Rovira Beleta, desprendre’t de la càmera tal com et desprens de la vida

4.10.2015

Fotografies, cartells, guions, objectes personals i, entremig, una cita: “Per mi una pel·lícula és com un acte d’amor”. Tot això es pot veure a l’exposició “Rovira Beleta. Més enllà de Los Tarantos”, que crea i acull la Filmoteca de Catalunya a partir de l’1 d’octubre, i que vol donar a conèixer el director català de cinema Rovira Beleta més enllà de la seva pel·lícula principal.  

Imatge de "Los Tarantos", obra principal de Rovira Beleta | Font: Filmoteca de Catalunya

Imatge de “Los Tarantos”, obra principal de Rovira Beleta | Font: Filmoteca de Catalunya

Beleta és el director de desenes de peces documentals, cinematogràfiques i televisives, d’entre les quals destaca Los Tarantos (1962). Però hi ha vida més enllà d’aquesta pel·lícula, i això és el que pretén mostrar la retrospectiva que té lloc a la Filmoteca de Catalunya. Anna Fors és la comissària de l’exposició i explica que el llegat personal de Rovira Beleta (Barcelona, 1912-1999) és immens, per tant han decidit que “només toquem la part cinematogràfica, perquè era impossible tocar també tota la resta”.

Anna Fors porta dos anys ordenant el fons que la família del director ha dipositat a la Filmoteca de Catalunya. “Rovira Beleta ho guardava tot, caixes, fotos, factures…”, explica. L’exposició l’ha dividida en quatre parts: cronologia, un recorregut ràpid i molt visual per la seva trajectòria vital i professional; passió per la professió, des dels inicis del director fins el seu adéu al món del cinema; la ciutat com a espai cinematogràfic, una comparació entre la Barcelona que surt a les pel·lícules de Beleta amb la Barcelona actual i, finalment, el gust de ser retratat, un recull de fotografies que ell es feia amb persones reconegudes.

Cinema malgrat la censura

“Tots els directors de cinema de l’època van rebre censura, imagineu si haguessin pogut treballar amb la llibertat i la tecnologia d’avui en dia”, reflexiona la comissària. A la seva explicació se li afegeix Octavi Martí, director adjunt de la Filmoteca de Catalunya. Els dos parlen amb coneixement, i podríem dir que fins i tot amb passió, de l’obra de Rovira Beleta. La única peça exposada que no pertany al seu fons és una càmera que ha cedit el Museu del Cinema de Girona. Concretament una “Pallard Bolez” igual que la que l’oncle de Beleta, Enrique Mora, va regalar al cineasta quan era jove. “Aquest fet ja és significatiu i demostra que Beleta venia de bona família”, diu Octavi Martí, perquè la gent que no era de classe mitja-alta no podia permetre’s una càmera de vídeo. De fet, Rovira Beleta va estudiar dret perquè la seva mare no volia que es dediqués al cinema, cosa que va acabar fent de forma autodidacta fins al punt de crear una companyia pròpia: RB Films.

Una de les moltes mostres de la censura sobre la seva obra és el final de Hay un camino a la derecha (1953). Aquesta pel·lícula està a mig camí entre el cinema negre i el neorealisme, però en canvi acaba amb un final feliç degut al filtre totalitari pel que havia de passar qualsevol tipus d’obra. A Los Tarantos (1962) hi podem veure el primer nu integral que es filma a Espanya. Com és possible en aquell moment històric tan prohibitiu? Perquè la protagonista era gitana, i “Si eres gitana o negra, com que creien que eres inferior, podies sortir despullada” explica Octavi Martí. Però la censura espanyola també va entrar en algunes contradiccions, com ara no prohibir el final de Los atracadores (1962) on es veia per primer cop el sistema d’execució espanyol. A Itàlia, en canvi, el règim feixista sí que va vetar aquesta escena. L’Anna Fors creu que si a Espanya no es va tocar, va ser “per mostrar que qui fa quelcom malament, rep un càstig”.

Innovacions, èxits i anècdotes del cinema de Rovira Beleta

Beleta va intentar innovar en el món del cinema amb idees com ara portar el futbol a la pantalla. La proposta no va tenir èxit, i el director va concloure que “a qui li agrada el futbol va a veure futbol, i a qui li agrada el cinema va a veure cinema”, relata somrient Anna Fors, que té desenes d’anècdotes del director sota la màniga, fruit de tota la feina que ha fet amb el seu fons. També va ser l’autor del primer film en tres dimensions a Espanya, gravant el curt El lago de los cisnes (1953). Octavi Martí explica que el curtmetratge el va haver de gravar dos cops, perquè “sabia com s’havia de fer però no ho havien fet mai”. No va gravar cap altre pel·lícula en 3D.

El personatge en qüestió també va ser un dels primers directors que va gravar a l’exterior, i això ha permès als organitzadors de la exposició fer una comparativa amb la Barcelona d’aleshores i l’actual, i situar on havien tingut lloc les pel·lícules de Beleta. Hi ha espais que avui en dia ja no existeixen, i d’altres que es mantenen igual. Utilitzar La plaça Reial, l’Estació de França, el casc antic o el barri Xino, va proporcionar a les seves pel·lícules una gran varietat d’escenaris naturals que, al mateix temps que n’enriquien la plàstica, en feien més creïbles les històries.

De la seva passió pel cinema en van sortir dues nominacions als Òscars, una per la pel·lícula Los Tarantos, la primera de la història del cine espanyol que va optar a aquest premi; i una altra per Amor Brujo (1967). No va guanyar mai aquest reconeixement, però va fer marcar un rumb diferent a la seva obra. I és que cap al final de la seva carrera, Beleta “es va embolicar”, afirma la comissària de la exposició; “Les seves produccions finals compten amb actors internacionals o populars perquè Rovira Beleta va veure que així ja tenia molt de guanyat, però el guions són un caos”. Sembla ser que el director no va saber trobar una harmonia entra la censura de fora i l’espanyola.

Imatge de la pel·lícula "Historias de la feria" (1958) de Rovira Beleta

Imatge de la pel·lícula “Historias de la feria” (1958) de Rovira Beleta | Foto: Filmoteca de Catalunnya

Desprendre’t de la càmera tal com et desprens de la vida

La filmografia de Rovira Beleta es pot veure d’octubre a desembre a la Filmoteca de Catalunya, on es projectaran temes com Doce horas de vida (1948); El expreso de Andalucía (1952); Los atracadores (1956);  La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua (1969) o també, com no podia ser d’altra forma, Los Tarantos (1962); a part de l’exposició en qüestió, que es pot veure des de l’1 d’octubre d’enguany fins el 15 de febrer del 2016.

L’última pel·lícula de Rovira Beleta serveix per tancar la retrospectiva del cineasta. Va ser Crónica sentimental en rojo (1985), que ell va gravar pensant que seria per televisió però que finalment també es va projectar en sales de cine. A Beleta no li va agradar aquest fet: “Si hagués sabut que s’estrenaria al cine l’hagués gravat diferent”, va dir el director. Rovira Beleta va anar allunyant-se poc a poc del món del cinema, deixant un llegat immens i havent canviat el panorama del cinema espanyol i català. El final de la vida professional del director va seguir un curs natural i gens tràgic, com ell mateix explica: “He deixat la càmera de la mateixa manera que vaig deixant totes les coses de la vida en fer-me gran”.