Sacris retrata el Liceu des de dins

1.10.2018

El Gran Teatre del Liceu presenta, en ocasió d’I Puritani, una exposició molt especial pel contingut, però també per l’artista que exposa: Fernando Jiménez, Sacris, apassionat del dibuix i la pintura que treballa al departament tècnic del Liceu. Exposa aquests dies al Balcó Foyer un seguit de quadres, pintures i il·lustracions que mostren l’interior de l’escenari del Liceu i la seva gent en el dia a dia dels assajos i les funcions. Sota el títol ‘Des de dins’, l’exposició, amb la col·laboració de la galeria El Quatre, es podrà veure fins el 22 d’octubre.

'Efectos de la imagen', Sacris

‘Efectos de la imagen’, Sacris

Una mirada a l’òpera des de dins i abans de. “Des de dins” és una proposta intel·ligent i afortunada que ens presenta Sacris, el pintor barceloní que amb el temps s’està imposant com un dels artistes plàstics més interessants de la ciutat. A Prevenidos para la entrada triomfal, els figurants, amb els seus vestits i tocats daurats, mostren la tensió i la concentració prèvies a la sortida a escena. Esperen el so dels metalls que anunciarà la entrada majestuosa i triomfal de Radamés, que retorna a Egipte havent derrotat els etíops. Som a l’acte segon d’Aida i les trompetes tebanes sonaran per acompanyar el “Gloria all’Egitto”, en una de les pàgines més conegudes de la història de l’òpera.

Nascut el 1969, Sacris combina la seva passió per la pintura amb l’ofici d’atrezzista del Liceu, i l’exposició que es podrà veure del 2 al 22 d’octubre al Balcó del Foyer és la perfecta síntesi dels dos quefers, una mena d’autoretrat sentimental de l’artista, que es mira a si mateix i mira els companys de professió des del marc físic i conceptual del quadre. És un homenatge al Liceu, a la màgia de l’òpera i a la joia de crear, una mirada a l’interior del teatre i de l’art, entès com la mentida que més ens apropa a la veritat, la sola manera possible de penetrar en l’ésser: des de les aparences i les aparicions que es mostren en l’escenari per fer possible que el públic s’abandoni a la contemplació.

A El entreacto, els figurants i els tècnics parlen relaxadament de la funció. Els decorats i els vestits tornen a ser els d’Aida, però encara no hi ha la tensió o ja no hi és. Han tornat a les seves vides quotidianes, abans de viatjar un altre cop a l’antigor. El traç és ràpid i les taques de pintura volen atrapar un instant i detenir-lo. Només un gran pintor pot assolir aquest equilibri entre el moviment i el repòs.

L’Inocenci X del Rigoletto ens remet inevitablement al retrat de Velázquez, a la mirada més salvatge de la història de l’art, un esguard ben poc pietós que ens vol fer sentir culpables de tot. Els ulls del personatge de Sacris tenen més aviat un aire de desdeny, de displicència, o potser és que acaba de fer algun comentari sobre el pintor que fa riure el seu company dempeus, també vestit de porpra. Difícil expressar més amb uns recursos tan volgudament precaris, fins al punt que podem dir que sembla un quadre inacabat, però no hi manca res. Weniger ist mehr, que deia Loos.

El abucheo il·lustra una escena del Macbeth. Una trentena de persones escridassen algú. La mirada de l’espectador és atreta per una dona que vesteix de fosc, com gairebé totes les figures, però es fa més visible amb el seu gest de ràbia més accentuat, al costat del cap flotant d’una altra dona, sobre un cos suggerit en una taca blanca que deixa un buit revelador. Són indicis del gran ofici de l’artista, que es repeteixen a La traviata, en aquest cas amb una composició piramidal amb la cúspide ocupada pel rostre de la protagonista i els costats construïts amb els cossos de dos figurants i un tècnic.

'El coro', Sacris

‘El coro’, Sacris

El protagonisme del Coro és per a una Conxita Garcia invisible. No hi apareix, però sabem que és el centre d’atenció del cor que l’envolta d’esquena a l’espectador del quadre. Al fons, els llums del Liceu emergeixen entre la foscor, aquella mena d’ulls amb un somrís de set làmpades. La figura humana està sàviament tractada, cadascuna amb la seva individualitat i el seu gest.

Efectos de la imaginación i Proyecto genoma són dues versions d’un mateix tema. El públic passeja entre vitrines amb homes exposats com peces d’art. En un cas, militars hieràtics, congelats en el passat; en l’altre uns nois que irradien ironia i simpatia, amb la figura central interpel·la l’espectador, la mirada burleta i un gir de tors que li dóna un aire feminitzat. Tot això expressat sota el principi d’economia que presideix tota l’exposició, la que trobem a la resta d’obres: A la espera, amb les figures humanes que gairebé es dilueixen en les taques de colors, com també succeeix a El aplauso, a Foto de familia o a Torito bravo, a cavall entre l’impressionisme i l’expressionisme.

L’autoironia de La Bruja del Macbeth és colpidora. L’home del cabell llarg i la barba s’ha vestit de dona –de senyora: falda fosca, brusa a ratlles, sabata de mig taló i bossa de mà. Segurament dedica el seu somrís a ponderar el seu aspecte menopàusic, que destrueix tot l’efecte que Shakespeare i Verdi-Piave proposaven per a les terribles bruixes, les veus que anuncien al noble escocès que serà rei mentre no es mogui el bosc de Birnam.

Un viatge a les entranyes del Liceu amb una mirada apassionada i personal però que, en convertir-se en art, separa radicalment el “Jo treballador del teatre” del “Jo artista”, de manera que les escenes que Sacris ens mostra, d’un realisme que, alhora és abstracció que fa escapar les imatges del quadre, amb el blanc radical, són el resultat d’un procés intern d’objectivació de vivències que, per sempre, quedaran en el seu bagatge experiencial.