Rosalía: fer videoclips mai havia estat tan fàcil

El passat mes de maig, l’artista catalana Rosalía va encendre les xarxes i la conversa social amb un single anomenat Malamente; dos mesos més tard, tornava a causar un efecte semblant amb un altre que porta per títol Pienso en tu mirá. El llançament dels dos singles anava acompanyat de dos videoclips, realitzats per la productora catalana Canada, que no han deixat indiferent a gairebé ningú. Entre els dos sumen vint-i-dos milions de reproduccions.

Arran d’aquests dos treballs, la cantant ha estat víctima d’un escarni públic que desacredita la seva obra per ser poca cosa més que un exercici d’apropiació cultural. Sembla que una estètica fonamentada en els símbols de la cultura gitana no pot pertànyer a ningú que no sigui gitano i que Rosalía, per no ser-ho, no podria fer altra cosa que sardanes o ball de bastons. Sigui com sigui, la vocació d’aquest text no és la de prendre posició en un debat que es pressuposa absurd, i, com que part de l’opinió pública també ha gastat temps en lloar el talent de la cantant i les virtuts dels videoclips, la vocació autèntica del text és la de barallar-se amb una tendència d’absurditat parella que ha resultat despuntar amb brillantor en la recepció per part del públic dels dos videoclips esmentats: parlo dels excessos de la interpretació i de l’ansietat d’adscriure un significat tancat a l’obra artística.

Les dues peces de Canada, com les lletres de Rosalía, contenen un bon nombre de metàfores visuals i símbols. Sent això d’aquesta manera, ha faltat temps per abocar-se a fer interpretacions, cosa que no sorprèn; com tampoc hauria de sorprendre, tenint en compte que als museus és habitual trobar cartells explicatius d’una obra, que mitjans com La Vanguardia o El País hagin penjat continguts que ajuden a desxifrar, imatge per imatge, símbol per símbol, el significat que amaguen els videoclips de la cantant catalana. Es podria pensar que les imatges conjuren contra ells i que l’obra d’art no és gaire cosa més que un jeroglífic. La creença d’aquests espectadors que l’art ha de ser portador d’una informació argumentativa, conceptual o narrativa, és la causa que incapacita per acceptar que el valor estètic d’una obra pot residir en la seva independència respecte de qualsevol significat conceptual. És el menyspreu manifest per les aparences, com diu Susan Sontag al seu assaig Contra la interpretació, el que determina la inhabilitat per comprendre l’obra en un pla en què la distinció entre fons i forma s’anul·la i les dues no són sinó una i la mateixa.

Per contra, tota la simbologia dels videoclips de Rosalía encaixa a la perfecció en la transmissió d’un missatge. Servint-se de l’hermenèutica, que, en aquests casos, té la particularitat de no tenir límits establerts, es pot arribar a deduir de l’obra d’art qualsevol altra cosa del que ella mateixa és. L’equívoc ve de no caure en l’autonomia de l’art, que és l’autonomia dels diferents llenguatges artístics respecte del llenguatge verbal. Les obres no poden ser mai reduïdes a conceptes. Si bé el llenguatge verbal és una eina que serveix per estructurar la realitat de forma coherent i determinada, val a dir que, lluny de ser l’únic sistema per intervenir al món, té limitacions. Allò que s’experimenta sensorialment en la imatge, en el llenguatge verbal queda substancialment reduït, hi minven les seves qualitats específiques i la matèria visible deixa d’entendre’s en sí mateixa, passa a ser una altra cosa. És per això que s’ha d’entendre la imatge i el so orgànicament, com a quelcom indivisible en contingut i forma, com entitat en què el visible i el sonor s’aïllen en ells mateixos i deixen de considerar-se mitjà per assolir quelcom més. Les imatges, la música, constitueixen un sistema visual i sonor significatiu en si mateix, un mitjà equivalent al llenguatge verbal però diferent. Si el sistema de l’art consisteix a valdre’s de símbols, és perquè l’esdeveniment simbòlic es formalitza en un espai limítrof on es produeix la mediació entre límit i transcendència i l’ésser de l’objecte simbolitzat abandona el seu caràcter commensurable per tornar-se insinuació. En l’espai límit el símbol crea un moment de coincidència entre allò representable i allò que no ho és, motiu pel qual és un fenomen absolutament íntim. D’aquí que la seva potència, de naturalesa afectiva, sigui d’un abast molt més superior al d’un argument racional, i d’aquí que la música, com tot l’art, sigui un lloc de trobada per a tothom.

Si l’art es val de símbols, doncs, és perquè són l’única manera que té de comunicar allò que és incomunicable per altres vies. La tendència, dèiem, és la d’escurçar la distància, en l’art, entre el que es pot dir i el que no, fins al punt d’eliminar-la de tal manera que l’art no és res que no pugui dir-se en paraules. S’inverteixen els torns i la insuficiència ja no és la del llenguatge verbal; s’ha confiat tanta responsabilitat a la paraula que ara el que ens és insuficient és l’estètica i es demana que l’obra artística sigui política, que sigui conducte d’un missatge moral. És com si l’absència de paraules se’ns aparegués com una impossibilitat de significar, com l’evidència d’un univers sense contingut, quan en realitat aquesta absència és potser el que més encertadament el defineix. Si la imatge té una possibilitat única és –paradoxalment– la d’atrapar colors que van més enllà de l’espectre visible, colors que es generen en la intimitat i que aporten matisos que, d’altra forma, serien inapreciables. La confrontació de la persona davant la imatge té lloc en un context en què, si ha aconseguit deslliurar-se de les veladures del clixé i l’estereotip, la percepció es produeix sense ingerència de cap tipus de llenguatge alternatiu, d’una manera que, precisament per no fer cas a la limitació de la paraula, té un efecte molt més proper a la manera en què s’experimenta la vida: de forma observacional, sensorial, en silenci.

Però la tendència dels temps actuals és molt diferent, i el cas de Rosalía no n’és un d’aïllat. Sembla que ara els excessos de la interpretació no són merament producte d’una imaginació polititzada, sinó que el menyspreu per les aparences té l’origen en el mateix artista, en el creador de l’obra. Així s’entén un altre dels videoclips que més rebombori i admiració han causat aquest any, el This is America de Childish Gambino: un jeroglífic d’idees polítiques que cal esbrinar una per una fins a arribar a la gran revelació del missatge final –un sermó sobre les misèries d’Estats Units–; i així fa l’efecte que s’han d’interpretar els dos videoclips de Rosalía, com si les imatges fossin la cal·ligrafia d’un missatge encriptat.

Deia Borges que l’únic que li demanava a un poema és que el toqués físicament. Les empreses així de senzilles són les més difícils de dur a terme. Fer videoclips, en canvi, mai havia estat tan fàcil.