Sabem què és el paisatge?

Cada cop que escolto País Basc de Raimon, recordo el gran plaer de visitar la Serra d’Aizkorri o la Selva d’Irati (tot i que, aquesta última, pertany a Navarra). “Tots els colors del verd”, canta Raimon, amb muntanyes i riberes a la memòria. Quan llegeixo algun dels capítols de Pequeños paraísos (Acantilado) del filòleg argentí Mario Satz, que glossa una vasta varietat de jardins (reals, imaginaris o espirituals), vull endinsar-me en parcs japonesos o perses. És la potència que tenen els paisatges per complaure’ns i aïllar-nos. Fins i tot, quan ens són explicats sonorament o per escrit, prenem consciència dels seus valors i atributs. Una potència que ha de prevaldre en les prioritats de cura i protecció del territori. El paisatge és patrimoni natural i cultural. Se l’estudia, se’n segueix l’evolució i cal conduir-lo.

La Fundació Carulla, en col·laboració amb el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, ha organitzat un cicle de tres debats que promou la discussió sobre la importància del paisatge i els valors que el determinen. El cicle neix dels arguments que recull l’assaig Ambient, territori i paisatge, de Ramon Folch i Josepa Bru, un projecte de l’Observatori dels Valors d’ESADE i la mateixa fundació. Del llibre, doncs, se’n despengen les qüestions que cada debat aborda. El primer debat de tots, dut a terme dijous passat al Pati Manning, girà entorn el sentit de la paraula paisatge. La intenció va ser definir el concepte, acotar-lo al màxim. Què és paisatge i que no ho és; com ho podem determinar. Quins tipus de paisatges hi ha catalogats, el nombre que hi ha llistat i què els diferencia entre ells. Va ser una primera inspecció en veu alta. Els ponents convidats foren Francesc Muñoz, professor de Geografia Urbana a la UAB, Julia Schulz, arquitecta, i Roser Vernet, activista i coordinadora de la candidatura Priorat-Montsant-Siurana a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Durant la presentació introductòria, el president de la Fundació Carulla, Joaquim Coello, ja va avançar alguns dels punts que arribarien. Els avançà, sobretot, a títol personal. Coello va recordar els jardins francesos i anglesos: la presència contundent dels elements de la natura que formen els vergers gals o l’anarquia organitzativa i l’espontaneïtat impostada dels anglesos. Els jardins, deia, són “elaboracions extremes de creació del paisatge”, és a dir, obres fetes, necessàriament, per l’home. “Obres de cultura producte de la civilització”, segons Coello, que ja introduïa un possible punt de partida de la reflexió: la intervenció de l’ésser humà en el paisatge, la conversió que n’ha fet per transformar-lo en una font de riquesa i activitat econòmica. “El paisatge també afavoreix l’emprenedoria i l’economia”, afegia Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Sala també realçava els elements de solidaritat i innovació que intervenen en la concepció contemporània del paisatge.

Francesc Muñoz va donava la definició més clara i tècnica: “El paisatge sempre s’ha entès com el resultat de la relació que les societats humanes han establert amb el seu medi”. És a dir que tenen una importància primordial les formes de relació que els humans tenim amb el territori. El paisatge varia segons el tractament de l’entorn i, amb el temps, és també “història i identitat pròpies”. El paisatge ha acabat esdevenint, segons Muñoz, un “pòsit cultural”. Un dels punts més interessants que abordava el teòric és l’evolució que ha patit el concepte de paisatge, la qual cosa ha provocat la incorporació de nous conceptes, com ara el de paisatge ordinari: “Aquells paisatges no necessàriament caracteritzats per condicions d’excel·lència, ni definits pel seu caràcter d’excepció”. La Tèrmica del Besòs és un exemple d’espai que “no s’ha pensat en valors del paisatge”.

Aquesta nova mirada envers la “petjada humana” sobre l’espai és cada vegada més sòlida i dóna valor als anomenats paisatges culturals, que són aquells dotats amb els elements suficients per “explicar la manera en què les societats del passat han transformat el territori”.

El camí de la nova lectura paisatgística el va prendre Julia Schulz amb un exemple demolidor de damnificació del territori. Abans, però, va oferir la seva declaració del que considera que és el paisatge, una concepció més social: “El paisatge és una part d’un territori que pot ser observada des d’un determinat lloc. És la nostra pròpia mirada, la que engendra i compon el paisatge”. Contemplació i identitat són conceptes clau en la seva definició. “Nosaltres som els autors dels nostres paisatges”. Ara bé, enllaçant amb la visió de Muñoz, també estima una peça clau “l’acció dels factors humans i naturals”. Això duu Schulz a citar tres característiques definitòries del paisatge: component físic, percepció i recurs (“l’existència d’un recurs –vinculat a un paisatge– condueix a la seva consideració com a patrimoni”).

La mostra de dany de Schulz que comentava anteriorment són les anomenades “catifes voladores”. Tot hem vist alguna vegada catàlegs d’urbanitzacions. Zones edificades, molt ben delimitades, envoltades de verd. Una mena de piscina de blocs. La majoria d’ocasions ho valorem com un nyap estètic mediambiental. “Paisatges de lucre”, en diu Schulz, resultat de la creació d’un territori post bombolla (urbanística), després d’una “dècada prodigiosa”. Sòl urbanitzat, edificis en construcció i habitatges buits. “Hem de ser valents i desfer coses”, proposava Muñoz. És necessari un model de rectificació paisatgística.

Roser Vernet va complementar les dues intervencions acadèmiques anteriors amb una mirada local. Vernet va introduir un nou terme per atacar la qüestió paisatgística: el rostre. Que, de fet, és ja una al·lusió a Ramon Folch. “El paisatge és el rostre del territori”, convé el biòleg. El símil (el rostre com un mirall de l’ànima) “ens permet parlar del paisatge com el resultat tangible i intangible d’allò que passa en el territori que el produeix, el genera”. Vernet divideix els paisatges entre aquells que han estat gestionats per gent que té consciència de tenir rostre i els que han sofert el desconeixement d’aquest aspecte (paisatges domèstics). Els últims han patit “agressions” que els han dut a formar-se, finalment, aquest rostre, una identitat territorial. Han despertat, diríem. El Priorat no ha patit aquestes ingerències, que també s’han intentat, i s’ha pogut allunyar “la mala voluntat dels gestors” que s’aprofiten de la ignorància de valors i atributs del paisatge.

Associat al concepte de rostre, Vernet afegia la tendència del façanisme, l’ocultació dels errors interns. Lamenta que, sovint, hi ha una gestió del paisatge massa centrada en l’aparença estètica, en embellir solament la cara, i posa l’exemple de les construccions de pedra seca: “La gent només veu el marge però per a que aquest marge estigui dret a darrere hi ha centenars de pedres, petites sobretot, que fan que tot s’aguanti”.

El debat posterior entre els tres ponents va dur a una reflexió àmpliament acceptada per una qüestió encara per abordar: la delimitació dels paisatges. Si tot és paisatge, res és paisatge? No, exactament. “Els llindars s’han esvaït”, deia Muñoz. Amb els anys la claredat –“la nitidesa”, segons Vernet– que segregava el territori entre paisatges agrícoles i urbans ha anat perdent força. “És molt més difícil treballar en termes de puresa”. També coincidien, al tancament, en la situació embrionària de l’estudi paisatgístic: “Estem a les beceroles”.