Roser Rosés, una història contra l’oblit

16.11.2017

Diuen que cada casa és un món. Un refugi particular que cadascú basteix amb tot allò que ens significa perquè esdevingui zona de confort, d’acollida. La de la Roser Rosés és plena de llibres, de fotografies, de records de tota una vida que als seus 91 anys s’arrela a un pis de Barcelona després de voltar mig món convuls per la guerra i l’exili. Ella va ser una de les 1197 nenes que la URSS va rebre refugiades de la Guerra Civil espanyola. I les seves memòries, Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia (Cal·lígraf, 2016), parlen de la URSS de la Gran Guerra Pàtria i de l’exili errant que la va dur després fins a Mèxic abans de poder retornar a l’Espanya franquista. Són història viva, un fragment personal d’una història col·lectiva que retorna en forma de mots per ser recordada, perquè només el record ens pot salvar de l’oblit. La d’ella és la història dels nens de la guerra, i conversant amb ella recuperem una part essencial de la nostra memòria històrica. L’Associació Liber Press i la Diputació de Girona li han concedit enguany el premi Liber Press.

Roser Rosés | © Ester Roig

En el relat de la teva estada a la Rússia asiàtica, expliques que vas haver de desprendre’t de les teves trenes i d’una caixa de records personals. “Quan has de sobreviure, els sentiments i emocions es dilueixen, en casos extrems no hi caben les nostàlgies. Si fos així, sucumbiries”, relates. És aquest mateix desig de resistir, de sobreviure al dolor, allò que t’ha fet restar en silenci fins el 2006, que vas explicar la teva història per primera vegada?

El motiu era la por. La necessitat de protecció mútua entre els pares i els familiars. No era jo sola, era tothom; i encara perdura en molts casos avui en dia. Estaves exposat a ser citat per la policia, com deus haver llegit jo venia amb papers falsos, i la por que m’enganxessin sempre hi era. I, com a protecció, si els meus pares no sabien res de mi i jo no sabia res del que havia passat als meus pares, no podíem explicar res. Por i protecció. Ho era tot. La por la imposava el règim i la protecció era allò que nosaltres íntimament sentíem perquè quan hi ha repressió, i tan forta com la que hi havia, t’havies de defensar com podies. I aquesta era una de les maneres.

I d’on va néixer l’impuls per trencar aquest silenci i explicar la teva història?

Va ser una mica d’inconsciència. Hi havia una associació d’exalumnes de l’època de la República i jo n’era sòcia – dic n’era perquè aquesta associació s’ha dissolt per manca de socis perquè, és clar, tots som molt grans i hem anat desapareixent-. A través de l’associació, els socis aportaven opinions per fer conferències, xerrades, etc. I un dia, a una reunió on es proposaven els temes a fer, no sé per què, no m’ho facis dir, jo vaig dir ‘potser seria interessant que expliqués la meva autobiografia perquè és diferent, no és una cosa habitual’. En aquella època ja havia passat molt temps, transició, democràcia entre cometes, els pares ja havien mort; però la por aquella, encara persistia. Sempre havia callat per la protecció aquella, perquè no tingués alguna conseqüència. I aquell dia, no sé per què, vaig proposar-ho i quan els hi vaig dir el tema em van dir que era molt interessant, molt nou, i vaig fer la primera xerrada a l’Ajuntament de Gràcia. Vaig trencar una mica el gel i d’aleshores ençà he anat explicant les coses. Al 2006 jo ja no tenia aquell pes a sobre; suposo que allò va ser una mica el que em va impulsar.

Expliques al llibre que els teus pares et van enviar a Rússia “per amor i pensant que seria per pocs mesos”. Com vas viure l’ajornament de la teva tornada, la transformació d’aquells primers mesos d’exili en els nou anys que van acabar sent?

Una nena de 12 anys, això no ho pensa. Quan vaig marxar anava acceptant tot el que em queia, totes les coses estranyes perquè, és clar, les vivències eren molt noves, trencadores, molt diferents, tant per la llengua com pel clima, tot era un trencament molt important. Per això el llibre es diu Trenes tallades, perquè es van trencar, a part de les trenes, moltes més coses. I jo em vaig acostumar a admetre tot el que arribava d’una manera natural. La meva dèria principal era fugir de les bombes; era una cosa que em va afectar molt, em va atemorir, això sí que recordo que em va afectar moltíssim. A part d’això, tenia una seguretat vital bàsica resolta i anava venint tot i jo ho anava acceptant sense cap problema.

Des dels sectors republicans catalans es tenia una visió de la URSS idealitzada. Quina va ser la impressió real del país que et vas trobar?

Aleshores, n’era inconscient d’una visió idealitzada de la URSS. Al veure nevar, a l’arribar a Leningrad i veure aquells flocs de neu tan grossos… Era de nit i era espectacular, molt impactant per una persona que viu en un clima més o menys mediterrani i benigne.

Aquest pastís fou un regal d’una amiga, i representa la Roser, de jove, amb les trenes trencades. | © Ester Roig

Els paisatges són sovint refugi en el teu relat, sobretot el d’Artek, el balneari on vas viatjar per recuperar-te de les dures condicions climatològiques del país. Eren aquestes petites coses que t’ajudaven a suportar l’enyor de casa teva?

Artek està a la part sud de Crimea i el clima és molt benigne. Hi ha els palaus dels tsars que anaven a allà a passar l’estiu i aquests palaus el regim soviètic els va adaptar per fer com unes colònies per la canalla. I el que explico de les vacances, de les dues vegades que hi vaig anar, va ser per mi com una injecció d’energia, de recordar el meu país.

Vas marxar amb 20 anys cap a Mèxic, després d’haver viscut l’adolescència i el pas a l’edat adulta a la URSS. Com vas viure aquest procés? Què va quedar de la Roser en la URSS soviètica?

La infantesa, encara que amb 12 anys comences ja a ser gran. Com explico, a part d’haver anat a les escoles de la República, que van ser molt innovadores, també era d’un grup d’escoltes i això també t’ensenyava a estimar la terra i respectar-la; tot això feia que ja tingués una base i que em donés sempre esperances perquè algun dia havia de tornar, perquè ja estimava allò profundament, la meva terra.

Com va ser la tornada el 1947 a l’Espanya de postguerra, una societat molt retrògrada i immersa en la repressió? Com vas viure-ho des de la teva perspectiva de dona que en aquell moment es veia obligada a recloure’s en la domesticitat?

Era una societat molt retrògrada. Ho vaig viure d’una manera fosca, d’una manera molt íntima, normalment no explicava res a la família, era com un pacte, ningú s’explicava res. Jo crec que em va trastornar molt, en el sentit psicològic, perquè jo no hi donava importància però, és clar, amb el temps vas coix, notes que hi ha una mancança sempre. Però com que hi havia moltes dificultats també per sobreviure a aquells temps tan foscos i difícils, tampoc et preocupaves massa de pensar en el passat, potser no tenies temps ni ganes, hi havia altres coses més vitals en què pensar, més del moment.

Et refereixes a la sensació de no ser d’enlloc, de desarrelament?

Sí. La sensació aquesta va persistir molt temps. No sabies qui eres, semblava que feies nosa, sempre tenies aquests dubtes.

Al llibre expliques que fins que no vas retrobar els teus pares després del viatge des de Mèxic, no vas tornar a parlar català. Vas recloure la llengua també a un exili per sobreviure a l’enyor?

Amb els tiets i la cosina valenciana l’ambient era castellà i vam deixar de parlar català. També hi havia una altra llengua més important, que era el rus. I aleshores jo tenia la sensació que l’havia oblidat. No sé per què, però sense adonar-me’n, quan vaig tornar amb els pares els vaig parlar en català.

Actualment estàs al Consell de Savis del Museu d’Història de Catalunya. És important recordar la història a les noves generacions perquè no l’oblidin?

Sí, és molt molt important. A l’anar des de primària fins a batxillerat explicant a joves i nens la història que hem passat, ajuda a formular-se la situació de dificultats que hi havia. No sé si és casual o no, però als programes escolars la Guerra Civil, per cronologia, queda al final de la qüestió històrica, i trobes que hi ha molts llocs, moltes escoles i instituts que aquest tema, com que era l’últim, l’han hagut d’explicar més ràpid o poc detallat. Aleshores, el que fem al museu d’història amb aquests voluntaris és que els alumnes coneguin les nostres vivències, que van ser dures i que són reals perquè les hem viscut.

Creus que estem preparats com a societat per escoltar-les i comprendre-les?

Depèn de la preparació que tingui cadascú. Notes molt quan vas a una escola o institut, la preparació que han tingut prèvia, des del que s’adorm al que està amb els ulls ben oberts, hi ha tots els matisos. Crec que depèn molt de com els han preparat al curs escolar.

Per què és important deixar-ho per escrit?

Com explico, jo no tenia cap intenció d’escriure un llibre, va ser una casualitat que sortís a la llum la meva història com a llibre. En xerrades i així m’hi trobava bé, però no m’havia plantejat mai fer el llibre. N’estic molt contenta, estic convençuda que també he fet una mica d’ajuda perquè es coneguin les històries, però no era la meva intenció.

Roser Rosés. | © Ester Roig

I, per acabar, podries compartir amb nosaltres quins valors t’han acompanyat al llarg de la teva vida i que consideres que s’han de mantenir, que no podem oblidar?

Hi ha molts valors que les escoles d’aleshores ens havien inculcat, com la responsabilitat o saber quin lloc ocupem dins la classe que, de fet, vol dir el món. I això et queda. A l’escoltisme també era important l’educació de la canalla. Van ser dos puntals que a mi em van servir de molt i que, a més, van fer molt bona feina en aquell moment.