Les ferides del passat

17.06.2018

Sempre he pensat que La crítica del judici (Immanuel Kant, 1790), és un llibre que hauria de llegir tothom. Kant analitzava en el seu tractat el principi de que existeixen un conjunt de lleis determinades “empíricament” a través de les quals un subjecte pot determinar si quelcom en concret és objectivament bell o no. Però Kant no creia en normes objectives o empíriques. Allò que hom considera bell ho fa perquè el costum ha fet que així sigui, és a dir, és la mateixa societat la que va construint per si sola allò que és estèticament acceptable i allò que no ho és.

Muriel Villanueva | Foto Eva Muñoz

Rut sense Hac de Muriel Villanueva, planteja com a eix central de la seva trama aquest pes que el judici estètic marca en la vida d’una adolescent de setze anys: la Rut. Basada en el cas real de la Ros Perea, amiga de l’escriptora, que va patir un càncer de ben petita, la novel·la té com a centre narratiu el procés de revelació, gairebé de posada al descobert amb tota la seva nuesa, de les seqüeles, tant físiques com psicològiques, que la Rut arrossega des que té coneixement.

Al meu parer, el relat es queda a la meitat d’una travessa que podria haver esdevingut un viatge encara més interessant del que és. La rapidesa amb què aparentment la Rut supera les seves fòbies és massa ràpid, i més tenint en compte seqüeles tan òbvies com les físiques –i molt més les psicològiques– que arrossega des de fa tant de temps. El procés  d’acceptació –perquè el consol no existeix i les paraules buides de que “sempre hi ha gent pitjor” no serveixen absolutament per res– és infinitament més complicat i lent que el que aconsegueix la Rut. El més injust no són les cicatrius externes –aspecte que òbviament té la seva importància per a un adolescent–, sinó l’altra mena de cicatrius: aquelles que portes al cor i que es desperten cada cop que, per exemple, algú et mira descaradament pel carrer per tal d’esbrinar “què és el que et falla o et manca”. Com a agreujant, aquest grup d’observadors, algunes de les persones a qui les coses que no els funcionen bé no són visibles, constitueixen allò tan horrorós que s’anomena normalitat.

Malgrat que Rut sense Hac, guanyadora del Premi Carlemany d’enguany, és una novel·la escrita per a adolescents, crec que no aconsegueix aprofundir en tota la complexitat psicològica que planteja. Cadascun de nosaltres portem una motxilla a sobre, però la pròpia pesa molt més per un mateix que per a ningú altre. Algunes pesen tant que acaben per trencar a qui la porta, esgotant-lo i fent que abandoni; aquest sí que és un tema que caldria abordar a la cara: la societat és cruel amb allò diferent, i la ment és molt fràgil davant d’això.

Muriel Villanueva no volia dramatismes i s’agraeix que no n’abusi. El lector no es podrà treure del cap altres novel·les juvenils amb un to aparentment gens tràgic que acaben anant molt més lluny a tots els nivells. L’adolescència és una etapa molt complicada, això està clar, i està molt bé que s’escriguin novel·les com aquesta; que recordin als nois i noies que altres persones passen per realitats no tan còmodes com les seves. Però els adolescents també demanen relats amb més complexitat, sobretot a nivell introspectiu; les seves vides són complicades i l’empatia cap a altres persones és difícil d’aconseguir. Caldria incidir més en això.