Rosemarie Castoro, la minimalista desconeguda

13.11.2017

Ballar. Això és el que feia Rosemarie Castoro abans de convertir-se en una artista minimalista. Ballava, i a través de la dansa i potser sense adonar-se’n, desenvolupava una idea d’espai, de cos i de moviment, que més tard transportaria a les seves pintures, escultures i performances. Ho veiem a la retrospectiva que li dedica el MACBA, que es podrà visitar fins al 15 d’abril del 2018.

Rosemarie Castoro fent-se fotografies amb la seva obra | Foto: Rosemarie Castoro journals

Resumir el moviment, resumir el cos, resumir l’espai. I fer-ho amb l’ús només d’unes formes simples que aconsegueixin treure el màxim dins del mínim. Ni una línia de més: aquest és l’art de Rosemarie Castoro (Nova York, 1939-2015), artista americana en què el MACBA es fixa tot seguint amb la intenció de llegir la dècada dels 70 en el món de l’art.

Enfocar l’infinit és la primera retrospectiva que el museu dedica a Castoro. La comissaria Tanya Barson, que lluny de voler mostrar tota la seva trajectòria artística, se centra només en una part: els 15 anys que corren entre el 1964 i el 1979. La data és significativa perquè és un moment en què Castoro és especialment productiva i es converteix en referent del minimalisme, l’art conceptual i el postminimalisme, tot i que amb els anys acaba quedant silenciada pel sol fet de ser una dona.

L’artista va començar a estudiar disseny gràfic, però després va decidir apostar per la dansa, i finalment per tot el que veiem al MACBA: pintura abstracta, art conceptual, accions performatives, poesia, escultura, instal·lacions i land art. Rosemarie Castoro és difícil d’encaixar en una sola disciplina, ja que les entreteixia totes i les qüestionava constantment, creant noves peces. De fet, la comissària parla de “canvis dramàtics” en la trajectòria de l’artista homenatjada.

L’exposició es pot dividir en tres parts. La primera compta amb un seguit de pintures que ens ensenyen com Castoro només creava si li servia per avançar, per no quedar-se estancada en una sola manera de fer. És així com a les primeres obres hi veiem unes formes d’”Y” que acaben descomponent-se i creant peces que són filles de les anteriors. Avís pels visitants: no tingueu por d’apropar-vos als quadres. Si ho feu, hi veureu dibuixades en llapis les guies que l’artista feia servir per pintar.

I és que les pintures poden semblar abstractes, aleatòries, però són matemàtiques i sistèmiques: Castoro en treballava molt l’estructura. Ja aquí, a la primera etapa, notem la influència que va tenir en ella la dansa. De lluny, les línies que pinta semblen peus en moviment, o ballarins vists des del sostre de l’escenari. A més, l’artista també va jugar amb els colors, creant efectes òptics.

Els panells “Focus at infinity” de Rosemarie Castoro | Foto: Miquel Coll

La segona part és la menys amena, perquè tracta sobre performances que queden reflectides en fotografies i en poemes però que –lògicament- l’espectador gaudiria més si les veiés. Tot i això, la comissària no podia saltar-se aquesta fase, que ens ajuda a fer-nos una idea de la complexitat de l’obra de Castoro. Els seus Street Works, per exemple, reuneixen diverses accions, com ara una en què va delimitar el contorn d’una illa de cases amb cinta adhesiva, amb la intenció d’eliminar metafòricament una part de la ciutat, la que quedava dins del cercle.

Per treure’ns aquesta espineta, el MACBA prepara per al 19 de desembre una conferència i performance a càrrec d’Yvonne Rainer, ballarina i coreògrafa americana que va formar part del mateix cercle avantguardista que Rosemarie Castoro. De fet, la mateixa artista va ballar per Rainer, a qui Ferran Barenblit, director del MACBA, creu que és un plaer tenir a la institució.

A partir d’aquí comença la part en què el visitant gaudeix més: la de l’escultura i el land art. “Fa temps, el temps era el meu problema”, escrivia Castoro en un diari que omplia cada dia i que es pot veure exposat al museu, “Ara, l’espai. Vull esculpir l’espai. Estic esculpint l’espai”. Així ho presenciem en els panells recolzats a terra –en alguns fins i tot hi podem passar entremig-, en les formes que surten de les parets del museu i que imiten els pèls del cos; i en les escultures que imiten pestanyes o d’escales, entre d’altres. El caràcter arquitectònic d’aquestes creacions acosta l’obra de Castoro a l’estructura minimalista i també a l’heterogeneïtat d’estils i materials:  les superfícies dels panells, per exemple, són de guix aplicat amb una escombra, i després els cobria ombrejant-los amb grafit, de manera que una sola obra pot combinar pintura, escultura i dibuix.

Per demostrar fins a quin punt l’artista s’implicava en l’art a través del cos, a les parets del passadís del MACBA veiem selfies que ella mateixa es va feia ballant entre les escultures. Aquestes fotografies provenen del seu diari, que s’exposa per primer cop, de la mateixa manera que moltes de les 250 obres de què gaudim són inèdites i provenen del llegat de l’artista. Una oportunitat única per retre homenatge a Rosemarie Castoro, dona que sobretot els amants de l’escultura no oblidaran fàcilment.