Sangtraït. L’home ocell encara vola

15.11.2016

El 2016 és un any simbòlic per als seguidors de Sangtraït. Al juny en va fer 25 que juntament amb Sau, Els Pets i Sopa de Cabra van parir el macroconcert del Palau Sant Jordi. L’espectacle, al qual van assistir 22.000 persones, va confirmar la bona salut de l’anomenat rock català i, alhora, passat el temps, va servir per engreixar el mite musical de casa nostra: el d’aquelles generacions posteriors que, sense haver pogut escoltar mai en directe ni Sau ni Sangtraït, han hagut de conformar-se amb un jo vaig néixer l’any del concert al Palau Sant Jordi. També aquest 2016, a les acaballes de desembre, es compliran 15 anys de la darrera actuació de Sangtraït a la sala Razzmatazz. Després, els membres del grup van decidir continuar la carrera musical per separat i, a dia d’avui, els sangtraïters més fidels ja han assumit que, malgrat que hi ha hagut retrobament de Sopa de Cabra, els Sangtraït no tornaran a tocar junts.

Una ocasió més per a poder rememorar alguns dels èxits de Sangtraït | Foto: Los Guardians del Pont

Una ocasió més per a poder rememorar alguns dels èxits de Sangtraït | Foto: Los Guardians del Pont

Tot i els canvis, Quim Mandado i Martín Rodríguez, amb Joan Cardoner a la guitarra, segueixen actuant plegats en un nou projecte musical: Los guardians del pont. Els tres guardians reivindiquen la personalitat pròpia del grup, que té un bon nom entre els incondicionals del metal, però reconeixen sense embuts que la petja de Sangtraït, després de més d’una dècada a l’elit musical, és inesborrable. Per aquest motiu, l’espectacle Simfonia de les pedres i el vent, inicialment batejat com a Sangtraït simfònic, es va començar a gestar fa dos anys. L’objectiu era recordar el grup empordanès des d’una perspectiva diferent. El repte ha donat un resultat prou ambiciós: ajuntar a l’escenari un grup de heavy metal i una orquestra de cambra i aconseguir que les dues propostes casin sense fer-se nosa. L’Orquestra de Cambra de l’Empordà i Los guardians han posat fil a l’agulla, han fet real l’antítesi i, vist el desenllaç, no se n’han sortit gens malament.

Dissabte, al Teatre Municipal de Roses, van oferir la penúltima Simfonia de les pedres i el vent del 2016, la darrera a comarques gironines. Els músics van haver de guanyar-se un públic heterogeni, des dels seguidors veterans de Sangtraït fins als incondicionals de l’orquestra de cambra. També hi havia debutants —els ulls oberts com taronges— que observaven amb estupefacció els resultats del còctel. Un dels grans encerts de l’espectacle per aconseguir que tot l’auditori anés alhora va ser la dosificació dels temes. Quim Mandado ja va anunciar al principi que “el gruix del concert” serien les cançons de Sangtraït, però va advertir que també hi hauria temps per encabir-ne unes quantes del darrer disc de Los guardians del pont, Sancta Sanctorum.

El concert va arrencar els motors amb Alè de mil cent, una declaració d’intencions que al final tots acabaríem prement l’accelerador. Després va ser el torn d’Inquimissió i de Besiers, 1209, un homenatge als càtars que va reivindicar el gust per l’Edat Mitjana de Los guardians i també de Sangtraït. Però va ser al tocar les primeres notes de La reina del gel que els engranatges van començar a rutllar del tot. Perquè en les balades, en les peces menys arrauxades, l’orquestra de cambra es va poder mostrar amb més nitidesa. Especialment en les introduccions. Quim Mandado en feia broma, però tothom hi entreveia una picada d’ullet, un gest d’agraïment: “La reina del gel la tocàvem poc en directe perquè necessitàvem una orquestra de cambra per fer-la bé”.

L’ordre de les peces va ser clau perquè el concert avancés amb fluïdesa. Mandado va fer diana entonant ja de bon principi Furtadora d’ànimes, una de les cançons més conegudes i intenses de Sangtraït. Fent que el públic cantés la tornada (No hi ha qui el pari!) es va assegurar de tenir l’auditori endollat i en plena sintonia amb els músics. Un parell de cançons de Sangtraït i un parell de cançons de Los guardians perquè els més perduts les coneguessin: el rock dur alternat amb les balades que acaronen l’oïda. Així, Presoner dels errors o Dibuixos en la boira es barrejaven amb peces mítiques dels anys noranta sense que ningú no hi trobés res d’estrany.

Tot i que els clàssics no podien fallar, el concert va tenir un parell de moments inesperats i aplaudits. El primer, el solo inacabable de Martín Rodríguez a la bateria, que amb els anys no posa seny ni falta que fa; el segon, el desplegament d’una estelada abans de tocar Lliures com l’alè del vent: “Els que som de l’Empordà sabem que la tramuntana bufa quan vol, i nosaltres volem ser lliures com ella”, reclamava Quim Mandado. Joan Cardoner va reblar el clau fent unes quantes notes d’Els segadors amb la guitarra mentre el públic, ben calent, es preparava per a la recta final. Perquè, tot i que havien sonat moltes cançons imprescindibles, faltaven els dos grans puntals del primer disc de Sangtraït: Els senyors de les pedres i El vol de l’home ocell.

Amb l’ocell enlairat de nou i l’orquestra de cambra lluint-se en la introducció, era un bon moment per acabar. Però no hi havia hagut consens a l’hora de triar l’últim tema, el públic demanava Somnis entre boires. Després dels aplaudiments i dels no n’hi ha prou, que s’intuïen des de feia estona, els músics van tornar a sortir. Un crit d'”Ara, la mitja part” fa somriure Mandado. “Ara, dues més i prou”, diu Carles Coll. “Ens fem vells, una mitja part no sé si l’aguantaríem”, s’excusa el vocalista. Els anys han passat, és clar, però ells han tocat dues hores i encara tenen corda. Els bisos, doncs. Primer, Sentiments de paper, la gran sorpresa de la nit. Quim Mandado va aprofitar per reivindicar-la com una de les grans cançons de Sangtraït i Carles Coll va assegurar que Sentiments de paper havia estat la llavor de tot l’espectacle que acabàvem de veure. Després, la dosi de tendresa que faltava amb Somnis entre boires.

El concert acaba bé, perquè és amb balades quan tothom té l’espai definit per alçar la veu, individualment i col·lectivament. És l’hora d’aplaudir uns músics capaços de passar de Vivaldi a Los guardians en 24 hores. També de felicitar-nos perquè Quim Mandado i Martín Rodríguez, acompanyats de Joan Cardoner, segueixen la seva carrera musical sense permetre que el record de Sangtraït es faci cendra. Los guardians del pont, plegats, són tres homes ocell que 25 anys després encara volen. I ben amunt. Només les fotos confirmen, ja ho va dir Mandado, que han passat més de dues dècades.