Rousselot: “Vam passar de semblar venedors de bíblies a portar melenes”

12.08.2018

Davant la pregunta de què li sembla l’exposició Dissenyes o treballes? del Museu del Disseny, el dissenyador Ricardo Rousselot (Argentina, 1936) respon amb contundència: a Espanya, creu, no hi ha hagut mai una exposició gràfica tan seriosa i amb un nivell tan alt com aquesta. Ell hi participa amb algunes peces i l’entrevistem perquè ens expliqui què va passar durant els anys del boom del sector.

Ricardo Rousselot, en un vídeo de Domestika.org

Espanya té bons dissenyadors gràfics?
Els millors dissenyadors són els americans, els anglesos i els alemanys. Els italians, de disseny gràfic no en saben: saben fer cotxes, roba i menjar, però tota la resta, no. Tampoc els francesos. Els espanyols al principi tenien un disseny gràfic d’estar per casa i es copiaven dels grans corrents que hi havia Europa, com ara l’escola Bauhaus, que la seguien l’Huguet, el Pla-Narbona, el Serrahima. Feien disseny suís. Aquí va triomfar aquest estil, per això va arribar un punt en què el disseny va fer-se massa simple. Als anys trenta la publicitat era molt primària: “Si vostè vol, si vostè…”. 

I què va fer que això canviés?
Als anys seixanta, a Estats Units hi va haver una gran revolució del disseny, de la roba, de la música, de tot. Els anglosaxons van inventar-se una nova manera de comunicar i molts dissenyadors americans van seguir aquesta tònica. La revolució va arribar a molts països, i alguns dissenyadors vam venir a Espanya a treballar en agències de publicitat que volien millorar. Jo vaig treballar als Estats Units amb els grans, des de l’any 61 fins al 68. Vaig venir aquí l’any 75.

Expliqui’m la revolució que va tenir lloc als seixanta.
Va ser una dècada prodigiosa, on es va trencar amb tot i va començar una nova era. La gent que fins aleshores es tallava el cabell com un soldat es va deixar créixer la melena, la barba i tot. La roba va omplir-se de colors, les dones van treure’s el cosset, els homes van trencar els carnets d’anar a la guerra, van aparèixer Bob Dylan i els Beatles. I el més important: cadascú anava aparellat amb el seu disseny. Apareix l’estil psicodèlic, o els Rolling Stones amb la seva gràfica ad hoc -la llengua-. Abans, això hagués estat un sacrilegi. Vam passar d’anar vestits com venedors de bíblies a portar melenes.

I als setanta?
Als setanta Espanya canvia definitivament. Fins aleshores, la publicitat de grans agències era molt seriosa degut a la dictadura; ningú podia fer res conflictiu, volien vendre el producte però d’una manera molt sosa. Van venir els grans creatius, copiant el boom de l’època. Per exemple, aquí va venir Carlos Rolando, que era un gran admirador dels dissenyadors americans. Bill Bernbach va ser el més gran, feia els anuncis de Volkswagen; deia “menys és més” i posava el petit Volkswagen al costat d’un de més gran.

La publicitat va canviar completament?
Bernbach deia: “Si no ven no és publicitat”. La publicitat és una disciplina que t’ensenya a vendre i res més, si algú creu que serveix per qualsevol altra cosa, no és veritat. Per exemple, la caixa de puros Farias [dissenyada per l’entrevistat l’any 1984] té tots els atributs perquè la gent d’Espanya l’adori: la tipografia que recorda les lletres fetes a mà, els colors, la bandera espanyola. Tot és psicològic.

Vostè també va dissenyar el logo de La Vanguardia.
Quan ells van complir 100 anys jo treballava de director d’art a l’agència MMLB, la més creativa que hi ha hagut mai a Espanya. Ja no existeix. Em van encarregar que dissenyés la campanya del centenari de La Vanguardia junt amb el creatiu Agustín Elbaile. El creatiu és el que inventa les frases i el director d’art és el que inventa el look. La lletra de La Vanguardia està dibuixada per mi, jo sempre dibuixo les lletres a mà. La que hi havia abans era molt primeta i la vaig fer el doble de grossa. Van dir que els agradava més que la d’anterior i se la van fer seva.

Però segueixen utilitzant la mateixa!
Fa vuit anys van reestilitzar tota La Vanguardia i em van trucar perquè volien canviar una mica aquesta tipografia. La vaig tornar a fer. S’assembla a la d’abans, però està treballada de forma més moderna, més crocant, més angulosa. Ara és més sensual i suau. També vaig fer servir el fons blau. Tinc 81 anys, però penso que en un futur em trucaran un altre cop perquè torni a canviar la tipografia.