Salman Rushdie: “Ser un etern candidat al Nobel no és gens divertit”

8.10.2015

Salman Rushdie continua estant tip de la realitat. Quan el 2012 va publicar les seves memòries (Joseph Anthon: A memoir) va prometre que abandonava literàriament l’esdevenir real durant un llarg període. Ha complert la promesa. Rushdie ha retornat amb una nova obra de ficció i ho ha fet pel camí de la fantasia, del que és fabulós. Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits (Proa) és una novel·la de novel·letes –o potser, més aviat, un conte de contes perquè és un homenatge a Les mil i una nits– que defuig la ficció més concreta i s’abraça a l’imaginari de la mitologia oriental. És en les faules de la seva infància on Rushdie s’ha aferrat amb més força per trobar la inspiració que l’ajudés a allunyar-se d’aquesta veritat que tant l’atipava. L’escriptor angloindi ja va relatar escrupolosament els anys que va viure sota la fàtua que li va llançar Khomeini i no tenia l’ànsia de furgar més la biografia. No volia que el present passés per la valoració d’experiències personals, especialment d’aquella tan espremuda: “La fàtua la podríem comparar amb una malaltia que va començar fa 30 anys però de la que me’n vaig recuperar fa setze. Ja no en parlo, no hi penso. Només em refereixo a la fàtua quan m’ho pregunten els periodistes. Per tant, em sembla que molt aviat deixaré de parlar amb ells. O bé un dia ells deixaren d’interrogar-me sobre aquest tema…”.

Salman Rushdie

Salman Rushdie

Ahir a la tarda, Rushdie va estar a Barcelona per donar una roda de premsa i conversar amb el també escriptor Rodrigo Fresán. Totes dues cites estaven programades en el marc del festival de literatura Kosmopolis, que, tal com va apuntar el director del CCCB, Vicenç Villatoro, té la voluntat de continuïtat i seguirà convidant escriptors amb vocació d’influir. Rushdie està de gira per Europa presentant la novel·la i havia passat un parell de dies a Madrid. Mirar el seu rostre, els ulls i la mirada a les fotografies promocionals ens pot dibuixar una imatge falsa de l’autor. La d’un escriptor malhumorat o ensopit. El Rushdie d’ahir era la millor versió d’algú que ha sabut transformar tot l’odi que ha rebut en una humorística i amable retòrica amb la loquacitat de sempre. Aquest humor és un dels elements més sorprenents de Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits. Una característica intencionada: “Volia escriure un llibre esbojarrat. És com crec que s’està tornant el món i volia reflectir-lo així”.

La novel·la explica les grotesques peripècies que viuen diferents habitants de Nova York després de sobreviure a una tempesta espantosa. Cada trama està banyada de personatges i efectes fantàstics, tots lligats al folklore indi que Rushdie va mamar des de petit: “Estic agraït d’haver crescut en un món ple de relats amb tanta força. La novel·la està molt influenciada per Les mil i una nits. En aquest sentit, he volgut traslladar històries mitològiques i situar-les en un escenari contemporani. És a dir que explico històries d’horror com contes de fades. Però no faig literatura escapista. També vull parlar de la naturalesa dels homes”. Una diversa multitud d’influències ha servit a Rushdie per escriure el llibre. En una entrevista a La Vanguardia admetia que no situa els productes culturals en prestatgeries de diferent rellevància. Ho col·loca tot al mateix nivell qualitatiu, des de l’alta literatura als còmics japonesos i el cinema de ciència-ficció. Aquesta idea la va reforçar ahir amb dues noves incorporacions al bagatge que l’ha influït. Els espanyols Goya i Buñuel. Una obra del pintor aragonès (El sueño de la razón produce monstruos) obre aquesta última novel·la: “El llibre deriva directament del text d’aquesta obra. És un artista meravellós, amb una visió brillant. M’agrada perquè combina elements humans amb d’altres de fantàstics. L’esperit de Goya sobrevola aquestes pàgines”. De Buñuel explica que n’ha rebut la tradició surrealista d’orient, present al llibre quan explica històries del món real des de l’estranyesa i la incongruència per poder “veure-hi més clar”.

Més enllà, però, de la trama argumental i quina ha estat la gènesi que l’ha dut fins aquí, la novel·la segrega matèries d’actualitat. La que se’n va endur més atenció va ser la base religiosa. El fanatisme religiós, per ser més exactes. Se li va demanar a Rushdie una solució per eradicar l’extremisme i no va en va saber donar cap altra que: “La millor és no ser fanàtic”. Però seguida d’una reflexió molt més plausible: “La literatura és millor alhora de formular preguntes que de donar respostes. Només puc dir que l’única solució quan parlem de verí és no prendre’n”. Sobre qualsevol sospita de polèmica per haver escrit sobre fanatisme –especialment algú com ell, després d’Els versos satànics– és rotund i defuig controvèrsies: “No és polèmic escriure sobre fanatisme religiós. El que és polèmics és el fanatisme en si mateix. Escriure’n no”. Ara vol una atenció mediàtica moderada, després d’anys a primera línia. És inclús comprensible que respongui que se sent incòmode formant part del grup dels eterns candidats al Nobel: “Ser un etern candidat al Nobel no és gens divertit. Però ja m’està bé. Hi ha tants escriptors extraordinaris a la sala dels rebutjats”.

 

Etiquetes: