Sang, fetge i ratafia catalana

22.02.2015

Per a la majoria de nosaltres el cinema és el que s’anuncia per la TV i allò que anem a veure a les sales de les nostres ciutats: cares conegudes, estrelles de Hollywood, glamour a manta, milions de pressupost, efectes especials per caure de cul i crispetes. Moltes crispetes. No deixa de ser la fórmula de sempre, la que ens serveix sobretot la indústria americana. Però al costat (o al darrere, o a sota) d’aquest cinema de “les majors”, hi ha un altre cinema que malda per emergir i sobreviure. És el de les petites productores independents, el dels directors amateurs i el dels pressupostos irrisoris. És l’altre cinema. I la veritat és que bé es mereix la nostra atenció, perquè en contra del trillat cinema de sempre, aquest altre cinema ofereix sovint ingredients molt més originals. És clar que no acostuma a anunciar-se a la TV ni a projectar-se a la majoria de cinemes, i ha de buscar altres maneres de donar-se a conèixer.

Un fotograma de la pel·lícula Sant Martí

Un fotograma de la pel·lícula Sant Martí

Gats vells

“Un ‘slasher’ rural amb tints de ‘road movie’, comèdia negra, alguna cosa de Woody Allen i molta mala llet”. No es tracta de l’anunci de l’última novel·la de Jair Domínguez, sinó d’un dels eslògans de Sant Martí, el llargmetratge que estan endegant els directors (i guionistes) gironins David Ruiz i Albert València. Si sou fans del gènere, és possible que els conegueu per ser els creadors de Festí de Sang (2008), una barreja esbojarrada de zombis i riures que homenatjava Blood Feast (1963), la que passa per ser la primera pel·lícula gore de la història. El migmetratge dels gironins va tenir un cert ressò en el mundillo al tractar-se d’una cinta realitzada amb pressupost zero. Sí, sí, sense comptar amb cap tipus de subvenció (autèntica ciència ficció, en el país de les subvencions a dojo). Però malgrat ésser dos gats vells en això del terror a casa nostra és encara més probable que no sapigueu qui són.

Amants dels cinema més grunge i gamberro dels anys 70 i 80, ja duen una bona colla d’anys batallant amb el curtmetratge de gènere, collint seleccions i premis a tot arreu. David “Callahan” Ruiz és un tot terreny del fantàstic: co-director del festival de cinema fantàstic i de terror de la ciutat de Girona, l’Acocollona’t, és també el creador d’Scalletti: Girona connection, catalogada com una de les millors webseries espanyoles d’humor del 2013 i, en la darrera edició dels premis de ciència ficció de la UPC, la seva novel·la El crit de les ultracoses va rebre una menció especial del jurat. València, d’altra banda, és l’autor de Germans, un dels seus curts més celebrats, d’estil documental. De fet, és codirector fundador del festival internacional de documentals de Vidreres (Girona) Curt.doc.

Gore a la catalana

Doncs bé, ells són els pares d’aquest Sant Martí. Han volgut sumar al cinema més visceral (literalment) d’en David la mirada més documentalista de l’Albert per tal de confegir un producte que, encara entre bastidors, fa pensar que quan surti seguirà la tradició d’altres il·lustres exemples d’aquest subgènere, com The Blair Witch Project (1999) o Rec (2007) de Jaume Balagueró. Però és clar que per sobre d’aquests referents, Sant Martí és un sentit homenatge “a la catalana” a un dels clàssics del gènere de terror: La matança de Texas (1974) de Tobe Hooper. El títol dels catalans, de fet, ja és tota una manifestació d’intencions: antigament, per la festivitat de Sant Martí, era quan, sobretot a les viles de la Catalunya rural, es feia la tradicional matança del porc.

No tot serà sang i fetge, prometen els directors, sinó que també volen centrar-se en explicar històries humanes. Tot això posarà les bases per a la producció i realització d’un llargmetratge professional de gènere no exempt, si escau, de missatge social”, diuen. Per això han volgut comptar amb un grup de joves però experimentats actors com Guillem Fernández-Valls, Raúl Tortosa, David Estany, Anna Ferran, José García o Paco Moreno, a més de Joan Massotkleiner, potser la cara més coneguda pel gran públic, ja que ha intervingut en sèries d’èxit com Amar es para siempreÁguila RojaSin tetas no hay paraísoHospital central o El comisario, entre moltes altres. A nivell tècnic, tenen previst comptar també amb noms de prestigi, com Pau Savall, Alicia Albares o Paco Cavero. Tot, sota l’empara de DDM i ERAM Medialab, dues productores de contrastada experiència en el curtmetratge.

De Hollywood a la “sèrie Ç”

Però si Sant Martí no és el típic producte de Hollywood per a les coses dolentes, desgraciadament tampoc ho és per a les bones. Ja fa temps que els encarregats del projecte van iniciar una dinàmica campanya a través de les xarxes socials per captar fons. Twitter, Facebook i l’últim crit en projectes independents, el micromecenatge via crowfunding. A partir d’aquesta solució s’han proposat el repte (que finalitzarà el proper 18 de març) d’arribar allà on no han arribat les institucions públiques i aconseguir els 8.000 euros que els falten per als efectes especials i la part artística. “L’art i els FX han d’estar a l’altura ja que aquest projecte està lluny de voler ser una sèrie Z”, afirmen.

Moltes coses interessants es mouen al costat (o al darrere, o a sota) del gran cinema que ens empassem sense emocionar-nos (la majoria de vegades) a les sales de les nostres ciutats. És una llàstima que molts films com aquest, alternatius i valents, no acabin en res per culpa de coses com l’establishment. Una indústria cinematogràfica normalitzada i que doni sortida a projectes engrescadors, atrevits i seriosos també és una estructura d’estat, que diria aquell. D’il·lusió i bones idees a en David i a l’Albert no els en falten. Veurem si això és suficient per tirar endavant la que és “possiblement la primera pel·lícula d’horror, sang, fetge i ratafia catalana”. Cinema “de sèrie Ç”, com diu en David. Producte D.O. Catalunya 100%, vaja.