Salvados: una entrevista del segle XX en un mitjà del segle XXI

Clàudia Rius analitza el programa en les totes les seves vessants: formal, de contingut i contextual

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Diumenge, 24 de setembre, Jordi Évole va entrevistar el president Puigdemont a La Sexta. Hem sentit moltes reaccions al programa, que es poden resumir en dues conclusions: per una banda, Évole va jugar al joc de les mentides; per l’altra, Puigdemont no va estar a l’altura. Clàudia Rius analitza aquest Salvados en totes les seves vessants: formal, de contingut i contextual.

La innocència, en televisió, no existeix

Els manuals de periodisme diuen que en una entrevista, el protagonista és l’entrevistat, no l’entrevistador. En canvi, el Salvados de Puigdemont comença amb una exhibició de múscul per part de Jordi Évole: una selecció conscient i estudiada de les entrevistes sobre el moviment independentista que el periodista ha fet aquests últims anys, demostrant que el professional de la comunicació reparteix a tort i a dret tracti amb qui tracti. Aquesta no és una introducció innocent, sinó un avís que adverteix amablement als espectadors i crítics: “Ni se us acudeixi tractar-me de venut, que jo desafio a tothom, i a més, me n’ensurto molt bé”. Les entrevistes escollides no només estan ben triades, sinó que els talls de veu i les expressions facials dels protagonistes parlen sense parlar, començant a deixar espai al dubte.

Aquesta introducció és, en realitat, una preintroducció. L’entrevista no comença tot seguit. Falta la introducció definitiva, la primera imatge de la qual són primers plans de policies i una noia que diu: “Jo sí que tinc por” […] Què passa si entren els tancs, com reaccionarem? […] Clar, pateixo per mi, però també per la meva família”. Uns comentaris escollits amb tota la intenció de crear el discurs que després sobrevolarà tota l’entrevista i que per descontextualitzats es tornen sensacionalistes. De fet, a la noia que parla no li veiem mai la cara. No apareix. És només una veu, que mostrada així deixa de ser una veu que surt de la boca d’algú concret, per tornar-se en una mena de veu profètica, la veu de la consciència que ens avisa a tots.

Les declaracions de la por no tenen res de dolent i segurament les compartirien moltes persones. El problema no és l’elecció d’aquest comentari. El problema és el moment en què es posa: al principi de tot, per crear un relat. Un relat que no es fixa en les concentracions pacífiques i multitudinàries que han fet repetidament els independentistes, sinó en l’actuació policial i la por. Évole podria ensenyar els valors positius que ha intentat mostrar incansablement el poble català en totes les diades, però opta per ensenyar primer la policia. Després mostra, com a imatge de recurs, la gent manifestant-se. És a dir, primer la por i després l’alegria, quan la realitat és la contrària: el moviment independentista no ha començat amb la por, sinó amb la tranquil·litat del carrer i l’alegria de veure que hi ha una comunitat de gent que pensa igual. La por comença quan els cossos policials entren en joc; és a dir, quan l’Estat Espanyol la crea.  L’ordre amb què s’han triat les primeres imatges, doncs, és erroni i manipulador.

Per si això no fos prou, no veiem la cara de les persones que parlen. Si no veiem la cara d’algú, sembla que parli en nom de tots. Sembla que Catalunya tingui por. I aquesta és la premissa d’Évole només començar el programa: el discurs de la por. Els productors de Salvados no només el creen amb les paraules dels testimonis i amb les primeres imatges de la policia, sinó també amb un joc de sons: els comentaris dels testimonis sonen en primer pla; el so de les manifestacions és utilitzat de so ambient; i embolcallant-ho tot, se sent el soroll de l’hèlix de helicòpter de la policia. Por sobre por.

La imatge següent és la de la Generalitat. I de sobte, en aquest pla es fa silenci. Com si la Generalitat fos aliena del que passa al carrer. Com si totes les decisions que s’han pres des de les institucions polítiques catalanes no haguessin sigut decisives pel desenvolupament del procés independentista. Tot seguit se sent –se sent, no es veu- una dona, que tampoc sabem qui és, i que diu que “Cataluña es mi comunidad autonoma preferida”, i en definitiva, s’instal·la a les nostres pantalles un discurs unionista que juga a fer llàstima. Les declaracions a favor de la independència són poques i poc clares. Surt una dona dient “No sabemos aún donde votaremos”, un tall de veu que apunta al que Espanya ven com un punt feble, que és que l’1O s’hagi de construir sobre la marxa. Però és que a més, el tall de veu banalitza el referèndum: “Ya lo buscaré por el Google, a ver”.

L’entrevista de Puigdemont encara no ha començat, i Salvados ja ha patetitzat els catalans i l’1 d’octubre. Mentrestant, se segueixen veient imatges de la Generalitat en calma: espais buits, foscos, una dona al fons que fa fotocòpies. Com si allà tot fos tedi, com si la revolució no es fes també des de dins. Finalment, surt la careta “Una hora con Puigdemont”, amb una banda sonora que ni la Guerra de les Galàxies, i tots ja estem amb l’ai al cor perquè a Catalunya hi ha molta violència i els policies són molt forts i fan molta por. I això que encara no hem vist els primers plans de Puigdemont, fets amb una il·luminació tenebrosa, amb ombres i tons obscurs.

Les primeres paraules d’Évole segueixen la mateixa línia: “President Puigdemont, creo que nunca había hecho una entrevista con tanta tensión en el ambiente”. Seria el mateix aquesta frase si abans haguéssim vist unes imatges diferents? Per exemple, de la gent al carrer aquest 20 de setembre? No. Però després del que hem vist i sentit, aquest començament ja dibuixa un marc de diàleg en el qual el pacifisme queda fora de pla, i dins de càmera només veiem fets tràgics i dramàtics. Una situació que, bé que ho sabem els que ens hem mobilitzat repetidament per la independència, no és real.

Évole continua fent ús d’un sarcasme que és ofensiu: “También le digo que soy yo que estoy de espaldas a la puerta, si usted ve que se abre y entra la Guardia Civil, avíseme, que yo no lo veo”. I dic que és ofensiu, perquè reforça un imaginari fals: el de la por. La intenció d’Évole no és riure’s de la policia per la seva tasca patètica a Catalunya –voler reprimir que joves, adults i avis votin-, sinó repetir la idea que la Guardia Civil és a Catalunya i pot fer el que vulgui en qualsevol moment, que és el que intenta transmetre des del principi del programa.

I aleshores arriba la primera resposta de Puigdemont, que diu: “Pero creo que no lo irán a buscar a usted”. Des d’aquest primer moment, el president ja ha perdut. Puigdemont cau aquí en la xarxa d’Évole i ja no se’n desempatolla. Ja s’ha banalitzat l’actuació policial, i ara comencen les preguntes. De sobte, tot el discurs de la por que Évole ha creat, el passa per alt. Primer endinsa els espectadors dins d’una situació dramàtica, com és la presència policial a Barcelona, i quan li toca preguntar i repreguntar sobre aquest tema, se n’oblida. I ho fa expressament, perquè sap que ja ha creat el clima de suposada violència que li interessa, i que ara tothom dona per suposat que això pot acabar malament i ja no cal que es tracti a fons l’actuació policial.

És a dir, Évole ha generat l’ambient de por, però no ha explicat quins fets han provocat aquest por, i tampoc ho ha preguntat a la persona que ho podria explicar. En comptes d’això, comença preguntant pel referèndum, sabent que les respostes seran les ideals per continuar amb el seu discurs, refermar-se i agafar el timó de l’entrevista.

“Campaña del no, no hay”, diu l’Évole, i Puigdemont torna a caure. En comptes de dir que si no hi ha campanya de no, el problema és dels que haurien d’estar fent aquesta campanya, Évole passa la patata calenta a Puigdemont, que es veu obligat a resoldre el fet que els unionistes no es mobilitzin. Però aquest no és un tema del qual se n’hagi d’ocupar la gent del sí, sinó la del no. Els partidaris del ja fan més del que els pertoca, perquè animen a votar a tothom, però no els podem demanar que facin també la campanya del no. En canvi, el president respon: “Claro que hay, vaya a los quiscos”. I sí, és veritat, els mitjans de comunicació fan una propaganda extensíssima pel no, però respondre això posa Puigdemont dins del marc argumentatiu d’Évole, i no del seu. I això Évole ho sap fer molt bé, tot i no ser una tasca gens fàcil. La conversa continua així fins el final: Puigdemont caient a les trampes d’Évole de quatre grapes, i com més endins de la trampa, més difícil sortir. Dels croissants, ja ni en parlem.

Però tornem a la violència. Quan Évole parla del vaixell policial del port, no parla dels agents que hi ha dins i de tot el que poden fer. Això ja ens ho han deixat clar les imatges inicials, encarades, com hem dit, cap a la por. A Évole no li interessa gaire preguntar a Puigdemont sobre el tema de la violència, perquè aleshores sap que els arguments cauen sempre cap al cantó pacífic, que és el català. En canvi, quan Évole fa refèrencia al vaixell, només anomena al Piolín, dient que “Si a mi hace unas semanas me dicen que iba a contemplar en el Puerto de Barcelona unos buques con policias, unos buques adornados con un Piolín, y digo ‘es imposible, no lo contemplo’. Pero como ya lo he contemplado, me sorprende la opción de que usted no contemple la opción de que al final no pueda hacer el referendum”. I aquí Puigdemont torna a fallar: primer, perquè riu quan Évole fa la referència al Piolín, caient un altre cop en la seva trampa, que és la que pretén quedar-se en la superfície dels fets. La resposta del president és correcta dins del camp d’Évole, perquè és fluixa i poc argumentativa. Diu: “Bueno, porque al final no hay que subestimar ni la capacidad del propio gobierno catalán ni  la capacidad del pueblo de Cataluña”. La resposta correcta fora del marc d’Évole, hauria estat: parlem dels guàrdies que hi ha darrere del Piolín i de què hi fan aquí. Aquesta hauria sigut la bona.

Fins i tot arriba un moment en què Évole diu: “Empieza a haber mucha gente en Cataluña que cuando habla […] dice ‘esto va a acabar mal’. Usted en algun momento no ha pensado: vamos a rebajar la tensión, vamos a ser nosotros los que rebajamos la tensión”. Aquí, Puigdemont hauria hagut de respondre: estimat Évole, fa anys que intentem rebaixar la tensió, fent peticions al Govern Espanyol sense cap mena de resposta per part seva que no fos un no. Nosaltres no hem de rebaixar la tensió perquè no som nosaltres qui la produïm, nosaltres som pacífics, hem optat constantment pel diàleg, i només demanem votar. La tensió la produeixen aquells que manen a la policia intervenir el nostre territori i les nostres institucions. El president hauria d’haver estat categòric. Però com que en aquests moments de l’entrevista Puigdemont ja està ficat en la trampa d’Évole fins al fons, a Puigdemont només li surt de dir: “Esto sería acabar mal. Retirarse y rendirse, esto sería acabar mal”. A la qual cosa Évole li replica: “Yo no he hablado ni de rendición ni de retirada, eh?”. I és aquí quan Puigdemont fa una breu defensa de la carta dialogant catalana, però que arriba tard, perquè Évole ja ha tornat a tenir temps de reafirmar-se un altre cop, i perquè la resposta torna a ser massa suau i poc contundent, i dona peu a l’Évole a inventar-se el següent: “Si usted empieza la negociación diciendo referendum o referendum, claro, es complicado, ¿no?”. I aquí Puigdemont diu: “Es lo que la gente de Cataluña pide”, i s’oblida d’on venim, i de l’Estatut, i de tots els ‘no’ anteriors del Govern Espanyol. I així fins al final.

I com acaba l’entrevista? Amb Évole preguntant: “Teme ser detenido en estos días?” És a dir, tornant a tractar de forma banal el paper de la Guàrdia Civil a Catalunya, citant-los sense entrar-hi a fons, buscant només el titular sensacionalista del “Sí” o del “No”, que Puigdemont resol amb un prudent “si tiene que pasar, vamos a hacer frente a cualquier situación”. Aleshores, buscant un altre cop la resposta que li permetés fer el cop final a l’entrevistat, Évole pregunta pel partit Girona-Barça. “Nunca he jugado al azar”, diu el president; “Nadie lo diría”, respon el presentador. I riuen tots dos, tornant a banalitzar tot el procés. El que segur que no ha estat un atzar és la producció d’aquest Salvados. Passem a l’anàlisi contextual per saber per què.

La causa del periodisme

L’anàlisi contextual de l’entrevista d’Évole a Puigdemont l’escric partint del llibre La causa del periodisme, de Joan Julibert (Edicions Saldonar, 2017) Abans de començar, cal deixar clar que Julibert no fa cap concessió al moviment independentista, i analitza de quina manera ha utilitzat els mitjans de comunicació, així com també analitza el paper dels mitjans espanyols. Tot i així, el també professor de la Universitat de Barcelona genera un índex que és útil seguir a l’hora d’analitzar un programa, com és el Salvados en qüestió.

A l’hora d’explicar com els mitjans de comunicació creen un relat, Julibert parla del que ell anomena l’efecte de l’hemeroteca selectiva, que és el fet de treure a la llum només els documents que interessen per tal de transmetre el discurs propi. Això, creu l’especialista, és el que ha passat els últims anys en els mitjans de comunicació catalans i espanyols: “Mentre els partidaris de la sobirania plena del país es dedicaven a qüestionar el paper contrari dels anomenats unionistes, els de l’altre bàndol feien el mateix respecte dels líders sobiranistes, buscant-los les contradiccions”. En aquest sentit, Évole no es distancia d’un periodista unionista. És diferent en les formes, però igual en el contingut: anar contra Puigdemont, però no només buscant-li les contradiccions, sinó creant-li un marc tancat en el qual es passen per alt molts factors i del qual Puigdemont no pot sortir.

Buscar les contradiccions d’un entrevistat està bé, sempre que el que s’intenti treure a la llum sigui una realitat. Que no sigui res inventat. En un moment donat, Julibert cita Kapuscinski i diu que “la notícia ha de servir per augmentar el coneixement de l’altre, el respecte d’un altre”. Però Évole no treballa així. Tot i saber que molts mitjans espanyols distorsionen la situació catalana, dient, per exemple, que hi ha violència als carrers, ell no pretén fer arribar als espanyols la realitat catalana, sinó que se suma a aquesta distorsió.

Les intencions, doncs, no són precisament gaire nobles. De fet, no cal anar gaire lluny per tal d’analitzar el context de Salvados. Mirem el canal en el qual es retransmetia l’entrevista. Sobre La Sexta, Joan Julibert explica didàcticament que forma part d’un dels dos grans grups privats d’Espanya. Per una banda hi ha Mediaset (Telecinco, Cuatro…) i per l’altre, Atresmedia (Antena 3, La Sexta…, i a més l’emissora de ràdio Onda Cero i el diari La Razón). Mentre Mediaset es decanta per l’entreteniment, Atresmedia busca reunir “dos targets ideològics oposats, amb una oferta d’informació política i social diferenciada per donar cobertura. La Sexta competeix clarament pels espectadors i lectors dels mitjans dels grups PRISA i Zeta (….) i pels oients de la Cadena SER i Onda Cero, i Antena 3 ho fa pels lectors tradicionals de diaris com l’ABC o El Mundo i els oients de la Cope”. Per tant, Évole sap que el seu mitjà i la majoria dels seus espectadors volen veure una línia aparentment crítica amb la realitat política, però que no perjudiqui Espanya més del compte.

Tal com diu Julibert, l’àrea geogràfica d’un mitjà de comunicació també determina el seu discurs. Si els mitjans espanyols cobrissin realment tot el que ells anomenen Espanya, Catalunya també hauria d’estar-hi representada, però no hi és. Ni La Sexta en general ni aquest Salvados en particular plasmen la realitat catalana. Catalunya es presenta a la contra, tal com l’ensenya Jordi Évole. Conflictiva, fins i tot amb possibilitat de ser violenta. Per això per Catalunya és important tenir mitjans aparentment autonòmics que serveixin de mitjans nacionals, perquè des d’Espanya, la representació no és normalment l’adequada.

Dit tot això, queda clar que el plantejament del qual parteix Salvados no és neutral, i que en realitat som davant d’una entrevista que s’assimila a un debat, perquè el presentador té veu i vot. Aleshores passem a parlar d’opinió, i és important saber que “dins de la secció de política, i en coordinació amb la direcció del mitjà, es controla preferentment la secció d’opinió, tant als diaris com als mitjans audiovisuals. És per això que la majoria dels espais des d’on s’opina es converteixen en un reflex de la lluita pel poder, més que no pas en la il·lustració de les decisions polítiques perquè els espectadors i lectors tinguin prou elements de judici”, tal com llegim a La causa del periodisme. 

Però el format és el d’una entrevista. “Un polític en un programa de prime time […] ja és important pel fet de ser-hi”, diu Julibert, que ens explica que en un programa d’aquestes característiques “es busca algú que per la seva activitat recent desperti expectació i tingui informació rellevant a expressar, i un posicionament transcendent sobre una qüestió determinada. El que marca l’interès és la seva visió, no la qüestió mateixa”. I aquestes premisses són les que fan que Évole es quedi en les anècdotes i no entri al fons. En abordar la independència de Catalunya, però, i tenint en compte la situació actual, si el periodista tingués la vocació d’informador i no de crític, hauria d’haver entrat dins de la qüestió mateixa, per fer el que dèiem abans: explicar a Espanya la situació catalana, que Espanya no veu, i que ell sí que veu però no recolza. Tot i així, Évole es queda en els atacs i no deixa espai a la difusió de coneixement sobre la situació actual, més enllà dels punts febles d’aquesta.

Aleshores el que agafa rellevància no són els raonaments de fons, sinó el conflicte de la superfície. I això ho escull Évole: “El discurs d’aquestes converses no només el marca el personatge sinó el plantejament de l’entrevista”, apunta Julibert, “És una decisió que corre a càrrec del periodista”. En aquests casos, que ja no parlem d’una entrevista informativa sinó crítica, “el professional de la informació ha de saber què persegueix i si el seu objectiu és que qui se sotmet a les preguntes es refermi en els seus postulats o que verbalitzi dubtes i contradiccions. Hi ha alguns professionals que s’han convertit en especialistes en el que s’ha anomenat periodisme incisiu, aquell que sotmet els entrevistats a un interrogatori gairebé policial”. En aquest punt, Julibert cita, és clar, Jordi Évole, i també Ana Pastor i Mònica Terribas.

Uns tuits de Josep Maria Mainat, productor de televisió, mostraven una visió interessant. Deien: “Error de l’equip de comunicació del President @KRLS. Si et fan una entrevista que intueixes conflictiva, exigeix que te la facin en directe! / L’editor de la conversa té totes les armes comunicatives per mostrar el missatge final que vulgui / Imagineu el que es pot fer a la sala d’edició si vols fer trontollar el discurs d’algú. Selecció de preguntes, de respostes, ritme, cares… / L’espai d’avui del Jordi Évole estava editat. Molt editat! Fins i tot diria que barroerament editat. I si, el Jordi ha venut el seu missatge / Missatge que ja tenia predefinit contestés el que contestés el President / Crec que ens deu un directe”.

Si l’entrevista s’hagués fet en directe, potser sí que Puigdemont n’hauria pogut sortir més ben parat. El que és segur, és que s’hauria pogut afegir una tercera dimensió al programa: la de l’opinió dels ciutadans. Al segle XXI, “la televisió ha viscut una progressiva adaptació al consum dels espectadors de les tecnologies vinculades a internet. Això ha multiplicat els estímuls visuals en pantalla. Ja no és possible centrar l’atenció en una sola narració, cal donar-ne diverses de paral·leles […] Així doncs, qualsevol contingut televisiu està acompanyat al segle XXI de missatges que generen noves expectatives als receptors, o que matisen el missatge principal”, escriu Julibert; missatges com, per exemple, tuits que es llegeixen a la part baixa de la pantalla.

Aquesta tercera dimensió no era possible en aquest especial de Salvados, perquè no era un programa en directe. Els independentistes, que veien que el seu discurs quedava tapat pel discurs unionista, no tenien veu, en una etapa de la comunicació en què en podien haver tingut si els productors ho haguessin permès. L’espectador unionista hauria pogut llegir com els independentistes donaven la seva opinió; de la mateixa manera que els independentistes haurien vist la contrària. “Aquesta nova lectura de la televisió multiplica els missatges i també representa una forma de discurs que situa els espectadors en el present i el futur, marcant una agenda temàtica o impulsos paral·lels a la trama principal, que tant poden desvirtuar-la com reforçar-la”. Évole va fer una entrevista old school, perquè adaptar-se a les necessitats comunicatives actuals hauria posat contra les cordes una manera de produir en la qual ell ja s’hi sent còmode: en diferit i podent editar el que es veu i el que no es veu; la llum, el so i la imatge.

De fet, no podem acabar de fer aquesta anàlisi sense parlar de la imatge. Argumenta Julibert que “els estímuls visuals són part substancial de la notícia, la qual cosa fa que es converteixi en l’espai comunicatiu de l’impacte” –o com deia McLuhan, “el mitjà és el missatge”-. L’enfocament d’una notícia no és només textual, no depèn només del que es diu amb paraules, sinó que és molt important el que es veu.

I és que, tal i com conclou Julibert, “si alguna cosa ha deixat clara el començament del segle XXI és la fragilitat de la democràcia i les temptacions permanents dels poders fàctics per controlar-la, respectant els seus mecanismes formals però erosionant per dins i clandestinament i opacament la seva essència”. I què podem fer nosaltres, que veiem tot això des del sofà o des del metro, en directe o a la carta? Ser espectadors actius: dubtar del que veiem, dubtar del que sentim, ser crítics i detectar el punt de vista des del qual se’ns expliquen les coses. I sobretot, canviar sovint de canal, de diari i de columnista, per poder tenir una visió àmplia dels fets i crear una opinió pròpia.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació