Sandrine Destombes, contra la puresa infantil

9.04.2019

Sandrine Destombes sap que una bona novel·la negra és aquella que engendra un nus a l’estómac del lector. Ho sap bé i per això –com a escriptora– ajuda a formar aquesta bola d’inquietud i secret que creix i decreix durant la lectura. En la seva última novel·la, Destombes ha treballat amb un material que assegura el nus: el desemparament infantil. A El doble secret de la família Lessage (Rosa dels Vents), dos bessons veïns de Piolenc –un petit poble– desapareixen l’estiu del 1989. Trenta anys després –l’estiu de 2018–, al mateix poble, comencen a desaparèixer més nens. Aquest cop no només seran dos. Una parella de policies investigarà el cas entre una boira de periodistes assedegats de tragèdia. De mica en mica lligaran caps.

Sandrine Destombes. © Ester Roig

“Les criatures són el nostre refugi. Representen el que és pur, la nostra part més bella, més maca. Tractar la qüestió dels nens és desestabilitzar, qüestionar; també a mi mateixa”, diu Destombes per explicar l’elecció de col·locar els infants al centre de la trama. “No hi ha res pitjor que la desaparició o la mort d’un nen. No te’n pots recuperar mai. Encara que els passi a altres persones t’hi sents identificat com a mare, com a germana…”.

França té un arxiu considerablement sanguinari de casos –faits divers– on hi ha criatures implicades. Dos successos van inspirar Destombes (París, 1971). “Un va passar fa uns 35 anys i el tema retorna constantment a França. No és un cas resolt. Un nen va aparèixer mort i lligat en un riu. Les fotografies que van passar els telenotícies van trasbalsar el país. Les imatges encara apareixen a la televisió regularment”. La novel·la tracta la furiosa atenció mediàtica als casos més foscos de la crònica negra. “El tractament va ser un escàndol. Van circular moltíssimes fotografies. En un altre cas, el primer sospitós de la desaparició de dues criatures va ser assassinat pel pare dels nens. Les coses han canviat. Ara, la policia té un portaveu. Tot està més clar”.

L’atmosfera aparentment idíl·lica de Piolenc farà augmentar la pertorbació que generen els fets fatals que ocorren al poble. “Als petits pobles, una desaparició és més traumatitzant. El que passa a la capital és, fins a un cert punt, normal. Qui decideix viure en un poble, escull la calma, i és per això que tot s’amplifica i té més ressonància”. El poble funciona com un personatge més. Al volum original, de fet, l’escenari apareix al títol: Les jumeaux de Piolenc. La investigació de la desaparició la capitanegen dos policies als antípodes. Un de jove i un de retirat. “El jove té la motivació i l’energia; el gran té la saviesa. Admiro els policies que han d’enfrontar-se cada dia al pitjor de la humanitat: ho fan sense perdre el cap”.

El doble secret de la família Lessage és la cinquena novel·la de Destombes. L’obra va suposar-li el premi VSD RTL al millor thriller de l’any 2018. L’autora diu sentir-se relaxada escrivint novel·la negra: “És el gènere que més m’agrada. Et permet arribar al fons de l’ànima. Abordar els temes més durs. Em sento absolutament còmoda i tinc moltes coses per explicar”. Ha llegit, és clar, molta novel·la negra. Va començar amb Ellroy per continuar amb Fred Vargas, els nòrdics (cita Mankell) i aterrar –ara– en un “format més lleuger” que representa Antonio Manzini. “Els gustos evolucionen”, diu.

A banda de la cobertura mediàtica de la crònica negra –el periodisme ferotge–, la novel·la aborda altres temes com ara l’incest, que sobrevola la trama, el suïcidi, l’abús, la manipulació o la depressió infantil. Temes que interessen a l’autora més enllà del teclat o la ploma. “L’editor francès no es va creure les xifres reals d’assetjament infantil que incloc al llibre”, assenyala. “La depressió infantil no només està relacionada amb temes escolars. També en pateixen les criatures que han estat assetjades pels adults. Els nens martiritzats arrosseguen traumes tota la vida. No creixen amb normalitat”, afegeix.

Ara bé, Destombes sap jugar i fa comparèixer la cara fosca de la candidesa infantil. “He descobert que en els nens no necessàriament existeix la puresa que pensem que tenen. També hi pot dormir alguna cosa negativa en ells. Encara que ens ho neguem, que no ho vulguem veure, hi ha nens que neixen dolents, i no hi ha res que pugui salvar-los. La justícia té els seus límits”.

Destombes no descriu amb excés els personatges i els espais. “Com a lectora m’agrada que em deixin espai. M’agrada que no em descriguin massa els llocs, els entorns; considero que limita la meva imaginació. Vull forjar-me jo mateixa les meves històries. Sovint, les adaptacions cinematogràfiques em deceben; no responen al que m’havia imaginat”. “Escriure és un joc que m’ocupa la ment constantment. No penso mai en el lector. Si hi pensés, escriuria sempre atemorida”, tanca.