Rosalía Pedrals i Coll

15.02.2019

Ajuntament de Barcelona. Saló de Cent. Pedra, molta alçada, i el pes de la història sobre nosaltres. L’entrega dels Premis Ciutat de Barcelona és la trobada anual que celebra el talent del món cultural i científic de la capital catalana. Aquesta crònica està dedicada als regidors de Ciutadans i a Alberto Fernández Díaz.

La cantant Rosalía amb la ciutat de Barcelona als seus peus.

Ada Colau va iniciar l’acte (uniforme: vestit-jaqueta i camisa vermella) amb un discurs on, a part de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta o la de Ciutat i Ciència, va voler denunciar el judici als presos polítics, amb un record especial pel regidor Joaquim Forn. L’acte va ser presentat per l’actriu Àgata Roca, que definitivament no va tenir la seva millor nit. No sabem si a causa d’un refredat o dels nervis, les befes i els errors van ser constants en la seva lectura del guió. Ho sabem, llegir correctament Global trends in carbon sinks and their relationships with CO₂ temperature, article publicat a la revista Nature Climate Change, requereix un cert domini de l’anglès o, en la seva absència, molta gràcia i/o barra. L’actriu va rebatejar alguns premiats i va optar per algunes decisions fonètiques arriscades, però li ho perdonem. El seu acudit (necessitem saber el nom del guionista) sobre Rosalía la va salvar: “Aquest any, a la cantant no li ha anat malamente”. (pausa). Rialles nervioses a la sala.

No faré ara un resum dels dinous guanyadors en les dinou categories (això es pot consultar aquí), sinó d’alguns dels moments que, humilment, servidor de vostès va considerar els millors de la nit. Miquel Cabal Guarro, com a representant del Consell de la Cultura de Barcelona, va llegir amb veu de doblador i molta seguretat un text on es destacava que dotze dels dinou jurats estaven presidits per dones i que vuit dels premis havien estat atorgats a col·lectius. El traductor i doctor en lingüística va relacionar els verbs denken (pensar) i danken (agrair) i va reclamar una cultura crítica, independent i combativa. D’això en saben un munt els companys de La Directa, que van guanyar el Premi al Mitjà de comunicació pel dossier “La guerra bruta de l’aigua”. Jesús Rodríguez, acompanyat de dos membres d’Aigua és vida, va fotre canya a Aigües de Barcelona i Agbar, i va reivindicar el periodisme que diu les coses pel seu nom. Les seves paraules van fer aixecar el cul de la cadira a Carina Mejías, regidora de Ciutadans, que amb un gest de “Vinga, cap a casa!” va fer sortir també a dos companys de partit. Rodríguez va acabar el seu discurs amb un record a Xavier Vinader i un “Seguim!”, expressió que tants de nosaltres utilitzem al final dels nostres correus electrònics.

 

La cerimònia va tenir tres moments de llum i dansa, dissenyats per l’estudi Onionlab i la ballarina Virginia Gimeno, que per la seva extrema brevetat es van convertir, paradoxalment, en interrupcions innecessàries. Amb una actuació al principi de l’acte potser ja n’hi hauria prou, perquè quan al final es realitza el tradicional Ball de l’Àliga és una clausura immillorable. Altres grans moments de la nit van ser les paraules d’Anna Soler Horta, guanyadora del Premi de Traducció en llengua catalana per Austerlitz, de W.G. Sebald, que va tenir un record per Moisès Maicas i els familiars dels presos i els exiliats (Txell Bonet estava present a la sala). Va ser un encert dels organitzadors de l’acte concentrar els premis més faranduleros pel final de la vetllada. Salva Sanchis, guanyador del Premi de Dansa, va destacar que és el primer guardó que se li concedeix a casa després de tota la seva trajectòria a l’estranger, i va agrair els seus pares perquè el van educar molt bé, assenyalant els seients buits deixats pels regidors de Ciutadans i el sempitern Alberto Fernández Díaz. Els pallassos de Rhumans (Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez, Mauro Paganini, Pep Pascual i Piero Steiner) van tenir un record per Joan Montanyès, el Monti, i van reivindicar el nas vermell com una arma de construcció massiva.

Finalment, Jordi Prat i Coll va demostrar que necessitem més posada en escena a les nostres vides: va sortir a recollir el premi amb una bossa de tela on es podia llegir “I’m with Sondheim”, d’on en va treure una boa de color negre, que va utilitzar per reivindicar la ploma i tenir un record per l’atac al recentment inaugurat Centre LGBTI de Barcelona. El director va dedicar el premi a tots els habitants de Canprosa, va agrair que es doni visibilitat a directors del seu perfil i va confessar que ell no té cap mena de vergonya ni prejudicis envers els nostres clàssics. Com a mostra de la vigència del nostre patrimoni teatral, Prat i Coll va acabar el seu discurs amb unes paraules de Santiago Rusiñol: “Si els jutges, després del jutjament fossin jutjats, més d’un aniria a la presó”. Ovació al Saló de Cent. L’últim en recollir el premi va ser Josep Pedrals, guanyador del Premi de Literatura en llengua catalana pel seu monumental llibre Els límits del Quim Porta. El poeta va recordar que fa vint-i-dos anys va guanyar els Jocs Florals de Barcelona, quan tenia divuit anys, i que el premi també se li va entregar al Saló de Cent. Llavors va decidir que volia ser poeta, i al cap de molts anys de feina, experimentació, profunditat, joc i molta festa, “ha acabat sortint això”. Pedrals va tenir un record pels seus pares: la seva mare, present a la sala, i el seu pare, que ja no hi és però és com si hi fos. “Gràcies, pare”, va dir, mirant enlaire.

I sí, amigues, al final Rosalía no va ser present a la cerimònia, i en el seu lloc va recollir el premi la seva mare, Pilar Tobella. Al vídeo d’agraïment, enviat des dels Estats Units, la cantant explica que El mal querer és un disc cent per cent barceloní: va ser gravat al Born, la gira es va assajar a Sant Andreu (a la Fabra i Coats) i gran part del seu equip artístic és de Barcelona. La festa va acabar al Palauet Albéniz, on premiats, jurats i convidats van compartir mam, teca, converses i rialles. Alguns teníem l’esperança secreta que Rosalía acabaria apareixent, i que ens cantaria Pienso en tu mirá. Però, lamentablement, això no va passar. Un altre any serà. Trà, trà.