposició sobre Rusiñol en totes les seves facetes, comissariada per Albert Arribas i Ferran Dordal. “Sovint es llegeix la pintura de Rusiñol com la d’un paisatgista de segona”, afirma Albertí, però reivindica que la seva fixació pels jardins és comparable a l’obra de Giorgio Morandi (ampolles i gots) o als quadres bicromàtics de Mark Rothko. El jardí burgès com a símbol de la civilització, però també un lloc quasi metafísic, un paisatge interior. Al MNAC es podrà veure l’espectacle Oracions (aka Orationibus #SR), el recital que Arribas va dirigir a Griselda Ramon i Àlex Jordi i que va passar fugaçment per la Hiroshima.  Jordi Oriol farà, també al TNC, la seva lectura de La Niña Gorda, “la gran novel·la de la primera meitat del segle XX”, segons Mita Casacuberta, una paròdia rusiñoliana de La ben plantada, d’Eugeni d’Ors.

Laura Borràs, consellera de Cultura, va cloure l’acte de forma breu i efectiva. Sense papers, perquè sap de què parla, Borràs va recordar quan Albertí la va anar a visitar, quan ella dirigia la Institució de les Lletres Catalanes i ell acabava de ser nomenat director artístic del TNC, i li va dir: “Fem coses!”. D’allà en van sorgir idees com les de l’epicentre patrimonial, amb la complicitat del món editorial, o els clubs de lectura de teatre, que en l’actualitat ja són cent tretze, repartits per tot el territori. Citant a Rusiñol, la consellera va afirmar “Qui busca la veritat mereix trobar-la” i va expressar que tenir a Xavier Albertí de director del TNC és una gran sort per a tots plegats. La vetllada va acabar amb una copa de cava, al vestíbul de la Sala Petita. Petons, abraçades i brindis. Això ja va!