Rosselló-Pòrcel, fugaç i fulgurant

26.04.2016

                                                                                           Tota la meva vida es lliga a tu,                                                                                                 com en la nit les flames a la fosca

La Filmoteca de Catalunya va acollir dilluns la presentació de Flames a la fosca, un documental de Juanjo Suñer i Albert Jarabo sobre la vida i l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en un acte organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i Quindrop Produccions Audiovisuals. Laura Borràs, directora de la ILC, va resumir l’essència de Rosselló-Pòrcel: “un poeta d’imatges fulgurants” que s’ha convertit en un mite de la nostra literatura.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Flames a la fosca ressegueix la trajectòria vital i creativa d’un autor tocat per la tragèdia, que amb vint-i-quatre anys va morir de tuberculosi en un sanatori del Brull, a les faldes del Montseny, isolat, contrariat, deixant una obra poètica que tot just començava a edificar-se però que ja era immensa. El seu adéu prematur va fer d’ell una promesa estroncada de poeta majúscul, que no trigaria gaire a convertir-se en mite.

L’exteclista d’Antònia Font, Jaume Manresa, posa música a les paraules de Rosselló-Pòrcel. Al ritme de la melodia i dels versos del poeta, l’actor Miquel Àngel Torrens Llabrés i la ballarina Aina Pascual Silva recreen la seva emoció i el seu simbolisme a través de la dansa, amb el cos i la veu. El director de la Filmoteca, Esteve Rimbau, va celebrar la “transversalitat del cinema” a l’hora d’obrir-se a altres disciplines artístiques.

El documental també recull el testimoni de diversos escriptors, poetes i músics de la cultura catalana, així com la veu de grans estudiosos de l’obra de Rosselló-Porcel, entre els quals destaquen Sebastià Alzamora, Biel Mesquida, Miquel de Palol, Maria del Mar Bonet o Josep Camprubí. Entre tots recorden la seva infantesa a Palma, les seves inquietuds, l’arribada a Barcelona en plena efervescència republicana, l’austeritat amb què vivia, els impulsos, la intensitat vital i poètica i, de manera especial, la seva amistat amb Salvador Espriu.

 

Una relació que esborrona

En aquella època, a la capital catalana es va congregar una generació brillant de poetes i escriptors, des de Rosselló-Pòrcel fins a Salvador Espriu passant per Joan Teixidor, Joaquim Amat-Piniella, Joan Vinyoli o Josep Palau i Fabre; però entre Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu va néixer una amistat incondicional, tal forta que una part de la vida del poeta mallorquí es troba continguda a l’obra de l’autor de Cementiri de Sinera. La mort de Rosselló-Pòrcel va impactar profundament Espriu, que ja estava marcat per les morts també prematures dels seus germans i una malaltia que el va obligar a restar tres anys al llit.

Tot i que mai es va trencar, la seva relació va patir un sotrac decisiu arran dels Fets de Maig del 1937, motivat pel posicionament divergent sobre la revolució entre un i altre. Espriu optava per la moderació i la prudència; Rosselló-Pòrcel, d’esquerres i bel·ligerant, defensava la revolució un cop acabada la guerra. Però al cap de pocs mesos la tuberculosi se l’enduria amb només vint-i-quatre anys. Des d’aleshores i fins al final de la seva vida, Espriu no va deixar mai de recordar-lo, de reivindicar-lo i d’enyorar-lo, sobretot en la seva poesia.

“No parlaré ara de la seva sensibilitat extraordinària, de la seva cultura, de l’obra que deixa, de la seva bondat. Ningú no l’ha conegut, potser, tant com jo. Pocs l’hauran estimat més. Tots el recordarem, espero, amb l’afecte i la devoció que ell es mereixia”, va escriure a Marià Manent. Rosa Delor, experta en l’obra d’Espriu, va parlar del “valor de l’amistat” d’aquesta “relació tremenda” i va negar una suposada atracció homosexual: “Buscar-hi una homosexualitat és una banalitat”. Josep Camprubí, que el 2011 va organitzar l’exposició “Imitador del foc: Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la Residència d’Estudiants de Catalunya (1930-1938)”, va destacar la simbologia present a la seva obra i a la seva correspondència, fruit d’una relació “que esborrona”.

Al final de la projecció, Laura Borràs va presidir una taula rodona amb la presència de Juanjo Suñer i Rosa Delor, acompanyats del director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Josep Ramon Cerdà, i el productor executiu de Televisió de Catalunya, Jordi Ambrós, que va recordar que aquest dijous a la nit el documental s’estrenarà al Canal 33. Cerdà va explicar que l’any 2013, el del centenari del naixement de Rosselló-Pòrcel, les institucions del govern de Mallorca no van organitzar “res” en memòria del poeta, cosa que va ser “un punt d’inflexió” per tirar endavant el documental i “fer justícia” a l’autor de “Imitació del foc”, fugaç, fulgurant i inoblidable. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Acabo de veure el documental per TV3 i se m’ha fet pesat. El trobo carregós, sobretot per la musiqueta de fons i les cançonetes, que em sobren. Volien donar-li un to modern, però en la meva opinió l’han fet indigest. I ni tan sols els poemes estan ben recitats. El més interessant, com sempre, l’opinió dels especialistes. Lllàstima de documental. Ha estat una oportunitat perduda.

  2. Jo també vaig poder veure el documental, gràcies sobretot a la vostra ressenya, ja que es va emetre a deshora. Si ho hagués sabut abans, hauria anat a la presentació. I a diferència de l’anterior comentari, crec que és un bon documental. Em va interessar perquè, com diu l’article, segueix perfectament la trajectòria vital del poeta i ajuda a entrar en els seus poemes més característics. La idea de fer coincidir les imatges dels llocs que inspiren els seus versos amb les seves paraules permet gaudir més bé de les sensacions suscitades. És com allò de captar el sentit de “vinyes verdes vora el mar” quan un les veu des d’una barca. En fi, i malgrat alguna dansa possiblement no prou justificada, la cinta és una bona manera d’acostar-se a Rosselló-Pòrcel.

  3. Rosselló-Pòrcel és una figura interessantíssima i la iniciativa de dedicar-li un documental és magnífica (després que el PP balear mirés de silenciar-ne el centenari del naixement), però el resultat és decebedor. Sí, el documental és lent, pesat i gens atractiu per a l’espectador. Si algun professor engrescat el vol fer veure als seus alumnes, que se n’oblidi. Als deu minuts estaran tots roncant.

  4. Vaig veure i gaudir el documental, per bé que tardíssim (REFORMA HORÀRIA a les nostres emissores públiques !!!), i sí, massa llarg, potser per allò de massa silenciat a les Illes. Esplèndid per a qui no conegués res de Rosselló, i per sentir-lo cantar per Bonet. Això no té data de caducitat, mai.

  5. Especialistes en aquest documental? Qualsevol coneixedor/a dels estudis sobre Rosselló-Pòrcel sap que en aquest documental hi sobren exhibicionistes i hi falten els grans especialistes. Documental horrorós.

  6. Durant cada mes de setembre, a València, s’ha imposat el bon costum de commemorar Vicent Andrés Estellés amb sopars populars i recitacions dels poemes del mestre de Burjassot. Cada any em conviden a llegir versos a diversos llocs i el 2013, a més de l’Estellés, jo llegia l’Espriu i en Rosselló-Pòrcel, fulgurant més que fugaç. Sentia que era una obligació indefugible amb el poeta, Ses Illes i la nostra poesia. Per desgràcia, la nostra gent encara sabia alguna cosa de l’Espriu, però poc, molt poc, del poeta de Mallorca malgrat que la Maria del Mar Bonet, a qui tant estimem a València, quasi sempre ens canta algun dels seus poemes tan magníficament musicats. Gràcies i enhorabona per la iniciativa, però caldria obrir-la a noves xarxes i acostar-la a tots els territoris de la nostra llengua: per Rosselló-Pòrcel i per nosaltres mateixos. Per altra banda, sempre s’insisteix que entre l’Espriu i ell no hi va haver cap amor o sentiment homosexual. No sé per què tenen tant d’interès a deixar nítidament clara una relació que, si més no en el cas de l’Espiru, sembla ambigua. Quin mal n’hi ha que l’Espriu s’estimés Rosselló-Pòrcel més enllà d’una amistat intensament i políticament correcta? Això no manifesta, encara que ben dissimulada i embolcallada en no sé quina investigació “científica”, un cert prejudici homofòbic? Em sembla que no cal entestar-se a combatre o esclarir un sentiment que només ens arriba a través dels poemes i d’alguns testimonis literaris i personals de l’Espriu. Si sentia o no cap mena d’atracció homosexual, és cosa que no li importa a ningú i em sembla que el mínim rigor i respecte, ens hauria d’obligar a deixar córrec els sentiments íntims dels poetes o de qualsevol persona com a cosa estrictament personal i íntima. La resta és xafarderia morbosa per més que s’emmascare de no sé quina veritat investigadora.

    • Altres xafarders morbosos suggereixen que va ser per tema polític (Espriu expulsa Roselló d’una assemblea universitària l’any 1934) i encara uns altres que va ser per tema de faldilles (tots dos enamorats de Mercè Muntañola, “Merceditas”). Non totes les xafarderies morbososes són, doncs, homofòbiques. I la cosa està en què Espriu mai no va (voler) explicar el perquè del distanciament, la qual cosa va alimentar les especulacions de tota mena.