Rosi Braidotti: “Posthumà és una paraula molt molesta”

4.12.2015

Posthumà és una paraula molt molesta”, assegura la reconeguda catedràtica de Filosofia italiana, Rosi Braidotti, pionera en estudis europeus sobre la dona, que va ser el passat dilluns al CCCB per parlar-nos sobre la condició posthumana, una conferència que s’emmarca en l’exposició +Humans. Braidotti, creadora del Centre de les Humanitats i professora de Filosofia de la Universitat d’Utrecht, assegurava que l’última cosa que necessitem els humans és un altre post: “Així que prescindeixo del post i em centraré en l’humà”.

Rossi Braidotti al CCCB | Foto: Miquel Taberna

Rossi Braidotti al CCCB | Foto: Miquel Taverna

“Per a mi el posthumanisme no és un concepte, sinó una eina per manejar, una manera d’aprofundir en el que passa al nostre voltant quan discutim què vol dir ser humà, un preocupació del nostre segle”. Actualment, a través de les expressions artístiques i literàries es percep una certa preocupació per definir què és el no-humanisme, inhumanisme, posthumanisme, humà, extinció i, fins i tot, resurrecció. La qüestió principal que avui ens preocupa és saber explicar com entenem avui en dia els humans, i això és el que Braidotti ens explica en el seu llibre, Lo posthumano: “Intento respondre com hem arribat fins aquí i per què tenim pànic de redefinir què és humà”.

El posthumanisme és una manera de superar el pensament humanista derivat dels postulats renaixentistes. Així, doncs, el posthumanisme rebutja l’assumpció dels dogmes humans (antropològic, científic i polític) i planteja un canvi de pensament en què la figura de l’home no es postuli com l’únic eix central dels discursos. Seguint Braidotti, posthumà, doncs, és un exercici de convergència entre dos moviments que remeten a un mateix adjectiu però que tenen un origen molt diferent: el posthumanisme i el postantropocentrisme.

Diversos pensadors, com Gilles Deleuze, han concebut el posthumanisme en desacord amb les assumpcions liberals i socialistes (marxistes, comunistes), i l’han plantejat com una manera de parlar sobre una nova concepció de la humanitat: ser posthumà és, doncs, una intensificació de l’humanisme: “Ser posthumà no significa ser necessàriament ser antihumanista”, subratlla Braidotti, segons la qual el posthumanisme reconsidera altre cop el debat entre l’humà i el no-humà. Però també renova la filosofia monista impulsada per Spinoza, l’escola del qual postula l’humanisme com una cosa no transcendental.

El postantropocentrisme, al seu torn, ofereix un replantejament de l’humà respecte del no-humà. “Hem d’acceptar-nos com a membres d’una espècie dominant i agressiva que ha destruït el planeta”, diu Braidotti, la qual subratlla que no estem acostumats a parlar de nosaltres mateixos com a membres d’una espècie. El postantropocentrisme ens força a considerar totes les relacions com una manera de naturalitzar els altres, incloent animals i plantes. Així, doncs, segons Braidotti, hem retornat al realisme, a les noves ontologies, al nou materialisme, en definitiva, al monisme.

Segons Braidotti, podem classificar els animals en tres categories: els animals que mengem, els animals que mirem a la televisió i els animals que ens espanten. “I aquesta taxonomia ens mostra que completes i codificades estan les relacions entre humans i animals”, afegeix, ja que en la literatura els animals adopten les característiques humanes, com passa en les obres de Molière. “Una de les grans qüestions com llegim en termes postantropocèntrics la relació metafòrica entre animals i humans”, reflexiona Braidotti. El postantropocentrisme estableix una tensió entre la relació humà i no-humà: a través de la ciència i la tecnologia s’ha aconseguit un dels grans triomfs de la ciència biogenètica, que és la de guardar les nostres dades com un codi d’informació. “El nostre programa humà, i el dels animals i plantes, ha estat gravat, clonat i patentat, i això és una de les conseqüències de la nova era biològica en la qual estem”, explica Braidotti. Així és com empreses que són propietàries de qualsevol varietat genètica de llavors comercialitzen aquests productes, que tenen una duració d’un any i l’any següent s’han de tornar a comprar.

Actualment la nostra natura-cultura està mediada per la tecnologia. “Els sistemes de patentar demostren que actualment tot ésser vivent és capital”, assegura Braidotti, “hi ha gent que ho anomena capitalisme cognitiu, però també se’n pot dir obscenitat global”. És el que es coneix amb el nom d’antropocè, és a dir, una nova era geològica en què l’activitat humana ha generat efectes a escala mundial.

“Amb els nostres telèfons disposem de més informació que la que les forces aliades podien arribar a tenir durant la Segona Guerra Mundial”, assegura Braidotti. Deleuze anomenava virtual la capacitat de personificar possibilitats que no havíem pensat, però el principal desavantatge és que hi ha una cursa per convertir-ho tot en capitalisme cognitiu, en una superintel·ligència “molt elitista, selectiva i despersonificada”. És el que Braidotti anomena una “reinvenció corporativa de la humanitat”. “No tots som humans de la mateixa manera”, assegura la catedràtica. Els estudis feministes i postcolonialistes corroboren aquesta tesi, ja que, per exemple, les dones hem hagut d’esperar molt de temps fins a ser plenament reconegudes.

“Si no som humans d’una mateixa manera, no serem posthumans de la mateixa manera”, destaca Braidotti. Però en quin tipus de posthumà ens podem convertir? En els últims anys, el capitalisme ha intentat vendre valors humanistes, com es pot veure en els anuncis del Benetton, que sovint han acabat sent “una reconciliació superficial”, com la que evoca aquesta imatge: “Què passa amb les matrones negres?”, es pregunta Braidotti.

Anunci de la marca Benetton

Anunci de la marca Benetton

Un dels principals temors, segons Braidotti, és que el posthumanisme està obrint moltes possibilitats, però també en tanca moltes. “Cal invertir més en condició humanista i no qüestionar realment el valor de l’ètica”. Tot encaixa, segons ella, gràcies a l’ètica, no pel patrocini corporatiu: cal pensar el posthumanisme d’una manera diferent, a partir d’un nosaltres com una comunitat que cal crear i amb el desig de mantenir-nos junts, cosa que lliga amb el monisme de Spinoza.

Per acabar, Braidotti recorda una de les seves frases preferides, de Georges Eliot —pseudònim de Mary Ann Evans, traductora de Spinoza: “If we have eyes and heart open, we would be able to hear the roar that lies on the other side of silence, but we also be able to hear the beating of a squirrel’s heart”.