Ruta de pedres mil·lenàries i boira

27.12.2018

“Si les pedres parlessin…”, va exclamar somrient Maties Bosch, tinent d’alcalde de Sant Pere Sallavinera, un petit poble de 158 habitants, on el fred de l’Anoia cala ben endins i la boira priva la visió més enllà de cinc metres. Malauradament els monuments no tenen ulls, ni orelles, ni boca i no poden explicar totes les vivències, anècdotes i històries que han viscut. Tanmateix, les pedres sí que parlen i ens donen informacions privilegiades per entendre qui hem estat i qui som. Erigeixen riquesa i identitat. Sense anar més lluny, els murs del Castell de Boixadors, que a 848 metres d’altitud vetllen la vida de Sant Pere Sallavinera, revelen que fa mil anys s’hi van edificar les primeres pedres per ampliar el sistema de defensa de la Marca Hispànica. Com molts altres monuments del territori català, forma part del nostre patrimoni històric i, per això, val la pena protegir-lo. “Preguntar si un poble té arquitectura equival a demanar si existeix”, deia Puig i Cadafalch.

Les Torres de Fals © Oriol Company

Així ho entén, també, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona, que, tal com va enunciar al mes d’octubre, destinarà 23 milions d’euros a preservar el patrimoni arquitectònic amb un total de 201 actuacions. Una aposta atrevida i sense precedents. Està previst que, a finals del 2019, les dotze comarques de la Diputació puguin mostrar una nova cara i presumir de tenir edificis monumentals i jaciments arqueològics rehabilitats, reformats i consolidats perquè el públic els pugui visitar. D’entre tot aquest llarg reguitzell d’equipaments ara imperfectes, riu Llobregat amunt, s’hi concentra un atractiu conjunt que un matí fred de desembre vam voler visitar. La Torre del Breny de Castellgalí, l’Església de Santa Maria de Matadars d’El Pont de Vilomara i Rocafort, l’Església de Sant Vicenç de Fals, a Fonollosa, i el Castell de Boixadors, a Sant Pere Sallavinera, conformen una ruta –una excursió, fins i tot– de boira i de pedres mil·lenàries, que us convidem a explorar i descobrir.

 

La Torre del Breny

Tan bon punt el cel blau de Barcelona i el seu entorn topa amb el Bages, agafa un to blanquinós, opac, feixuc. Microclima d’hivern que enfosqueix els dies, on l’aire, en canvi, és més pur. Ho notem en la primera parada del trajecte, a la Torre del Breny, un mausoleu romà de grans dimensions que jau en una rotonda, al mig d’una urbanització de Castellgalí, a pocs metres de la confluència entre el Cardener i el Llobregat. Coneguda també com la Torre dels Dimonis, al segle III lluïa una imatge ben diferent de l’actual. Segons el gravat d’Alexandre de Laborde de principis del segle XIX que ens permet fer-nos una idea de com era abans de la seva destrucció, el sepulcre, enorme, s’erigia annex a una masia que avui ja no existeix. Només en resta la base monumental i imponent, que s’aixeca gairebé tres metres d’alçada, envoltada per una tanca que impedeix que els visitants s’hi puguin acostar.

Dibuix del conjunt de la Torre del Breny d’Antoni Laborde a ‘Viatge pintoresc i històric a Espanya’ (1806)

Malgrat que encara no ha estat declarat monument d’interès nacional, el projecte de restauració ja ha estat redactat i aprovat perquè la Torre del Breny és, per la seva antiguitat, un document d’incalculable valor històric que cal conservar. Per tal  d’evitar humitats, treure crostes brutes, herbes, sals i adequar les aigües de filtració, la inversió del SPAL anirà destinada a fer una restauració material absoluta del monument. “La proposta consisteix a fer que totes les patologies que estan malmetent la matèria desapareguin perquè el monument torni a resplendir com si hagués estat construït abans-d’ahir”, explica Joan Closa, Cap de Servei del SPAL.

 

L’església de Santa Maria de Matadars o del Marquet

La llum pàl·lida d’hivern s’escola per les poques obertures que hi ha a les parets de Santa Maria de Matadars i, tímidament, il·lumina les fosques. Tanmateix, costa veure-s’hi. Per arribar al segon punt de la ruta hem de creuar tot El Pont de Vilomara i Rocafort, petit municipi que delimita amb Manresa, fins a topar, aïllada de tot sobre una terrassa fluvial, amb una petita església preromànica que sembla treta d’un conte. A l’austera façana principal, restaurada el 2003 i reforçada amb contraforts metàl·lics, únicament hi ha una porta de fusta vella i desgastada i una creu de forma irregular, per on entren escletxes de claror dins del monument.

Façana de l’església de Santa Maria de Matadars © Oriol Company

Santa Maria de Matadars va ser construïda a finals de segle X, estructurada en tres naus i sustentada en parets de càrrega, arcs i voltes de ferradura. Tal com apunten alguns historiadors com Puig i Cadafalch, un incendi durant el segle XI va fer que una bona part del temple hagués de ser reconstruïda. Des d’aleshores, en comptes de tres naus, l’església només en té una, d’estil romànic, coberta amb volta de canó reforçada amb arcs faixons i un portal acabat en arc de mig punt. D’aquesta manera, combina dos elements diacrònics que, en conjunt, dibuixen una planta amb forma de creu llatina irregular. Per una banda, té una capçalera preromànica, formada per un santuari central i dues capelles laterals; i, per l’altra, la nau romànica, que s’adapta a la capçalera amb una notable desviació cap al nord-est. Per això des de dins sembla que l’església estigui inclinada i que sigui més estreta de base que de sostre.

Actualment sense cap ús, buit i pràcticament abandonat, la de 2019 serà la quarta intervenció que el SPAL farà en l’edifici per tal d’habilitar-lo per al públic. La primera obra de consolidació que hi va fer va ser l’any 1934 i la segona, que va permetre que s’obrís al culte, el 1962. Amb el pas del temps i les reformes que hi van fer alguns dels seus propietaris, el temple es va anar malmetent fins a arribar a un estat de conservació lamentable. No va ser fins a principis de segle que el SPAL va posar en marxa la tercera restauració, des de l’estintolament i el sanejament de la teulada fins a la consolidació estructural de la façana, de les cobertes, de la volta de la nau o de les belles pintures murals de l’interior. D’aquesta manera, malgrat tots els canvis que ha patit l’església, Santa Maria de Matadars reobria el 2010 al públic amb tota la seva esplendor original.

Només faltava acabar-la per dins. Per tal que llueixi com mereix i poder-hi fer actes culturals de petit format a l’interior, l’any vinent s’hi restauraran les restes de pintures d’època barroca que podem distingir perfectament als laterals de la nau central; el paviment, desnivellat i ple de sorra; els revestiments; les parets, i s’hi instal·larà un equipament d’il·luminació.

Pintures a l’interior de Santa Maria de Matadars © Oriol Company

 

Església de Sant Vicenç de Fals

Deixem El Pont de Vilomara enrere i seguim el riu Llobregat fins que ens desviem en direcció cap a Fonollosa, tocant ja gairebé l’Anoia. Protegida per dues torres de guàrdia cilíndriques i altíssimes, l’església de Sant Vicenç de Fals reposa dalt d’un turonet amb vistes esplèndides a tota una vall. Un indret verge i immillorable que els habitants del municipi converteixen, cada Nadal, en el pessebre vivent de més renom de tot el Bages. Enguany encara us hi podeu acostar el 29 i el 30 de desembre i l’1 i el 6 de gener. Però abrigueu-vos, que el vent i el fred hi piquen fort.

Antigament, el castell de Fals era un punt estratègic, la porta que obria i tancava el pas entre Barcelona i Cardona. Construït l’any 995, és un conjunt monumental format per les dues torres, la rectoria, un petit cementiri, un campanar i l’austera església de Sant Vicenç de Fals, que actualment és propietat d’una associació cultural de Fonollosa. Com que és tancada, per entrar-hi se’ls ha de demanar permís. Ells tenen la clau que obre l’únic portal de l’església, de 1656, inspirat en façanes i portals de temples romans. També renaixentista, el portal més antic de Sant Vicenç de Fals va ser construït deu anys abans, però avui, tapiat, només en queden les pilastres i un fris.

Façana de l’església de Sant VIcenç de Fals i una de les torres de vigilància © Oriol Company

El projecte de restauració del monument, ja redactat, té com a objectiu refer només l’interior de l’església, que, de tot el complex, és el que actualment es troba en pitjor estat. L’any 1995, s’hi va fer un estudi històric per tal de reconstruir l’aspecte que tenia el temple, de planta de creu llatina, abans que fos cremat l’any 1936. Com devia ser una missa aquí dalt abans de la Guerra Civil? Segons alguns parroquians de Fals, l’interior comptava, aleshores, amb un ric mobiliari litúrgic que va quedar reduït en un no-res. La coberta, els panys de les voltes de la nau i alguns arcs van esfondrar-se i l’església no va recuperar-los fins que el SPAL no va enllestir la seva primera intervenció l’any 2002.

Ara, gairebé vint anys després i amb el cor pràcticament acabat de reconstruir, la inversió de l’any vinent anirà destinada a restaurar paviments i parets de la nau, la capella gòtica i la capella fonda de Sant Vicenç de Fals i a incorporar-hi instal·lacions de calefacció per tal d’habilitar una església que fins fa poc no ha tingut cap ús. A partir del 2019, l’ajuntament de Fonollosa té previst habilitar-hi una exposició i un centre d’interpretació de torres de defensa de la marca hispànica, com les de Fals, que hi ha per tot Catalunya.

Interior de l’església de Sant Vicenç de Fals © Toni Arnau

 

Castell de Boixadors

També com a estructura del sistema de defensa de la Marca Hispànica, les primeres pedres del castell medieval de Boixadors van ser edificades fa gairebé mil anys. La quarta i darrera parada de la ruta de pedres mil·lenàries és a Sant Pere Sallavinera, un petit poble de 158 habitants, on el fred de l’Anoia cala ben endins i la boira no deixa veure més enllà de quatre passes. Ben amunt, a 848 metres d’altitud, el Castell de Boixadors contempla el municipi i totes les muntanyes de l’entorn. En dies clars, explica Maties Bosch, tinent d’alcalde, a la llunyania s’albira la torre de comunicacions de Collserola. Per això l’estiu és la millor època de l’any per pujar-hi, això sí, per una carretera forestal sense asfaltar i plena de corbes.

Malauradament, però, en dies de boira d’hivern no es veu absolutament res i el fred s’escola per les escletxes de cada pedra. Des de dins l’església romànica de Sant Pere, on encara se celebra missa un cop a l’any, es veu clarament com un fum blanc entra per la finestra. Modesta i lluminosa, actualment és buida; tan sols hi ha un petit altar de pedra al fons. A diferència d’ara, que roman separada de les dependències senyorials, fa segles estava connectada amb el castell per una petita porta que ja no existeix, de la qual encara se’n conserven les restes. “Si les pedres parlessin”, com diria Maties Bosch, podríem reviure altres èpoques.

Això és el que pretén Montserrat Noguera, l’alcaldessa de la vila, que cada primer diumenge de mes fa una visita guiada per les antigues dependències del castell, la sala amb arcs ogivals, les restes d’una gran necròpoli, la torre rodona de vigia, la seva cúpula interior o l’església per a totes les persones que ho desitgin. La resta de dies, tot el recinte és tancat per una tanca que, aviat, desapareixerà. Les reformes de l’any vinent tenen com a finalitat principal treure-la per aproximar el monument a la població. Fins ara hi era perquè, explica Joan Closa, la gent no s’hi pogués colar. Les muralles i els murs del castell han estat durant molts anys massa vulnerables i, ara que ja no ho són, a més de treure la tanca, la intervenció del SPAL anirà destinada a posar-hi una escala d’accés i una nova porta on hi ha el pou de glaç perquè es pugui visitar.

Façana de l’església de Sant Pere de Boixadors © Oriol Company

Arribats a aquest moment, posem punt final a l’excursió. Si no n’heu tingut prou, podeu seguir-la en direcció cap a la rectoria de Copons o cap a la Torre de Merola de Puigreig, actualment en obres, del segle XIV. Però són fins a 201 els monuments que la Diputació de Barcelona vol preservar per tot el territori i, per tant, cadascú pot construir el seu propi itinerari. Nosaltres us n’hem proposat una de quatre punts que enriqueixen i fan visible el patrimoni històric que tenim; una ruta de pedres mil·lenàries i boira.