S.O.S. Brasil

21.10.2018

A l’octubre de 2014, el Partido dos Trebalhadores (PT) va guanyar per quarta vegada consecutiva les eleccions generals a Brasil i Dilma Rousseff revalidava la presidència durant quatre anys més. Quan va veure el resultat, Aécio Neves, el candidat derrotat del Partido da Social Democracia Brasileira (PSDB), va questionar el vot popular i va prometre, als seus i a si mateix, que no donaria treva, que convertiria el Brasil en un país ingovernable. El PSDB, si alguna vegada ho va ser, ja no té res de socialdemòcrata. És un partit neoliberal pel que fa l’economia i conservador en els costums.

L’ultradretà Jair Bolsonaro, candidat a president del Brasil | Foto: Agência Brasil

La corrupció travessa tota la vida política brasilera institucional. A principis de 2016, l’aleshores president de la cambra de diputats, Eduardo Cunha, en veure que Dilma Rousseff no li donaria cobertura i el deixaria exposat davant la justícia, va decidir acceptar a tràmit el procés de destitució (impeachment) que l’oposició feia setmanes que demanava amb insistència. En un congrés totalment corcat, una figura honesta com Rousseff ho tenia malament. A Dilma Rousseff se la pot criticar per falta de diàleg, per no haver sabut atacar la crisi econòmica que ja començava a ser preocupant a l’època, per haver pres decisions equivocades i haver col·locat al ministeri d’economia un banquer que va establir una política contrària a les promeses electorals. Però a Dilma Rousseff no se li ha trobat mai una moneda pública a les seves butxaques. Es van inventar una excusa per expulsar-la de Brasília, perquè amb ella l’operació Lava-jato (rentat a pressió) en curs podia esquitxar tota la classe política. De fet, el PT ha estat el primer partit de govern a Brasil que ha deixat treballar la justícia amb absoluta independència, i de forma arbitrària i injusta ha estat el partit que n’ha patit més les consequències. The Guardian i The New York Times van ser els primers d’una llarga llista de premsa internacional que va veure de seguida la farsa perpetrada contra Dilma Rousseff. Malauradament, i durant massa setmanes, la informació que va oferir TV3 va ser lamentable. El corresponsal assegurava que la farsa només era una opinió de l’expresidenta, donant així certa credibilitat a una maniobra gangsteril.

A l’agost de 2016, Michel Temer assumeix la presidència del país amb un govern tot blanc, tot mascle, tot ric, tot poderós. En un país on la majoria és negre, on la memòria i l’herència de l’esclavitud perviuen, en el país del món on més persones LGTBI són assassinades, un govern homogeni que no pot representar de cap manera la grandiosa diversitat del país. No només es pot parlar de cop d’estat pel procediment adoptat per a fer fora Dilma Rousseff, sinó perquè un cop expulsada, el seu vicepresident, ara en funcions de president, va posar en marxa una política austericida contrària al programa que en les passades eleccions havia sigut el més votat. Al mateix Temer, en unes declaracions posteriors als Estats Units, se li va escapar que Rousseff havia estat destituida per no haver seguit el programa de l’oposició. En el nou govern il·legítim de Temer, ministres del PSDB eren majoria.

Juliol de 2017, l’expresident Luiz Ináncio Lula da Silva és condemnat a nou anys i sis mesos de presó. Se li imputa haver cobrat en propina 2,25 milions de reals, traduïts en un edifici de tres plantes a Guarujá, estat de São Paulo. El gener de 2018 es ratifica la sentència i s’amplia a dotze anys. Però no s’ha pogut provar mai que Lula fos el propietari d’aquest immoble. La seva signatura no consta enlloc i el jutge Sérgio Moro, símbol de l’estat de dret fallit i heroi del reaccionarisme patri, deixa escrit a la sentència que a l’expresident se’l condemna per un “acte d’ofici indeterminat”. Com ja havia apuntat Aécio Neves, la dreta no acceptaria una nova victòria electoral del PT. Tothom sabia que Lula podia ser candidat a les properes eleccions generals, tothom sabia que si s’hi presentava les guanyaria amb facilitat. No hi ha un líder polític al món comparable a Lula. Era necessari i peremptori treure-se’l de sobre. Així ha estat.

Condemnen un home a dotze anys de presó, sense proves, i milions de persones ho celebren. La fractura al Brasil no només és política i social, també és una fractura moral. (Als catalans no els explico res de nou.) Però, com és possible que el millor president de govern que Brasil ha conegut mai, que va sortir amb un índex d’aprovació al voltant del 85%, sigui repudiat d’aquesta manera? El 2008, quan vaig arribar al país, Brasil va tancar el curs amb un 4,02% de PIB, el 2010 va pujar fins al 6,49% i poc després va situar-se com a sisena economia del món, per davant del Regne Unit. Durant els anys del PT, Brasil va sortir del mapa de la fam al món, milions de persones van fer per primer cop tres àpats diaris, la pobresa es va reduir a un nivell reconegut per tots els estaments internacionals, començant per l’ONU, la gent comprava cases, cotxes, es van crear 18 universitats federals i 422 escoles tècniques, beques per a l’estudi superior sovintejaven i van ser creats nombrosos programes per a la salut pública. I de sobte, el PT és l’Anticrist.

Durant els governs del PT hi van haver casos de corrupció molt sonats, com la compra de vots de parlamentaris, escàndol conegut amb el nom de “mensalão” (en relació a les mesades que cobraven), o el desviament de fons, a través de contractes superfacturats, que anaven a parar a les butxaques de diputats i senadors de diversos partits polítics a canvi de suports a les cambres. Però el PT no va inventar la corrupció al Brasil, com de forma sorprenent i increïble, s’ha volgut fer creure a la població. És més, sota els governs del Partit dels Treballadors, el país ha vist per primera vegada polítics engarjolats, judicis practicats i la brutícia que impregna la vida institucional del país descoberta, denunciada i jutjada. El mateix exercici de transparència engegat pels governs de Lula i Dilma se’ls va girar en contra. I aquí és on entra un factor sense el qual res del que passa a Brasil té explicació: uns mitjans de comunicació amb un escàs o nul compromís amb la llibertat, la veritat i la democràcia, al servei del gran capital, nacional i internacional, i més concretament el conglomerat de comunicació Globo, el telenotícies nocturn del qual s’ha passat els darrers quatre anys, pel cap baix, repetint un únic missatge: el PT és una organització criminal.

Més del 80% dels receptors de televisió, en llocs públics o cases privades, estan connectats diariament a TV Globo, un fenomen que en una democràcia formal només es comparable al d’un país en dictadura. A través d’aquest canal, la població brasilera no ha estat informada de la gran reputació internacional que, durant els anys Lula, Brasil havia guanyat al món. Globo ha practicat un sabotatge constant de la realitat del país quan li ha convingut, i durant més d’una dècada li ha convingut cada dia. Com a nació, Brasil és un nounat, per diverses raons històriques encara no ha estat capaç de desenvolupar el sentit de col·lectivitat necessari perquè un lloc deixi de ser simplement un lloc i esdevingui un subjecte polític. Per tant, bona part de la població brasilera, humil i amb poques eines per a l’exercici del sentit crític, està exposada a un nivell de manipulació molt alt. D’altres, amb estudis, per interès o pel que sigui, també hi cauen, però cal tenir en compte que els títols acadèmics d’una persona no en garanteixen el caràcter.

Els brasilers tenen motius més que sobrats per a desconfiar dels seus polítics professionals, però en presentar-los a tots iguals, i demonitzant incansablement el PT, Globo té molta responsabilitat en les opcions que l’extrema dreta té avui de ser el proper govern del país. Jair Messias Bolsonaro, del Partido Social Liberal (PSL), un militar a la reserva i diputat des del 1991 (!), mitjançant mentides i fake news a Facebook i a Whatsapp, amb la inestimable ajuda de Steve Bannon (artífex de la campanya de Trump i assessor de Vox a Espanya), es ven com l’antiestablishment i el solucionador de tots els problemes que assolen el país. Aquest senyor diu coses com aquestes: “defenso la dictadura”, “tancaré el congrés” “[els negres] no serveixen ni per a procrear”, “no et violo [a una diputada als passadissos del congrés] perquè no t’ho mereixes”, “escombrarem els vagabunds”, “l’error [de la dictadura] va ser torturar, no matar”, “sóc a favor de la tortura”, “cal estomacar els invertits”, i altres joies per l’estil. Tot el que està entre cometes està filmat, tothom hi ha tingut accés i és de coneixement general a Brasil. Bolsonaro no té cap projecte per al país, ni sòlid ni líquid. És incapaç de teixir un simple argument, declina presentar-se a debats, i quan li pregunten sobre què pensa fer en matèria d’educació o salut, per exemple, respon que al seu govern hi haurà tecnòcrates, només especialistes, i que ell no sap res de res ni té perquè saber-ho. A Brasil, al món, falta gent honesta en llocs de responsabilitat, però una cosa és apreciar l’honestedat i una altra admirar un home que diu disbarats, fa ostentació d’una orgullosa ignorància i posa en perill la convivència nacional.

Davant de Bolsonaro hi ha Fernando Haddad, candidat del PT i avui candidat de la democràcia. Haddad és advocat i professor de ciència política a la Universitat de São Paulo (USP), una de les més reconegudes al país i fora. Va ser ministre d’educació amb Lula entre el 2012 i el 2015 (sense cap cas de corrupció dins del seu ministeri), i va ser alcalde de São Paulo entre el 2013 i el 2016, any en què va guanyar el premi a millor alcalde d’Amèrica Llatina. És conegut per haver impulsat tota una sèrie de programes d’estímul a l’educació pública i a la docència. És un home pausat, amb fama de tranquil i amb unes conviccions democràtiques evidents. El PT va equivocar-se en no presentar-lo com a candidat des de principis d’any i en continuar apostant per Lula fins fa ben poc. Tots sabíem que a Lula no se’l deixaria presentar-se a les eleccions. Si no, el cop d’estat parlamentari encetat a l’agost de 2016 no tenia sentit…

A Brasil, la lluita de classes es veu, s’ensuma i es respira. Aquí, la tesi de la dilució de l’esquerra i la dreta en un magma populista de contorns poc definits fa aigües per tot arreu. A ningú li cal abraçar el marxisme per reconèixer el que se li posa davant dels ulls: una de les societats més desiguals del planeta i dues formes de tractar-la: la que hi lluita en contra amb les armes de l’educació, la cultura, l’ecologia, o sigui, amb les armes de l’emancipació, i la que fa tot el possible perquè els privilegis d’uns pocs continuïn augmentant, a través d’assassinats, crims ecològics, corrupció, prevaricació i la venda del patrimoni nacional a les corporacions multinacionals. El futurible ministre d’economia de Bolsonaro ja ha anunciat el seu desig de privatitzar-ho tot. Tot vol dir tot.

Saber què passa a Brasil és important perquè en aquest país està resumida amb lents d’augment la marxa que porta el món. El relatiu benestar de les societats europees difumina la bretxa existent entre rics i pobres, però això no significa que hagi estat superada, més aviat el contrari, creix. Els mitjans de comunicació catalans farien bé en deixar de presentar les minúcies dels Estats Units com a informació d’interès general i parar més atenció en el que passa a Brasil (i Amèrica Llatina en general), perquè aquest és un dels punts del planeta on el desordre mundial s’exposa en tot el seu cinisme i en tota la seva cruesa. Aquestes línies que ara acaben són només un resum d’urgència.

Si em poso tècnic, diria que el segon torn de les eleccions del proper 28 d’octubre es dirimeix entre el desert que deixa un ultraneoliberaisme econòmic junt a un reaccionarisme polític violent d’extrema dreta contra un projecte de país basat en la socialdemocràcia política junt a una economia de tipus keynesià. Contra el que alguns periodistes i canals de televisió volen fer creure, aquí només hi ha un radicalisme. Ara, si em deixo de tecnicismes i ho dic tal com raja, en aquestes eleccions a Brasil es tria entre la civilització i la barbàrie. Vivim dies d’angoixa, la paraula ha perdut el seu valor.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris