Santi Vila, José Mujica i les revolucions inacabades

26.06.2018

Diumenge passat, dos personatges que es contraprogramen políticament ho van fer també a la graella televisiva: a TV3, Ricard Ustrell entrevistava al carismàtic expresident d’Uruguai José Mujica mentre que a Cuatro, l’exconseller –i ja oficialment expedecàtor- Santi Vila s’asseia al sofà del Chester amb Risto Mejide. L’espectador podia triar entre els dos extrems de l’espectre ideològic i, malgrat tot, les semblances van ser més interessants que les diferències.

Santi Vila al Chester de Risto Mejide

 

La solidesa del Quatre gats, l’espai que barreja entrevista i reportatge que Ustrell ha exportat de Catlaunya Ràdio a TV3, no rau tant en la idiosincràsia conversadora del seu presentador com en la bona feina de l’equip de producció, capaç de suplementar –pun intended– l’entrevistat principal del programa amb una magnífica selecció de personatges menors. Com per exemple, Mari Molina, mestra d’escola pública uruguaiana orgullosament de dretes que, preguntada sobre què representa José Mujica, de seguida va respondre “un personatge polític, algú que ven una imatge per arribar al poble… però és només una imatge”. Per l’antic revolucionari, capaç d’aconseguir l’admiració tant de Nicolás Maduro com de Barack Obama alhora que la de milions d’internautes que comparteixen regularment els seus vídeos per les xarxes, l’acusació de barrejar màrqueting i política apuntava cap a un taló d’Aquil·les que Ustrell, determinat a resistir l’entrevista-massatge, no va desaprofitar. “El déu que ens governa és el déu-mercat […] el màrqueting com a ciència és l’explotació subliminal amb la qual funciona tot el sistema: aquest és el govern de la nostra època”, reflexionava l’expresident, “Però el seu partit sap que amb vostè, ven”- silenci molt llarg-, “Sí i no”.

Analitzar José Mujica com un producte més en el mercat mediàtic és una provocació perquè, precisament, la seva identitat es basa a rebutjar la rendició de la política a la cultura empresarial que encarnen l’eixam de càrrecs suposadament tècnics que envolten als nostres dirigents. Mujica sap que la retòrica pseudocientífica ha estat utilitzada per capturar la imaginació política del poble i, justament perquè la complexitat s’ha convertit en una excusa per infantilitzar als votants mentre els autoanomensts experts saquejaven la riquesa col·lectiva, l’antic guerriller del Movimiento de Liberación Nacional-Tupamaros destaca enmig de la mediocritat política perquè parla amb senzillesa. La democràcia parteix del pressupòsit que simplificar és una necessitat que s’ha de convertir en virtut, i escoltant a Mujica ho podem entendre. Però que això no ens faci abandonar mai l’escepticisme: davant d’algú que difumina la línia entre política i autoajuda ensenyant-nos el seu hort i és conegut com “el Cap d’Estat més pobre del món”, cal activar les alarmes. I aleshores Mujica parla de plurinacionalitat, i diu que la prova que diferents nacions poden conviure en un mateix Estat la trobem… a Rússia o a la Xina! Al final, l’opinió de Mujica sobre el conflicte català és tan clara com poc revolucionària: “només has de demanar el que et poden donar, això és la política”. Descansa en pau, maig del 68.

Santi Vila, que imprimiria samarretes amb la consigna possibilista de Mujica sense pensar-s’ho, va deixar clar que, en tota la resta, és als antípodes del revolucionari uruguaià, però també de revolucions que li han estat més pròximes, com la -es busca canvi de nom urgent- “dels somriures”. Si el programa d’Ustrell conserva el millor dels formats d’entrevistes tradicionals i els dinamitza amb un matís millenial, el programa de Mejide vomita els pitjors codis del youtubersime sobre el venerable art de conversar: música xarona i gastada que manipula el sentit de les declaracions, una edició que accelera sense sintetitzar res i una renúncia a parlar sobre idees en favor d’anècdotes i emocions cunyadesques. Aferrat a l’etiqueta de moderat que només es pot exhibir a partir d’un determinat nombre de semàfors verds a La Vanguardia, l’atractiu televisiu de Vila rau en la seva capacitat d’incomodar a uns i altres. Per això, després d’una entrevista a la revista Shangay en què Vila va declarar que té més en comú amb un gay del PP que amb un catalanista extrem, la gent del Chester va intentar replicar l’experiment convidant a una unionista i a un independentista perquè establissin un diàleg crític amb l’entrevistat, a veure amb qui hi havia més semblances. Comparant la bona sintonia entre l’exconseller i la interlocutora madrilenya amb la severitat en el tracte cap a un antic votant que se sentia traït, va quedar clar que Vila ha aconseguit complir un altre dels lemes de Mujica, però només al 50%: “fer política és prendre partit fins a embrutar-se”.

Jose Mujica al Quatre Gats, conversant amb Ricard Ustrell