Samuel Beckett al Poblenou

12.07.2016

Ja ha començat l’Obrador d’Estiu 2016. Amb la seu de Poblenou a ple rendiment, la Sala Beckett ha omplert l’antiga cooperativa Pau i Justícia de cursos, assajos, lectures i altres saraus teatrals. L’edifici remodelat per l’estudi Flores i Prats és un laberint de sales, escales i racons on, a la que et despistes, et trobes un dramaturg donant classe o a un grup d’actors repassant text.

Roger Bernat i alguns alumnes del seu curs. © Nani Pujol

Roger Bernat i alguns alumnes del seu curs. © Nani Pujol

Toni Casares, director de la Beckett, i Ramon Simó, director del Grec (“Jo vaig pintar la seu de Gràcia”) han donat per inaugurada l’onzena edició de l’Obrador d’Estiu, que portarà a Barcelona noms tan destacats de la dramatúrgia contemporània com els de Simon Stephens, Alberto Conejero, Marco Calvani, José Sanchis Sinisterra, Gabriela Izcovich o Martin Crimp. Servidor de vostès s’ha colat a algunes aules, i durant unes hores ha conviscut amb dramaturgs, directors i actors. I n’ha fet aquesta crònica.

 

Bruce Willis a la Sala Beckett

Pere Riera imparteix un curs d’iniciació a l’escriptura dramàtica titulat Argumenta, i a la seva pissarra hi veiem escrites paraules com ara “identificació” o “incògnites”. El teatre contemporani s’ha dedicat a escriure textos plens d’incògnites, que l’autor no ha resolt i que l’espectador ha de resoldre pel seu compte. Unint la Poètica d’Aristòtil amb Mullholand Drive de David Lynch, Riera afirma que el protagonista d’un text ha de ser bo, i que l’espectador ha d’identificar-se amb el personatge: patir pel seu patiment i alegrar-se de les seves alegries. “El protagonista és Dexter”, és a dir, és bo perquè tots els altres encara són més dolents que ell. El personatge vil i malvat ho és perquè és una víctima (normalment dels pares), i l’espectador no pot identificar-se amb un personatge que no té la capacitat d’estimar. Un alumne ha parlat de Shame, la pel·lícula de Steve McQueen protagonitzada per un Michael Fassbender addicte al sexe, i aquí la norma no ha funcionat tan bé. Pere Riera ha parlat de Bruce Willis i La jungla de cristal (Die hard, 1988), on el protagonista ja pot ser tan mal pare i borratxo com vulguis, però si quan és a casa veiem que acaricia un gatet, ja sentim empatia per ell.

Pere Riera en un moment de la seva classe. © Nani Pujol

Pere Riera en un moment de la seva classe. © Nani Pujol

Després servidor ha entrat al curs d’Alberto Conejero titulat Julieta pot ser un mapa (Estratègies de l’escriptura escènica contemporània). L’autor de La piedra oscura (muntatge guanyador de cinc Premis Max, entre ells el de millor text) cita una frase d’El público de García Lorca per oferir un curs especialitzat de dramatúrgia en els temps del teatre postdramàtic, caòtic i (per descomptat) líquid. Al cap de pocs instants d’ocupar la meva discreta cadira al racó de l’aula, Conejero cita Bruce Willis i La jungla de cristal… Sembla que Riera i Conejero s’hagin posat d’acord! És molt revelador que els dramaturgs tirin de veta d’exemples cinematogràfics o de sèries televisives a l’hora de donar classes d’escriptura teatral: reconeixen per tant, en certa manera, el fracàs del teatre per retratar el nostre temps i la nostra societat? Creuen que els alumnes no tenen prou referents literaris i/o teatrals a l’hora d’afrontar les seves creacions? Interessant tema de debat.

Conejero parla de les diferències entre adversitat i conflicte (“King Kong contra Nova York”, “Godzilla contra Tòquio”), i quan parla de Hamlet i la negativa del seu protagonista a ser personatge, a ser conflicte, torna a aparèixer un símil televisiu: Hamlet és un estudiant universitari, de l’estil The Big Bang Theory (i amb panxeta), i el seu pare mort li recorda que Dinamarca és Joc de Trons. Conejero també parla dels conflictes d’Adela de La casa de Bernarda Alba o de Stella de Un tramvia anomenat desig, que quedi clar, però hi inclou referències tan postmodernes i postdramàtiques com la despistada monitora de natació que es va equivocar de components químics per netejar la piscina, declarant un ja mític “Vamos, que la he liado parda”. Creiem que aquest poti-poti de referències farien molt feliç a Hans-Thies Lehmann.

Alberto Conejero en un moment del seu curs a l'Obrador d'Estiu. © Nani Pujol

Alberto Conejero en un moment del seu curs a l’Obrador d’Estiu. © Nani Pujol

 

Un Club molt particular

Del primer pis, on es troben la Sala de Dalt i les aules (i una encantadora terrasseta amb para-sols per fer la pausa del cigarret), passo a l’entresòl, on al Club d’Autors (no és una discoteca postdramàtica, és una sala) Marco Calvani assaja el text de Neil LaBute No sé de què et puc salvar. En escena Anna Alarcón i Albert Pérez, protagonistes de la peça, Calvani en mitjons i la seva ajudant Agnès Romeu fent-li tasques d’assistent i d’intèrpret, tasca difícil, ja que l’assaig és absolutament trilingüe, barrejant-se constantment l’italià, l’anglès i el castellà. Penso en Umberto Eco (“la llengua d’Europa és la traducció”), i en una entrevista (que ara no trobo) on afirmava que és molt significatiu que un italià i un català s’entestin en parlar entre ells en anglès (macarrònic), quan si cadascú parlés la seva llengua materna s’entendrien molt millor. (Nota al marge: ahir a les set de la tarda es va representar Llengua materna Mameloschn, de Sasha Marianna Salzmann, parlant del tema). La peça de la qual veig un fragment d’assaig s’inclou dins el projecte Ada (Autor dirigeix Autor), on tres autors dirigeixen una obra breu d’un altre autor, que en aquest cas són Marco Calvani (Després de la foscor, dirigit per Marta Buchaca), Neil LaBute (No sé de què et puc salvar, dirigit per Calvani) i Marta Buchaca (El cim, dirigit per Sergi Belbel). Fàcil, oi? El projecte va néixer el 2010, quan LaBute i Calvani van coincidir al V Obrador d’Estiu, i aquesta és la tercera edició que es celebra. L’autor nord-americà (fidel visitant als cursos de la Beckett, juntament amb Simon Stephens) aquest any finalment no ha pogut venir a Barcelona, per això ha entrat Sergi Belbel dins la tríada de dramaturgs/directors.

El dramaturg Marco Calvani dirigint la peça de Neil LaBute. © Nani Pujol

El dramaturg Marco Calvani dirigint la peça de Neil LaBute. © Nani Pujol

 

Gabinet de crisi del primer dia

Llavors ha arribat l’hora d’entrar a l’aula on Roger Bernat imparteix el taller Fugides del Real, destinat “a autors, dramaturgs, directors de teatre, artistes de cabaret, artistes tout court i gent de mala vida”. Servidor s’ha trobat el grup engrescat en plena discussió metafísica sobre el concepte del teatre i del curs mateix que estan fent (la típica crisi de la tarda del primer dia). Bernat defensa el teatre com a “dispositiu crític”, i això significa que el primer amb el què ha de ser crític el teatre és amb ell mateix. El creador de La consagració de la primavera, Pendent de vot o Please continue: Hamlet diu que allò que el fa triar un determinat tema és quelcom molt intuïtiu, com pot ser una notícia que llegeix en algun lloc o un estímul de qualsevol tipus. Els alumnes comencen un debat o taula rodona amb Bernat, que en alguns moments adquireix el to d’entrevista al creador, preguntant-li si ell es planteja algun cop falsejar el seu material de partida (“Sí, no tinc cap mena d’escrúpol”) o si tria els dispositius que sortiran en escena abans o després. Bernat explica que en els seus espectacles mai no es diu “La història que veuran a continuació està completament basada en fets reals” (amb veu de pel·lícula), i que a ell li interessa més l’ambigüitat.

La sessió es converteix en una mena de gabinet de crisi on els alumnes i el professor decideixen què faran durant les sis sessions que dura el curs: que cadascú pugui presentar un projecte personal i desenvolupar-lo, complir el programa establert (extended version, això sí) o bé profunditzar en les estratègies i referents teòrics. Al final decideixen fer-ho una mica tot alhora, i Bernat afegeix: “Qui vulgui portar disfresses i fer una escena, que ho faci”. Una alumna reflexiona en veu alta: “La llibertat sempre porta problemes. Quan no ens manen una tasca concreta, quan no ens posen deures, ja no sabem què fer”. Llavors Bernat ataca la pissarra i posa exemples de textos que són escrits, llegits, apresos de memòria i representats, jugant amb les infinites opcions que es produeixen quan un d’aquests passos no es compleixen. Entre els milers de textos que llegim cada dia sense ser-ne realment conscients (senyals de trànsit, anuncis, xarxes socials…) apareixen a la conversa lectures de testament, subtítols, xats i manifestos. Roger Bernat somriu, tot murri, mentre els alumnes apunten amb rapidesa els referents escènics que ell va anomenant.

Albert Forns i Fèlix Pons al curs de Roger Bernat. © Nani Pujol

Albert Forns i Fèlix Pons al curs de Roger Bernat. © Nani Pujol

 

Lectures molt muntades

Finalment he entrat a la sala d’assaig, meravellosa estança que invita a fer una sessió de balls de saló, on Jordi Prat i Coll dirigeix, amb l’ajuda de Marta Bernal, els textos breus sorgits del seminari de Simon Stephens On és ara el poder? Aquesta edició els dramaturgs participants són Juan Pablo Galimberti (Argentina), Aurore Jacob (França), Sergio Martínez Vila (Espanya), Federico Puig (Uruguai), Gwendoline Soublin (França), Alfredo Staffolani (Argentina), Sam Steiner (Anglaterra), Jan Vilanova (Catalunya), Sinna Virtanen (Finlàndia) i Stefan Wipplinger (Alemanya). A la Sala Beckett Catalunya ja és un país independent. Veuen que fàcil?

Tots ells han estat recomanats per teatres i centres internacionals i han escrit una peça breu a partir del tema proposat, dels quals es faran lectures dramatitzades obertes al públic. Avui hem vist Llanterna (de Jan Vilanova), una peça amb aires del Karl Valentin de Tafalitats, Els Tyrannosaurus rex no poden fer flexions (de Sam Steiner), un exercici de fragmentació escènica que explica un mateix episodi des del punt de vista de dos personatges diferents, i Fiesta (de Federico Puig), un cant a la no-celebració dels aniversaris ambientat en una oficina. El públic assistent ha aplaudit de valent, i els assistents que no entenien el català o el castellà disposaven, com ja és tradició, del text traduit a l’anglès i unes petites llanternes per a poder seguir-lo.

Marta Angelat, Míriam Iscla i Alba Pujol a 'Llengua materna Mameloschn'. © Nani Pujol

Marta Angelat, Míriam Iscla i Alba Pujol a ‘Llengua materna Mameloschn’. © Nani Pujol

Tornarem a l’Obrador aquest dijous i divendres, que encara ens falta tafanejar els cursos de Simon Stephens, Gabriela IzcovichJosé Sanchis Sinisterra (fundador de la Sala Beckett) i Martin Crimp (“Com més parles, menys dius”). I a la festa de cloenda del dissabte a la nit no hi faltarem, evidentment. Segueixin atents al Núvol.

Llarga vida a la Beckett al Poblenou! Això ja va!

 

 

(vídeo realitzat per Raquel Barrera Sutorra i Oriol Puig Taulé)