Rosalía i Refree: el flamenc esdevé indie

Per acabar el Temporada Alta a Girona, un dels concerts més esperats d’aquest any: el de Refree i Rosalía presentant el seu primer disc en comú, Los Ángeles. Resulta prodigiosa la combinació d’aquests dos talents excepcionals: una d’aquelles coses que semblaven predestinades a succeir un dia. I afortunadament, s’ha complert.

Ja s’acaba el Temporada Alta 2017 i, al menys a nivell musical, sembla que s’hagi deixat el millor per la recta final. Així el record serà més memorable. Divendres 9 de desembre, La Mirona de Salt tremolava amb l’explosió funky de Trobone Shorty. La nit següent, a la Sala de Cambra de l’Auditori gironí, s’ensumava la primera col·laboració artística entre la cantaora Rosalía Vila i el músic i productor Raül Fernández Miró (alies Refree), tota una experiència per elegits.

El disc es diu Los Ángeles i exhala realment un batec d’ala eteri, quasi místic. Escènicament, el plantejament és l’adient: minimalista i íntim, res més que fum i una blavosa llum nocturnal, pròpia de desembre. La vetllada transcorre amb pocs decibels, al servei d’una música summament sensible, que perfora la pell i penetra el sistema nerviós. El protagonisme recau tot sobre les cançons i els músics, ambdós capaços d’omplir l’escenari. Sobretot ella. Refree tampoc passa desapercebut, amb el seu estil de llampecs, però la cantant acapara atencions, amb aquell uniforme taronja salmonat que evoca les sèries de ciència ficció dels anys 70.

Tot plegat, es tractava de defugir el pes de la tradició. Abans, el terrer del flamenc fusió ja s’havia maridat amb el jazz o la música electrònica. Ara arriba la vegada de fer-lo amb l’ideari i l’actitud de l’indie, que suposa innovació i risc, un esperit melancòlic i radicalitat estètica. El públic tampoc és el del cante jondo o de les sevillanes, sinó que mostra un perfil més urbanita i busca sensacions novells. La dupla se situa a l’alçada: lluny de la puresa bacteriològica, aquest és un flamenc heterodox, amb PH alcalí i sense vertigen a l’abisme.

A Refree ja el coneixem fa temps, eximi com a compositor, arranjador i productor. És un artista que palesa una gran inventiva, però a vegades no recordem com és també un gegant de la guitarra. Això sí: tot i què és versàtil i dotat de recursos, no és un intèrpret de flamenc, i s’allunya -per opció però també per idiosincràsia- dels típics rascats dels palos tradicionals. Remenant efectes d’ecos, feedbacks, harmònics, arpegis, línies melòdiques i cadències que òbviament vénen de la seva afició -mai amagada- per l’experimentació, el post-folk i la música alternativa, el seu apropament és clarament avantguardista i trencador. En l’equació, Rosalía se situa tot i així més a prop de l’origen, de la font. Però també en sap, d’avançar en els territoris heurístics de la serendipitat i la renovació. Privat d’histrionisme, sense ser gutural ni massa torturat, el registre vocal és lleuger, seré, melangiós, quasi tàntric, amb una expressivitat molt autèntica i personal. És un portent interpretatiu i ho ha deixat molt clar.

L’únic defecte, que no macula la nota màxima, consta de l’escassa conversa amb els espectadors, visiblement entregats al duet des del primer minut. A part d’un parell de cors, Refree va romandre mut tota la vesprada. Rosalía, acusant la joventut dels 23 anys, només va saludar i remarcar puntuals agraïments. També es pot objectar que les lletres no s’entenen gaire en el directe, però això les forja més misterioses, com si fossin en un idioma arcà i iniciàtic.

Quan hem mirat el rellotge havia passat una hora i quart i no ho semblava. La música és temps, però a vegades hi ha músiques que son capaces de suspendre la pròpia percepció del flux temporal i l’esdevenir. I és que Rosalía i Refree són dos prodigis, dos personalitats que viuen la música completament, amb la carn, els nervis i l’hipotàlem. I, indiscutiblement, Los Ángeles s’ubica entre el millor que ens ha regalat aquest 2017, any de arrabassaments.