Salvatges i suïcides: la necessitat d’una venjança

Qui llegeixi Hormigas Salvajes y Suicidas està obligat a sospitar de cada paraula

Oriol Roig

Oriol Roig

Estudis literaris

Des dels epígrafs i fins al punt final, qui llegeixi Hormigas Salvajes y Suicidas (Acantilado, 2017) estarà obligat a sospitar de cada paraula, de cada nom, de cada objecte. Haurà d’estar disposat a assumir el rol de detectiu, no podrà evitar entreveure tota mena de significats darrere d’allò aparentment contingent. De vegades les seves sospites es veuran confirmades unes pàgines més enllà; d’altres, la majoria, no tindrà més remei que resignar-se davant de la seva manca d’intuïció i acceptar, com l’exinspector de policia Blaya, que ha caigut de quatre grapes dins d’una teranyina de ficció en què, sense saber-ho, està sent utilitzat. De sobte se sorprendrà d’estar complint, no del tot en contra de la seva voluntat, però sí enganyat per una màscara d’atzars, una funció de finalitats incertes.

I és ben bé així des d’abans del principi: no és possible ignorar la relació entre A. G. Porta i l’escriptor xilè Roberto Bolaño. El títol de la novel·la i els epígrafs ho confirmen: Dos hormigas salvajes y suicidas. Belano y Lima… és un minúscul fragment del conte de Bolaño El viejo de la montaña. Belano i Lima son, a la vegada, els coprotagonistes d’una de les novel·les més famoses i celebrades del xilè: Los detectives salvajes. Digueu-me neuròtic, però no puc deixar de veure una correspondència evident entre aquella dupla de joves poetes errants, perseguidors d’ombres, i el duo de personatges que formen els policies retirats (detectives) José Blaya i Lalo Lucena. És l’estranya i desconcertant relació que mantenen aquests dos jubilats d’actituds i personalitats antagòniques el que verdaderament estructura la trama d’aquesta novel·la: com Belano i Lima per la Ciutat de Mèxic de mitjans dels 70, Blaya i Lucena recorreran (això sí, a ritme de jubilat) la Barcelona de principis dels 2000, abans de la crisi, sempre contemplada des d’una mirada obstinada en el record i desesperançada per la proximitat inevitable de la mort, seguint el rumb de l’atzar per itineraris laberíntics en una cerca constant i obsessiva de si mateixos i d’un final que els redimeixi.

El marc narratiu de tot plegat és el d’un informe o carta (no queda del tot clar) que la policia Albertine li escriu, de manera pòstuma, al coronel i expert en geopolítica F. Resano, mort recentment. Així doncs, el lector assimila l’inquietant paper de ser el destinatari d’un text escrit per a un difunt. En aquesta carta o informe, Albertine relata, retrospectivament, les converses que va mantenir amb l’agonitzant exinspector Blaya durant les hores que van passar plegats vigilant una casa dins del marc de l’operació policial Hormigas Salvajes y Suicidas. És a partir de les impressions de Blaya que coneixem la figura inclassificable de l’extravagant Lalo Lucena, un exagent dels serveis secrets que viu en una autocaravana. Al contrari del seu col·lega, que es passa els dies fumant, tossint, col·leccionant esqueles i seguint estrictament els seus costums quotidians, Lucena és un ferm lluitador contra qualsevol tipus de rutina insubstancial, fins al punt d’adoptar diferents personalitats i de posar en dubte la seva pròpia història des del començament, fent que en ell entri en crisi qualsevol concepte d’identitat. En el personatge de Lucena, gran aficionat a la tauromàquia i a la boxa, hi conflueixen tota mena de gustos i referències culturals diverses, des d’allò més culte i elevat, com el gust per la música de Bach i Rajmáninov, la lectura de La guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar o el cinema d’autor, a les més vulgars, com la seva obsessió per la pornografia barata, la seva addicció al sexe de pagament, o la lectura compulsiva de les novel·les fulletonesques de cowboys d’un tal Marcial Lafuente Estefanía.

Com en tot bon informe, l’escriptura analítica i desapassionada pròpia del gènere dona pas, ja cap al final, a una segona instància narrativa: els apèndixs, formats per les cartes i postals que el coronel li enviava a Blaya des d’arreu de la geografia planetària, així com els e-mails que Lucena enviava, fent-se passar per un editor de revistes de “pornografia intel·lectual”, a la seva admirada Katie Morgan, la seva pornstar preferida. Totes dues correspondències, al no rebre mai cap tipus de resposta, acaben adoptant la forma d’una mena de diari que ofereix una relectura paral·lela i complementària de la mateixa trama.

Sota la màscara de la novel·la policíaca i sense renunciar a la intriga inherent al gènere, A. G. Porta ens ofereix tota una reflexió sobre la vellesa, la soledat, la venjança i les diferents actituds que es poden adoptar davant de la imminència de la mort i de la urgència de trobar-li un significat a la fi de la pròpia existència; la necessitat d’un autoengany el suficientment raonable com per a suportar el pes de l’evidència d’allò irònic, tràgic i profundament patètic de la vida, i que ens permeti anar-nos-en d’aquest món amb la consciència més o menys tranquil·la i la sensació, per il·lusòria que sigui, d’haver complert el nostre deure.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació