Sabien que vindríem

26.06.2013

«Sabia que vindries, que ja era / l’hora de parar taula dignament, / d’obrir la porta i enramar el vent / amb les paraules de la primavera.», diuen els versos de Vicent Andrés Estellés. Efectivament, sabien els Amics d’Els Clàssics de l’editorial Barcino, que vindríem a Menorca convocats per l’aura protectora d’Ausiàs Marc, Sor Isabel de Villena, Joanot Martorell, Anselm Turmeda o Jordi de Sant Jordi, entre d’altres. La proposta, no cal dir-ho, s’ho valia. I molt. Un cap de setmana, el del 14 de juny, on poder fer un breu tast prefestes de Sant Joan. Unes dates en què els menorquins donen el millor d’ells mateixos amb “sa vetla des be”, eixe ritual de caire ancestral que, pel cap baix, ens remet als avis dels nostres clàssics…i alhora gaudir d’una lectura distesa i agradable dels ciments de la literatura catalana en el marc incomparable de l’illa de Menorca.

El baríton Joan Pons, amb Carñes Duarte en segon terme

Així, no precisament Deserts d’amics, com antany es trobara Jordi de Sant Jordi, però sí conscients del nostre volgut i meditat dopatge en biodramina després del viatge en vaixell, hi vam fer cap, a les set de la vesprada, ab tots los bons que em trob en companyia, a un Cercle artístic de Ciutadella completament a gom, amb gent arrapada als passadissos i recolzada sobre les parets del fons de la sala. I val a dir que els qui ja fa anys que som oïdors de poesia, bé siga a l’Horiginal, a Ca Revolta o a es Pinzell, així com als bars més recòndits de Barcelona, vàrem tenir una agradable sorpresa, amb tot de troballes passades pel sedàs fònic d’un singular ventall de veus i personalitats. Troballes d’aquelles genuïnes i, sobretot, deslliurades de la insípida addicció a la claca i la notorietat.

Un acte sentit i redó, això és el que vàrem veure, de lectures honestes i clares on, entre d’altres, destaquem l’erudició i la humilitat d’un Ponç Pons, menorquí de soca-rel, amb la humilitat d’uns novençans però reeixits rapsodes de l’IES Maria Àngels Cardona, de Ciutadella. Les taules sàvies de l’actriu Laura Pons llegint un suspicaç fragment de Lo somni, de Bernat Metge, amb la lectura més acadèmica, però no per això lineal, del professor Joan Santanach, el qual es va atrevir a fer un improvisat avançament –en principi, no estipulat al programa– d’un fragment hilarant de La disputa de l’Ase, d’Anselm Turmeda que tot just és a punt de portar a premsa. O una Carme Cloquells defensant amb elegància i senzillesa un punyent text de Sor Isabel de Villena. I, per a acabar-ho d’adobar, el final de traca més eixordador i emocionant; un autèntic masclet humà: el baríton Joan Pons Álvarez cantant un fragment de l’homònim Cant de Ramon, de Ramon Llull, en una interpretació de ressonàncies vulcanianes on els laments lul·lians prengueren cos i ànima projectats no sols des dels ressonadors del crani, sinó també de l’ànima i el cor del nostre baríton insular. Ningú amb sang a les venes no en restà indiferent…

La llista de “damnificats” de la “desfeta” d’en Pons Àlvarez sens dubte va incloure fins els qui sap si a partir d’ara malmesos fonaments de la sala; un espai que, literalment, pareixia estar a punt d’esbucar-se, sotmés com va estar a les sotragades  d’aquella gargamella prodigiosa digna de registrar nous hortizons a l’escala Richter. Així, des del passadís, podíem contemplar el literal i progressiu desencaix del rostre de Jordi Quer, responsable de comunicació de la Fundació Lluís Carulla, i present a escassos metres de l’artista. Però la instantània més fidedigna que un servidor guarda d’aquell moment és la del denier Josep Vicent Mascarell, el lletraferit i entusiasta director de Bàlearia, coresponsable de la conxorxa dels amics navegants, amb els ulls visiblement humitejats de l’emoció, assegut ben a prop de la mirada incisiva de Carles Duarte. I, per descomptat, les sentides paraules amb què la vicepresidenta del Cercle Artístic de Ciutadella, Josefina Salord, certament “benferida” i impactada per la metralla emocional de la música de Parera Fons va cloure l’acte, també travessada pel sentiment d’aquest (en les seues paraules) “pont de mar blava” de reminiscències martí-i-pol-llachianes que uneix la Catalunya continental i el País Valencià amb les nostres estimades illes.

On és lo lloc on ma pensa repose?, escrigué Ausiàs Marc, segueix cantant l’insigne Raimon, i recitaren fa poc al centre artístic. Menorca, em pense, sempre serà un bon lloc on deixar tranquil·les les nostres penses i els nostres cors. Però també serà sempre un bon punt de trobada perquè ens tornen a citar els Amics d’Els Clàssics onsevulla que sia. Ja ho deia Estellés, un altre clàssic no tan “clàssic” –i ja ens entenem–, Sabia que vindries i, si ens tornen a convocar, que no ho dubte ningú: hi vindrem. O millor: hi tornarem.