Núvol publica el conte que va inspirar ‘Llibertat!’ de Santiago Rusiñol

22.05.2013

S’ha estrenat a la Sala Petita del TNC Llibertat! de Santiago Rusiñol, dirigida per Josep Maria Mestres. Margarida Casacuberta explica les claus per entendre l’aproximació de Rusiñol al teatre d’idees en un article publicat al web del TNC que recollim a Núvol. Ara Núvol posa a l’abast dels lectors la narració ‘Llibertat’, obra germinal que Rusiñol va escriure abans de la peça dramàtica. Us el podeu descarregar aquí.

 

Llibertat! de Santiago Rusiñol, al TNC | Foto David Ruano / TNC

 

Santiago Rusiñol i el teatre d’idees

El gran èxit, tant de crítica com de públic, assolit per L’alegria que passa el 1898, va obrir a Santiago Rusiñol l’accés al circuit comercial del teatre català, és a dir, a l’escenari del Romea. Les experiències del Teatre Íntim i del Teatre Líric Català van quedar ben aviat enrere: Rusiñol havia fet cas de tots aquells crítics que havien vist en l’autor de L’alegria que passa el tan esperat redemptor de l’escena catalana i havia decidit escriure teatre per a professionals i destinat a un públic ampli. La primera obra d’aquesta nova etapa és Llibertat!, una «comèdia» en tres actes que va ser estrenada, en versió italiana d’Alfredo sainati, per la companyia d’Italia Vitaliani al Teatre Novetats la nit del 21 d’agost de 1901. Al cap de pocs mesos, l’11 d’octubre, Enric Borràs en va estrenar la versió original, Llibertat!, al Teatre Romea. Abans, l’autor n’havia fet una lectura pública al Círculo de Bellas Artes de València, ciutat on l’artista s’havia instal·lat per a pintar i escriure l’obra, i a la tertúlia de Joan Alcover a Palma de Mallorca.

Llibertat! és, a part de la primera temptativa de Santiago Rusiñol en el terreny de l’escena professional, una obra de clares ressonàncies socials que, a diferència dels drames d’Ignasi Iglésias, Joan Torrendell o Eduardo Marrquina, combina el pla simbòlic i sentimental de L’alegria que passa amb un pla realista i costumista passat pel sedàs de la ironia. El resultat és un producte híbrid que permet la coexistència d’un extens ventall d’interpretacions, des de la purament humorística fins a la lectura ideològica militant, passant per l’intent programàtic d’adaptació al teatre català dels nous corrents de teatre social europeu.

Llibertat! Parteix de la recreació i adaptació per a l’escena d’una narració de títol gairebé idèntic, «Llibertat», publicada a Fulls de la vida (1898). Comèdia i narració presenten, des d’una òptica irònica i sentimental alhora, la història d’un negrito trasplantat en algun poble de la costa catalana per un indiano enriquit, i recreen, a través del xoc de races i cultures, el desencaix inconciliable entre l’individu en estat pur, primitiu, i la societat materialista, ignorant i prosaica que l’acull en nom de la llibertat i dels drets humans, però que li nega qualsevol possibilitat d’integració i, emparant-se en aquestes mateixes idees, convenientment banalitzades, l’elimina.

 

Llibertat! de Santiago Rusiñol, al TNC  |  Foto David Ruano TNC

 

La narració focalitza sobretot el procés d’anorreament de l’individu marginal, diferent –l’altre– per part de la societat: un cop abandonat a la seva sort –això sí, batejat–, el negre veu barrades una a una totes les possibilitats d’integració, i, després d’una lluita acarnissada i inútil per la supervivència i la recerca del veritable sentit de la paraula llibertat –que només troba en el mar, en el vi i en la mort–, esdevé una figura terrible: «aquell negrito endreçat, rialler, vergonyós i trist» ho era «tot menys la imatge d’un home». La societat, d’una grisor i una hostilitat eficaçment representades per mitjà de les «senyores de les conferències» i de les entranyables «hijas de Maria», de la crueltat de les criatures del poble i de l’esperit tancat dels pescadors, contempla impassible i indiferent el resultat de la seva obra d’anorreament. Desaparegut el negre, «taca de tinta en aquella capsa blanca», aquesta recupera amb satisfacció l’equilibri i la llibertat perdudes.

Aquest fil argumental proporciona a Rusiñol el canemàs de la comèdia. Això no obstant, el que, d’acord amb el to agredolç i ponderadament irònic de la narració de Fulls de la vida, s’hauria pogut convertir fàcilment en un drama de tesi sobre la condició humana, es convertirà, amb l’accentuació de la distància irònica i la individualització dels personatges, en un producte diferent. En efecte, Rusiñol crea a l’entorn de la història de Jaume Negre, a part d’una dimensió sentimental que la narració no tenia, un microcosmos social amb entitat pròpia que aconsegueix acaparar bona part de l’atenció de l’obra i convertir-se en el protagonista real de Llibertat! A diferència de la inconcreció amb què era presentada la societat en la narració, aquí Rusiñol mostra un interès especial a assenyalar-ne la filiació «progressista», perquè de la caricaturització dels personatges que configuren aquest microcosmos i que «s’han omplert el magí de cabòries mal païdes», en resulta necessàriament la caricatura d’una sèrie de símbols i de discursos estretament vinculats a la tradició republicana i, en un grau menor però no pas menys significatiu, a l’obrerisme.

 

«Cabòries mal païdes» són, per exemple, les consignes de llibertat, igualtat, fraternitat i progrés que no es cansen de predicar, de forma totalment inconseqüent, els personatges de la comèdia. A través dels seus actes concrets, tots aquests conceptes perden la noblesa primigènia i esdevenen buits i retòrics, com ho demostra la utilització que fan les forces vives del «poble gris» –títol de la novel·la que Rusiñol va publicar el 1902– al lema per antonomàsia de la Revolució francesa a l’hora de defensar dues posicions contradictòries en relació amb el grau d’integració de Jaumet Negre a la societat que l’ha hipòcritament acollit. Per bé que la barrera del color sembla del tot salvada en proposar el jove com a candidat a la presidència del Casino Menestral en un moment de gran clímax del segon acte de Llibertat!, quan el protagonista s’atreveix a demanar, en nom d’aquests mateixos principis, la mà de la filla del seu benefactor, Florentina, aquesta li és denegada amb menyspreu, cosa que li fa prendre plena consciència del desencaix entre l’ideal que persegueix i que el poble predica i la implacable realitat: «M’heu enganyat sempre» –diu Jaumet Negre al final de l’obra–. «M’heu ensenyat la fe per després fer-me-la perdre; m’heu fet tenir il·lusions, m’heu predicat sense creure; m’heu omplert les orelles de paraules sense solta; m’heu atordit de progrés, embafat de llibertat, d’oratòria, de discursos, de fraternitat mentida…»

Més info al web del Teatre Nacional.