Sales tradueix Kazantzakis: la revolució serà cristiana o no serà

28.11.2018

La responsable de comunicació de Club Editor reparteix lukumis a la premsa. Són delícies gregues (o turques) elaborades amb màstic de l’illa de Quios. Llaminadures dolcíssimes, una mica apegaloses. El detall encaixa. L’editorial presenta la desena edició d’El Crist de nou crucificat, obra capital de Nikos Kazantzakis, aquella criatura veïna d’Iràklio (capital d’una Creta encara otomana) que passava setmanes tancada a casa amb la família veient com els veïns rentaven coltells ensangonats al raig de la plaça; esperant el final de la caça de cristians, que arribaria amb la retirada turca. La novel·la es reedita en català i castellà (Acantilado) alhora.

Kazantzakis confronta la hipocresia de l’església cristiana. En aquesta fotografia posa amb la seva dona a la vora. |

Kazantzakis (1883-1957) farceix El Crist de nou crucificat d’aigües de les escenes viscudes durant aquesta infantesa i primera joventut insulars i implacables (deixa l’illa el 1902). Des de ben jove detecta la cara miserable de l’home, la complexa relació entre dominadors i dominats (turcs i grecs), l’obligada lluita per la llibertat individual i col·lectiva. La dominació turca de Creta li serveix la condició humana despullada; ell la capturarà permanentment en la seva obra, que inclou especialment Zorba, el grec i L’última temptació de Crist.

Fills de la intempèrie 

L’obra que ens ocupa dona per un bon grapat de pàgines. S’hi entrecreuen diverses qüestions, particularitats, dimensions. Siguem endreçats, però, i obrim camí pel cap: la tasca editorial. Joan Sales publica El crist de nou crucificat el 1959, emmarcant l’obra en la col·lecció El Club dels Novel·listes; Kazantzakis l’havia publicat en grec el 1954. Sales mai va conèixer Kazantzakis però va sentir que els seus treballs i la seva raó connectaven. Hi ha afinitat intel·lectual. Sales decideix traduir la novel·la sense dominar el grec. Àrdua operació de traducció indirecta. El traspàs el farà des de quatre llengües (castellà, italià, francès i anglès). La custòdia de la traducció serà a càrrec de Carles Riba. “Un dels primers occidentals a conèixer i estimar Kazantzakis”, escriu Sales sobre Riba a la primera edició de l’obra. El Crist de nou crucificat precedeix una altra traducció indirecta clau, Els germans Karamàzov, que l’editor publica el 1961 i revisa August Vidal.

Kazantzakis entra a Catalunya per un dels portals més nobles. “En literatura hi ha una forma d’hospitalitat que és la traducció. És la decisió d’obrir la porta del teu territori a una obra perquè arreli a casa teva i hi digui el que ha pogut dir en altres llocs”, assenyala Maria Bohigas, neta de Sales i l’editora avui. El llibre es reeditarà un any després de la publicació. Arribarà a la novena edició; se’n vendran 20.000 exemplars. Xifres excepcionals. A la segona edició, Sales agraeix una “cordialíssima acollida”.

Amb Kazantzakis, Clud Editor aconseguirà introduir en una literatura de dimensió modesta (en extensió, no pas en qualitat) com la catalana una obra i un autor amb poques possibilitats de ser popular més enllà de Grècia. Aquí ho serà. Un triomf de dos caps: autor i editor. “El llibre va tenir un impacte enorme. Molta gent m’ha dit que la primera novel·la que han llegit en la seva llengua materna és aquesta. A través d’ella van descobrir que amb la llengua es podien fer grans coses. El Crist de nou crucificat ha deixat rastre, un rastre fort, en el lectorat català”. Aquesta desena edició és també una manera de fer valdre el paper de l’autor-traductor-prescriptor: “És una tria feta per un autor. Joan Sales fa seva la novel·la. Vol incloure-la en la seva tradició. És un gest important”. Històricament, l’editorial ha cultivat aquest camp: Llorenç Villalonga va traduir El guepard; recentment Joan-Lluís Lluís ens ha servit L’arrencacors de Boris Vian.

Kazantzakis, al mig, amb companys de classe cap al 1899. |

Els vasos comunicants entre Sales i Kazantzakis són d’esfera ampla. Bohigas, fent referència a la traducció, parla de “declaració de germandats”. L’entesa és evident, forta. Comparteixen sensibilitat moral, intel·lectual i política. Són fills de la intempèrie del seu temps, de països convulsos, en guerra. Tots dos han cregut en la revolució. Són escriptors engagés, implicats personalment en la brega. La seva literatura, però, no està al servei d’una ideologia, tot i que els uneix la corda comunista i la set de justícia, és a dir, de llibertat. “Són profundament lliures literàriament”, assenyala l’editora. “Són dos autors que comparteixen un territori lingüístic semblant. A la base, són poetes. El lirisme és essencial en les seves obres. Obres amb una fondària particular”. Autors enamorats dels seus personatges, amb una consciència aguda i una energia vital que no impedeix que omplin les seves novel·les d’un “sentiment de mort compartit”.

Sales i la paraula viva

Endinsem-nos una mica més en aquesta jungla hel·lènica. És el moment d’abordar la novel·la, que ens durà fins a la fase final: vida i implicacions de Kazantzakis. Amb El Crist de nou crucificat, l’autor ens fa caure a Likóvrissi, un poblet de l’Àsia Menor, regió d’Anatòlia (aleshores Grècia, avui Turquia). En aquest llogaret, cada set anys (som al 1922), els seus habitants interpreten la passió de Crist. S’hi deixen la pell, arriben fins al moll del paper. Tanta implicació, però, acaba generant conflictes. Quan arriba un grup de refugiats neulits al poble, els veïns-actors actuen d’acord amb el rol que se’ls ha assignat. Els acullen, ajuden i donen sostre. Obren segons el que dicta la fe cristiana: caritat, compassió. El pope, però, cap de l’església, es posa al costat dels més rics del poble i mostra la seva oposició a ajudar els desplaçats, contrariant així el que ell mateix predica, corrompent els seus propis valors.

Amb El Crist de nou crucificat, Kazantzakis aixeca una crítica explícita a una institució cristiana hipòcrita. En aquest sentit, la novel·la està repleta de personatges d’escassa exemplaritat. El cafeter que cisa, el marxant que roba, la jove vídua que es prostitueix (el novel·lista estava obsessionat amb les vídues joves, que treuen el cap sovint). “És una història plena de personatges esqueixats, cafres, molt poc modèlics”, diu Bohigas, que afegeix: “Kazantzakis és un autor d’una gran vitalitat”. El novel·lista surt d’aquesta atmosfera impura, corruptible i bèl·lica. Una atmosfera que va impregnar Europa durant dècades i ara, sembla, tornar a fer-ho. “La pau ha estat un parèntesi”, veu l’editora.

Pau Sabaté, filòleg i traductor, revisor avui de la feina de Sales, defineix Kazantzakis com un “cristià de carrer”, “un home implicat en les lluites del seu temps, un temps en construcció”, preocupat pel seu país, ocupat en edificar-lo moralment i simbòlicament (vol hel·lenitzar el país). La construcció, de fet, serà clau en la seva trajectòria. I serà triple: la construcció del jo, de la nació i de la humanitat. Tres esglaons. L’obra del jo i la nació és relativament ràpida, i paral·lela, amb la tercera construcció, però, hi ha de destinar més temps. Kazantzakis atendrà el futur de la humanitat a través del comunisme, ideologia que coneixerà bé a Alemanya (viurà un parell d’anys a Berlín i morirà a Friburg).

Haurà estat també un escriptor de vida errant. S’exilia primer a París, on estudia filosofia i queda embadalit per Nietzsche; seguiran viatges i estatges a Espanya, la Xina, Egipte, Rússia, el Japó, etc. Aquest hàbit de vida l’emparenta amb Panait Istrati, escriptor romanès, amic i també errant. El desplaçament –en totes les seves formes– és un tema recurrent en l’obra de Kazantzakis, que va implicar-se personalment en la repatriació de 150.000 grecs desplaçats al Caucas arran de la Revolució Russa. La vigència de la novel·la és absoluta. “Cau com anell al dit”, segons Bohigas.

Sabaté, que fa poc més d’un any va publicar la traducció de L’última temptació de Crist (Adesiara), també destaca la singladura ideològica de Kazantzakis. Bohigas parla de “trajectòria intel·lectual llarguíssima i variadíssima”. Sense abandonar mai el cristianisme revolucionari, el grec abraçarà el comunisme, que abandonarà desencantat per Stalin; tractarà el budisme i se sumarà a la convicció purament nietzscheana. El capítol més sucós és, és clar, el de la revolució cristiana, molt present en tota la seva obra. Tan fort serà el seu desig de justícia, la seva oposició amb els moviments de l’església, que l’autoritat ortodoxa es plantejarà excomunicar-lo.

I ara, la revisió de Sabaté. Una revisió que ha estat puntual: “He rectificat modificacions injustificades que Sales es va trobar en alguna de les traduccions utilitzades durant el traspàs. He afegit algun passatge perdut durant la traducció indirecta; o bé he eliminat fragments que no consten en l’original, afectacions o pensaments dels personatges”. Ha depurat i ajustat la novel·la a l’original. Les escenes que Sabaté ha eliminat, per exemple, són tres, la qual cosa indica que la remenada ha estat primmirada i justa. “Sales va saber assolir la paraula viva de Kazantzakis sense saber grec. Una paraula viva que no trobem en altres traduccions de la novel·la”, subratlla el traductor. “Va saber trobar el to. És una traducció en què torna el grau d’inhibició de l’original”, afegeix Bohigas. La impuresa lingüística és evident, i és també una altra mostra de complicitat amb Sales. Incerta glòria conté també la llengua incorrecta, el parlar popular, que fa brillar una obra.

Tanquem amb un reguitzell de detalls que ajuden a configurar-nos la dimensió de Kazantzakis, a perfilar millor la rellevància de l’escriptor. Pel seu afany de fer la revolució des del cristianisme (“el cristianisme és la revolució”, defensava: “L’església és un instrument de poder hipòcrita”) li va ser denegat fins a nou vegades, pressions per entremig, el Premi Nobel de Literatura. Això, però, no impedeix que a Grècia se’l consideri un dels grans escriptors nacionals. Per exemple: l’aeroport regional de Creta duu el seu nom; l’any passat va estrenar-se un biopic inspirat en ell (Kazantzakis, de Yannis Smaragdis; una mica més amunt podeu veure el tràiler). I és clar, també ha estat adaptat al cinema El Crist de nou crucificat. El 1957, Jules Dassin presenta al Festival de Cannes l’adaptació de la novel·la, que porta un altre títol: Celui qui doit mourir. Bosley Crowther, popular crític de cinema del The New York Times, la considera una pel·lícula “brutalment realista”. En general, la crítica l’acull favorablement. Fins i tot algunes plomes catòliques n’elogien la qualitat, el vigor. Un èxit de Dassin, però sobretot un tanto de Kazantzakis.