Salvador Espriu i els anuncis d’Estrella Damm

8.01.2013

Quan Salvador Espriu va publicar la novel·la Laia ––era l’any 1932––, el crític C. A. Jordana va afirmar que l’obra no estava escrita en català, atès que, si bé les paraules eren catalanes, no hi havia «l’esperit de la llengua, la saviesa serena i hel·lènica del nostre poble». Hi havia, això sí, «massa hipèrbatons i règims verbals d’influència carpetovetònica».[1]

L’actitud de Jordana envers l’obra, encara incipient, d’Espriu no era anecdòtica ni aïllada. Molts altres crítics ––crítics de renom com Maurici Serrahima, el paladí de la causa catòlicoliterària–– van fer retrets similars a Espriu. La publicació d’Ariadna al laberint grotesc, de l’any 1935, va ser la culminació tant de l’obra narrativa d’Espriu d’abans de la guerra com dels retrets d’una crítica més preocupada de preservar la «saviesa serena i hel·lènica del nostre poble» que de valorar ––el verb és doblement encertat–– l’obra espriuana.

Salvador Espriu

Si avui dia, any 2013, centenari Espriu, crisi econòmica, social, moral, espiritual, etc., ens fixem en l’èxit que tenen els anuncis d’Estrella Damm a casa nostra (aquests anuncis en què tothom somriu molt, ningú no té cel·lulitis ni halitosi i, el més important, tota l’acció publicitària es desenvolupa de manera mediterrània, això és, mediterràniament), podrem comprovar com, aproximadament un segle i mig després de la Renaixença i cent anys després del Noucentisme, encara vivim (en) el mite de «la saviesa serena i hel·lènica del nostre poble», per més que costi de creure.

Rellegir, avui dia, l’obra narrativa de Salvador Espriu  ––visceral, fosca, densa, aspre i tanatocèntrica–– és un acte altament subversiu, és com col·locar un nen esguerrat al bell mig d’un anunci d’Estrella Damm. Figureu-vos-ho: un grup de  joves ––dos nois i dues noies–– perfectament complets, gens turmentats per les exigències de la carn, angelicals i low cost que juguen a la platja tot somrient amablement i mostrant una renglera de dents d’anunci de dentifrici o, en aquest cas, d’anunci de cerveseta-catalaneta-simpatiqueta. I, de sobte, com aquell qui no vol la cosa, apareix en escena un nen esguerrat, borni, lleig, a qui li falta mitja cama, brut i pollós.

El mite de la mediterraneïtat no està gens malament: serenitat, proporció, bellesa, llum, suavitat… Ara bé, ja m’agradarà veure com aquest 2013 ––centenari del naixement d’Espriu––, el discurs oficial-de-la-cultureta-catalaneta, la màxima expressió del qual són els anuncis postmoderns, cools i falsament cosmopolites d’Estrella Damm, rememora la figura i l’obra d’Espriu, el Gran Titellaire Espriu, en un moment històric en què la imbecil·litat, el papanatisme i la deshonestedat intel·lectual són la norma a casa nostra. Ja m’agradarà veure-ho.



[1] Informació extreta del llibre Salvador Espriu, de Maria Aurèlia Capmany.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Vaig cometre l’immens error de llegir un llibre del tal Jordana. No sé que de la sirena. Infumable.