Santiago Alcolea: “Sóc un historiador de l’art que fa fotografies”

12.02.2019

Aquest any se celebra el 75è Aniversari de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, que custodia un important arxiu fotogràfic especialitzat en el món de l’art. Hem volgut parlar amb el seu director, l’historiador i fotògraf Santiago Alcolea, perquè ens posi al dia de les activitats i projectes d’aquesta entitat, potser encara no massa coneguda pels barcelonins.

Santiago Alcolea, director de la Fundació Amatller | Foto: Josep Maria Cortina

L’Institut Amatller d’Art Hispànic va ser fundat el 1943 sota el mecenatge de Teresa Amatller, filla del gran industrial xocolater i fotògraf Antoni Amatller, que no sols cedí la seva casa sinó que posà els recursos econòmics per engegar el projecte. Les seves activitats són paral·leles a les de l’administració de la casa museu modernista Amatller, obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, avui una de les visites turístiques d’interès al Passeig de Gràcia de Barcelona. Parlem de la Fototeca que custodia l’Institut amb el seu director, Santiago Alcolea, que ens rep al seu despatx envoltat de llibres, fotografies i càmeres fotogràfiques.

Quin és l’origen d’aquesta fototeca?
Antoni Amatller era, a més d’un gran empresari i col·leccionista d’art, un expert fotògraf en uns temps en que aquesta tècnica era molt minoritària. Va reunir un gran quantitat de fotografies que constituïren l’aportació inicial del patrimoni fotogràfic de l’Institut. L’any 1941 es va adquirir un segon fons fotogràfic de 120.000 imatges generat pel fotògraf Adolf Mas, que havia sigut col·laborador de l’Institut i persona vinculada al seu primer director, l’historiador Josep Gudiol. Aquest darrer, l’any 1997, va fer donació del seu propi fons de més de 100.000 negatius.

La biblioteca | Foto: Institut Amatller d’Art Hispànic

Quin tipus de documents custodieu?
Disposem de 360.000 negatius en diferents suports -plaques de vidre, acetats i nitrats- i de mides molt variades, des de les plaques de 18 cm per 24 cm fins als formats més recents. Bona part d’aquestes imatges van ser positivades pels mateixos fotògrafs i emmagatzemades en àlbums i  arxivadors que també conservem a la nostra fototeca i que permeten una primera consulta més pràctica. Finalment, en els darrers anys l’Institut ha continuat la tasca de documentació de l’art del segles XIX i XX, i hem afegit als fons històrics unes 120.00 noves imatges en suport de pel·lícula de pas universal, diapositiva i format digital, que avui estan totes digitalitzades.

Quins camps heu cobert en aquest darrers anys?
Hem fotografiat col·leccions al Museu del Prado, a la mostra de Fortuny a Reus i a nombroses fires d’antiguitats. També hem treballat en la documentació de l’inventari d’obres d’art de l’Església catòlica a Catalunya, un encàrrec de l’any 1989, resultat del conveni entre l’Estat espanyol i l’Església catòlica que va coordinar la Generalitat i que consta de 44.000 imatges.

Un especialista consultant el fons | Foto: Institut Amatller d’Art Hispànic

Us ocupeu també de l’art contemporani?
No, ens concentrem en els segles XIX i XX per no traspassar les limitacions dels nostres recursos. La documentació de l’art contemporani ens planteja dos problemes, la resolució dels quals no està al nostre abast: en primer lloc, els volums massius de la seva producció, i en segon lloc, la problemàtica dels drets d’autor que obligarien a una gestió molt complexa que ens desborda. 

On i com es conserva tot aquest material?
Tot està emmagatzemat al primer i segon pis de la Casa Amatller, que acull també la biblioteca d’art, un altre dels actius de l’Institut, integrada per uns 30.000 volums. 

Reuneix aquest espai les òptimes condicions de conservació?
Evidentment es tracta d’unes instal·lacions que no estan dotades dels més moderns mitjans de conservació. En un futur, un cop enllestida la tasca de digitalització dels fons, no caldria disposar de la presència física de les imatges. Podrien emmagatzemar-se en altres espais dotats d’òptimes condicions i seguir la gestió diària des d’aquí.

Això ens porta al tema de la digitalització de les imatges, el gran repte de tot arxiu fotogràfic.
Certament, la digitalització és un tema de la màxima importància per diferents raons. En primer lloc, perquè els materials es degraden amb el temps i bona part dels nostres tenen ja molts anys i corren un considerable perill que amenaça la seva supervivència. Per tant, caldria anar tan de pressa com es pogués en aquesta tasca. D’altra banda, és evident que avui en dia la difusió dels fons a través de les xarxes depèn de la possibilitat de poder disposar dels materials digitalitzats.

L’Institut Amatller està digitalitzant el seu fons | Foto: Institut Amatller d’Art Hispànic

I quin és l’estat dels treballs de digitalització que porten a terme?
Fins ara tenim digitalitzades 120.000 imatges. D’aquestes només 20.000 corresponen al ja esmentat fons de 360.000 imatges de l’arxiu. Les altres 100.000 són les resultants dels treballs de documentació abans esmentats fets els darrers vint anys en un entorn ja més digital.

Com s’explica aquest nombre tan reduït d’imatges escanejades?
La digitalització és un procediment molt lent i més complex del que sembla, perquè suposa moltes tasques addicionals de conservació dels materials escanejats: ensobrat, neteja, substitució dels antics per nous protectors, etc. D’altra banda, quan treballem amb imatges d’art i arquitectura hem de conservar-les amb resolucions molt altes, de l’ordre de 2.000 dpi (punts per polzada) que ens apropin a les resolucions dels materials analògics i facin possible després la consulta i el positivat de les imatges en una alta definició necessària pels treballs d’investigació, restauració i impressió. Això alenteix la tasca. Per dir-ho de forma gràfica, hem calculat que amb els nostres equips actuals escanejar tots els nostres fons suposaria la feina d’una persona a temps complet durant 50 anys o, si es vol reduir el termini, de 5 persones durant 10 anys. 

Però amb quins equips treballeu?
Bàsicament treballem amb dos escàners plans de gran qualitat amb els que escanegem plaques de vidre des de 18x24cm a 16 bits als formats i suports més reduïts. Perquè us feu una idea, el ritme d’escaneig és de 4 imatges per hora. És cert que avui en dia es practica cada cop més l’escaneig amb càmeres fotogràfiques que han millorat moltíssim la seva resolució i ens permetrien arribar a les resolucions dels 2.000 dpi exigides i reduir així sensiblement els temps de treball. Això, per exemple, faria passar de les 4 a les 30 imatges per hora i reduir en aquesta proporció la dimensió i la durada del projecte. Un equip fotogràfic d’aquesta naturalesa té un cost molt alt, entorn els 60.000€, que encara no hem pogut assumir però que tenim plantejat com un dels nostres objectius. 

Per finançar aquests treballs rebeu alguna mena d’ajut?
L’Institut és una entitat privada que no rep cap ajut públic i es finança exclusivament amb els seus propis recursos que són molt limitats. Darrerament, en motiu del nostre 75è aniversari, hem intensificat els nostre contacte amb el Departament de Cultura de la Generalitat per tal d’explorar possibles camps de col·laboració i ajuda, i hem rebut una bona acollida que esperem continuï i pugui donar els seus fruits.

Santiago Alcolea, director de la Fundació Amatller, amb la càmera original d’Antoni Amatller | Foto: Josep Maria Cortina

I l’obertura de la Casa Amatller a visites del públic no us ajuda?
Les característiques de la Casa, que es mostra amb tot el seu contingut de revestiments i mobiliari original, fan que les visites no tinguin un caràcter massiu i es facin en grups reduïts i de forma molt controlada. Ens situem al voltant de les 20.000 visites any, una xifra molt lluny de la nostra capacitat màxima estimada -unes 70.000- i per descomptat de les d’altres cases emblemàtiques que superen avui el milió de visitants. Nosaltres no som Gaudí, i això fa que les nostres visites no generin un excedent per finançar altres activitats de la Fundació, que viu fonamentalment dels ingressos per lloguers de la resta de l’edifici.

L’emmagatzematge i la conservació dels arxius digitals preocupa també als gestors dels centres d’informació gràfica.
Efectivament, el volum dels arxius és enorme i ens preocupa la seva conservació pel futur. D’una banda, per la seguretat. Fa poc vam patir un atac informàtic que va encriptar tota la informació del nostre servidor: 120.000 imatges. Afortunadament la teníem encara gravada en 5.500 CD’s i DVD’s i la vam poder recuperar tota. Què hagués passat si no hagués estat així? Per això cal tenir duplicades les bases en diferents servidors, la qual cosa complica i encareix la gestió. D’altra banda, els mètodes de lectura i reproducció dels arxius canvien amb gran rapidesa i caldrà estar molt atents a aquests canvis per actualitzar els llenguatges dels nostres arxius. Nosaltres mateixos vam tenir l’experiència d’uns treballs digitals emmagatzemats el seu dia amb el procediment Foto CD de Kodak. Doncs, bé ara Photoshop no permet obrir aquests arxius ni facilita el plugin corresponent. Hem hagut de recórrer a un programa auxiliar per tal de transformar-los en arxius TIFF i poder treballar amb ells.

Qui són els usuaris més habituals de la vostra Fototeca?
Tenim un públic divers però els mes habituals són estudiants i investigadors d’art, restauradors, corporacions municipals o museus. Les consultes que rebem són les que tenen prioritat, en matèria de les modestes tasques d’escanejat que fem.

I què hi ha de la consulta en línia dels vostres fons?
A més de la problemàtica de l’escanejat, que ja hem comentat, per disposar d’una base de dades efectiva i consultable online cal una important tasca d’indexació que estem planificant de manera que els usuaris puguin fer cerques útils i funcionals. Això requereix assignar a cada imatge un sèrie de conceptes i paraules claus, una feina que exigeix un personal amb la formació adient. Afortunadament, tenim feta una molt bona part d’aquesta feina perquè en els arxius, especialment el del fons d’Adolf Mas, les imatges estan perfectament catalogades en el revers de les còpies en paper en petit format que es van fer en el seu dia de totes elles. Mas, a més d’un fotògraf, tenia un veritable criteri i vocació de d’arxiver.

L’arxiu de l’Institut | Foto: Institut Amatller d’Art Hispànic

I com abordareu aquesta tasca d’indexació?
Fa poc hem començat a treballar en la planificació d’aquestes tasques i ja disposem d’un gestor de recursos digital que permet introduir les metadades en la mateixa fotografia escanejada, de manera que això faciliti les cerques i el propi emmagatzemat de les dades. També en aquest camp la progressió dels treballs dependrà dels recursos que puguem esmerçar-hi.

A part d’aquestes tasques d’arxiu, continueu amb la tasca de fotografiar i documentar el patrimoni artístic?
Efectivament, encara que no tant com desitjaríem. Seguim treballant, sempre en el terreny de l’art dels segles XIX i XX, on encara que sembli estrany hi ha un important patrimoni pendent de documentar.

Amb quins mitjans treballeu?
Treballem amb una càmera Canon 5D amb un sensor de pas universal de 50 Megapíxels. Però voldria destacar que la nostra feina no es tracta de fer una imatge ràpida d’una obra d’art. Volem obtenir una documentació que sigui útil en el futur a qui la consulti. Per tant, ens cal utilitzar sistemes de llum, tres peus, bastides en els murals i peces de gran tamany, en posicions alçades, etc. Hem de fer fotos de conjunt i de detalls de les obres, del seu revers… Per això a vegades fem moltes imatges d’una mateixa obra, per poder copsar-ne totes les seves facetes. De fet, jo sempre dic que sóc un historiador de l’art que fa fotografies.

Quins projectes teniu per commemorar aquest 75 aniversari?
Doncs bàsicament seguir treballant i desenvolupant el que ja tenim engegat. Ens agradaria poder configurar com a mínim un equip estable de fotografia que es dediqués a la captura de noves imatges i a reforçar sensiblement les tasques d’escanejat i d’indexació, per poder començar a oferir un servei de consultes online. D’altra banda, hem programat un seguit d’activitats que pretenen donar-nos a conèixer i reforçar la nostra presència. Podem fer una interessant aportació a la història de l’art. A més, un dilluns al mes tenim programades Visites Premium a la nostra casa, on es poden visitar els diferents departaments de l’Institut Amatller i s’expliquen les tasques que estem realitzant, amb visita inclosa del laboratori digital, l’arxiu fotogràfic i la biblioteca. I per aquesta primavera tenim prevista l’edició del llibre de la Casa Amatller, amb un recull de fotografies de la casa i textos amb la història de la família Amatller i de l’edifici de Puig i Cadafalch. Al setembre inaugurarem a la Galeria de Be-Travel una exposició amb imatges del viatge dels Amatller a la terra dels faraons el 1909 i editarem el catàleg de l’exposició. Finalment, a la tardor farem també un cicle de set conferències amb especialistes en fotografia i historiadors que ens parlaran del fons fotogràfic de l’Institut Amatller d’Art Hispànic.