Salvador Cardús: una independència sense independentistes

20.07.2017

“Estic a favor de la independència i m’hi he compromès més enllà del meu paper de professor i pensador, però penso que avui val la pena fer un esforç més d’anàlisi que no pas de militància”, ha començat Salvador Cardús, de qui no calen gaires presentacions. El sociòleg ha pronunciat aquesta conferència aquest dimecres a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, en les 31 Jornades Internacionals per a Professors de Català organitzades per l’Institut Ramon Llull, que tenen lloc del 18 al 21 de juliol.

Salvador Cardús, a les Jornades Internacionals per a Professors de Català de l’IRL | Foto: IRL

La xerrada ha girat entorn als desencadenants i claus del gir independentista a Catalunya; és a dir, mirar d’entendre què ha passat. “Tinc la convicció que, precisament perquè estem embolicats en tot aquest procés i el vivim com el vivim, l’exercici de prendre’n distància i comprendre el que ha passat el fem molt més poc del que seria raonable”, ha argüit.

“En general, el procés cap a la independència al nostre país se sol viure amb molta implicació tant a favor com en contra”, ha incidit. Ens el mirem d’una manera partisana i, per tant, és molt difícil adoptar una posició neutra en el debat: “Les conseqüències són enormes per al nostre país i les dimensions són tan polítiques com ètiques, cosa que fa difícil no prendre una posició, sigui quina sigui. Fins i tot seria poc raonable no prendre’n cap”, ha puntualitzat.

“En quin moment i de quina manera es va produir aquest canvi de mentalitat en una societat mitjanament pròspera, conservadora —com correspon a una de benestant—, conformada i amb poca capacitat de risc? Què és el que ha fet que, de manera imprevista, hagi passat el que hagi passat?”, s’ha preguntat. Per què som on som? Per mirar d’explicar-ho, Cardús s’ha remuntat deu anys enrere i ha apuntat algunes idees intuïtives que poden explicar-ne el desencadenant, la gènesi.

El sociòleg ha estructurat la xerrada en tres parts: un desencadenant, dos instruments i tres característiques. Abans d’entrar en detalls, ha volgut posar sobre la taula tres aspectes que ell considera rellevants. El primer té a veure amb la qüestió identitària: mentre que durant la dècada dels 80 el percentatge de població que se sentia més espanyola o només espanyola era més elevat (40%, aproximadament) que el que se sentia catalana (25%), el 2015 la situació es capgira i la població que se sent més o només catalana puja al 55%, en detriment de l’espanyola, que es redueix fins a un 10%.

El segon és el que ell ha anomenat el “col·lapse autonòmic”. L’adopció d’una política estatal més agressiva amb Aznar com a president i la decisió de reformar l’Estatut del govern del tripartit van portar a un escenari de tensió que va acabar esclatant el 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Finalment, el tercer aspecte que ha destacat és el canvi de tendència sobre la independència: si el 1990 un 55% de la població estava en contra de la independència, a partir del 2006 aquesta xifra disminueix i pugen els favorables i els indecisos. “El canvi es produeix sobretot el 2006, però els antecedents es remeten a aquests anys de debat de reforma de l’Estatut”, aclareix Cardús, que ha afegit que sovint es relaciona el procés amb la crisi econòmica, com una reacció contra les retallades, però que el fet que després de la crisi continuï sumant adherents fa pensar que no ha estat així.

El desencadenant, doncs, té a veure amb aquest procés d’humiliació iniciat el 2006, amb el fracàs de la reforma de l’Estatut i els seus protagonistes, fora de joc. “Es produeix un canvi de to en les relacions de l’estat envers Catalunya, com les conegudes paraules que Alfonso Guerra va dedicar a l’Estatut”. I és en aquest moment en què aquells segments de la població que fins ara no s’havien interessat per la independència ho fan. “Hi ha una variable molt important i és que les dones comencen a venir a les xerrades”, ha ressaltat el sociòleg que ha afegit que aquest canvi esdevé significatiu perquè evidencia els girs que es produeixen en el discurs independentista: “Deixa de ser una resposta contra les agressions i es converteix en un projecte formulat en positiu”. Més enllà del dèficit fiscal o del maltractament per la llengua, el que es produeix és un deslligament de l’estat i es percep la independència com una manera de deixar d’estar de mal humor, ha aventurat Cardús.

Els dos instruments que són fonamentals en tot aquest procés són, d’una banda, les xarxes socials i, de l’altra, l’humor. “Les xarxes socials permeten naturalitzar una expectativa de canvi i trencar el discurs hegemònic, més aviat conservador i vinculat al catalanisme de tota la vida, de to victimista, però que continua vigent en les estructures clàssiques, com passa amb diaris com La Vanguardia o El Periódico, obertament unionistes”, ha aclarit. I ho ha exemplificat amb iniciatives com el Lipdub que es va gravar el 2010 a Vic. D’altra banda, l’humor va lligat amb aquest canvi en el discurs: “Cada cop que hi ha hagut una amenaça o hem topat amb una dificultat, n’hem fet broma”.

El procés independentista és un moviment bottom-up, és a dir, que va de baix a dalt, no és identitari i respon a una naturalització d’expectatives: aquestes són les tres característiques que Cardús considera que defineixen el procés. És un moviment que va de baix a dalt perquè els partits no l’havien previst, és fruit de la mobilització social: “Del gener al juliol del 2012 cinc entitats, Òmnium, ANC, Fundació Catalunya Estat, Cercle Català de Negocis i la CAL, van organitzar més de 50 activitats setmanals. Aquest tipus de mobilització és el que explica la resposta de la gent en les grans convocatòries”.

Sobre la qüestió de la identitat, Cardús afirma que no hi ha hagut un debat identitari: “D’una banda, des del punt de vista demogràfic, en els últims anys hem rebut una quantitat de població estrangera molt elevada que ha aconseguit incorporar-se en la societat sense conflicte. De l’altra, el caràcter irreverent català té moltes febleses, però també fortaleses, i és que de la identitat sempre ens n’hem rigut. Hem fet de la irreverència una forma de supervivència”.

Finalment, la tercera característica que ha volgut subratllar és que és “una independència sense independentisme”, en el sentit que no hi ha hagut un procés d’adoctrinament explícit a favor. “Aquest ha estat un procés de naturalització d’un dret, d’una condició, d’una aspiració en el qual hi ha hagut gent que s’hi ha sumat”, explica Cardús, “i que li ha acabat semblant que sempre ha estat independentista”. I ho ha exemplificat d’aquesta manera: si a un madrileny, a un francès o a un estatunidenc els preguntes si són independentistes, et responen que no, però celebren el dia de la independència dels seus respectius països. “Tu pots no ser independentista però haver naturalitzat la condició d’independència del teu estat. Aquí ha passat una cosa semblant”.

Jornades Internacionals per a Professors de Català de l’IRL | Foto: IRL

Un dia a les Jornades Internacionals per a Professors de Català

Les aules de la quarta i la segona planta del Campus Catalunya de la URV s’han omplert de professors de català que volen compartir les seves experiències docents i reflexionar sobre l’ensenyament del català a l’exterior. Amb aquest objectiu, any rere any, l’Institut Ramon Llull organitza les Jornades Internacionals per a Professors de Català.

La nova Gramàtica de la llengua catalana ha centrat la sessió inaugural, que ha anat a càrrec de M. Teresa Cabré i Vicent Pitarch, de l’Institut d’Estudis Catalans, mentre que el dijous i el divendres s’han dedicat a tallers impartits tant per experts amb Àlex Hinojo, Oriol Ripoll, Joan-Tomàs Pujolà o Marion Charreau, com pels mateixos professors de català a l’estranger, com Jordina Frago, Laura Vilardell, Jon Landa, Marta Escartín, entre d’altres. Finalment, el divendres els lectorats de català han continuat fent presentacions. La gamificació, la Viquipèdia, l’ús dels dispositius mòbils, la diversitat, la interculturalitat o les TIC han estat alguns dels eixos temàtics sobre els quals han girat els tallers.

Les jornades han estat completades amb dues conferències, una de Salvador Cardús sobre Desencadenants i claus del gir independentista a Catalunya (2007-2017) i una altra de Laurent Gallardo, De les influències al teatre de Lluïsa Cunillé: un art de la fuga.

El cafè, un espai per intercanviar experiències docents

Experts i aprenents. Així és com ha proposat l’Elisenda, que és dinamitzadora lingüística a la UB, als lectors d’intercanviar experiències docents, a l’hora de fer el cafè. Repartits en taules, s’hi han tractat àmbits tan diversos com la gestió a l’aula, la intercomprensió, les activitats culturals, el material didàctic, la cultura, l’aprenentatge lúdic, la captació d’estudiants i la dinamització, les TIC, l’expressió oral o la literatura i la traducció, els experts han compartit i explicat als altres professors, que feien d’aprenents, estratègies, experiències, planificacions i altres formes de gestió de l’aula. La tasca dels aprenents és fer-se amb la millor idea.

A la taula de literatura i traducció, per exemple, han discutit sobre les diferents maneres de fomentar la lectura: la Xantal, per exemple, ha proposat un club de lectura; la Laura, com aplicar la traducció a la llengua catalana; en Carles, en canvi, s’hi ha apuntat perquè s’ha deixat endur per la conversa i li ha semblat un tema interessant, mentre que la Maria i en Francesc ho han fet perquè forma part de la seva àrea d’expertesa i a un li falten idees i l’altra en vol aportar. La Cristina stà fent la tesi en didàctica de la poesia i també pensa que té coses a dir-hi.

Mentrestant, a la taula de cultura, l’Eduard, l’Anna, l’Ariadna i l’Anna han posat sobre la taula experiències com la de l’Eduard de fer un seminari sobre cultura catalana en què va presentar als seus alumnes l’obra d’Els altres catalans de Paco Candel o la figura de Carmen Amaya: “Què és cultura i com es construeix?”. A gestió d’aula, d’altra banda, els experts han explicat quins materials didàctics utilitzen i estratègies d’aprenentatge de vocabulari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. El títol de l’article i el contingut es contradiuen. Una frase rellevant del contingut diu: “Finalment, la tercera característica que ha volgut subratllar és que és “una independència sense independentisme”,…” Això no és el mateix que dir “sense independentistes”, tal com fa el títol. Què ens hem de creure? Aquesta contradicció demana un aclariment públic.

    • Hola Ramon,
      A la conferència va dir les dues coses, tant la que es recull al titular com la que es recull dins el text: “Una independència sense independentisme, una independència sense independentistes”.
      Salutacions,