Rosa M. Calaf i Bru Rovira: “Els ciutadans han d’escollir entre ser lliures o no fer res”

18.02.2017

Divendres passat va tenir lloc el segon acte de la V Setmana dels Premis Carles Rahola. Dos professionals del periodisme, Rosa Maria Calaf i Bru Rovira, van oferir un diàleg crític i intel·ligent, conduït per Albert Martín, sobre la situació actual del “vell ofici d’informar” (o bell).

Bru Rovira, Rosa M. Calaf i Albert Martín abans de començar el diàleg | © Marc Martí

Abans de començar, Rosa M. Calaf es prepara un got calent de mel i llimona. Amb un total de 26 anys com a corresponsal de TVE, i amb un recorregut que l’ha portat a través de 183 països, la carrera periodística ha marcat la seva vida. Mentrestant, Bru Rovira, antic cronista de La Vanguardia que ha viscut de primera mà la transició als països de l’Est i els conflictes a l’Àfrica, dedica uns somriures el públic. L’ofici de cronista internacional es troba al seu ADN.

Aquest diàleg, anomenat “Carretera i Micro”, permet als dos personatges debatre d’una manera profunda i realista el que hauria de ser el periodisme en majúscules i oferir valuoses reflexions sobre la professió. Calaf, contenta per poder mirar als ulls dels espectadors i no haver-ho de fer a través d’una pantalla, ens dona la benvinguda. Pugeu a bord, el viatge comença.

El periodisme a l’actualitat

Rosa M. Calaf, sense perdre el temps, confessa la seva sensació d’un profund canvi en la professió, un deteriorament, però, que va més enllà d’allò que veiem a simple vista. Parla de la tecnologia, una eina que, com qualsevol altra, es pot utilitzar bé o malament. Ens pot oferir coneixement, la capacitat d’acostar-nos els uns als altres, però també serveix per crear desconeixement, prejudicis i fomentar tant estereotips com mentides. Aquest canvi ha comportat una nova construcció social: hem oblidat les persones, i ens hem centrat en el que és material.

El periodisme no és l’únic culpable, però, pel lloc que ocupa, es situa en l’origen del conflicte. Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat en la concepció d’aquesta societat resultant. I ara, pateixen les conseqüències d’haver creat aquest model. Cada cop són més mercantilistes, predomina la visió a curt termini, i s’està oblidant el paper del periodisme: el servei a la comunitat. Mostrar la cosa invisible, fer cridar aquella veu que volen fer callar. El focus però, ha quedat desplaçat. La societat de la pantalla creu que està informada, però en realitat està entretinguda.

Aquesta desinformació només es pot combatre amb un procés pedagògic que ens ajudi a comprendre la nova societat que estem vivint, on hem canviat la idea pel producte. Bru Rovira, però, de cop intervé per deixar clar que aquest debat és estèril. Cada època té uns reptes que ha de saber solucionar. De la mateixa manera que abans la censura oferia una dificultat per la informació, ara ens trobem amb la societat hiperconnectada.

Actualment, tenim una aparença d’informació absoluta i una sensació igual de desinformació total. El producte informatiu ja no és un servei públic, sinó una societat de l’espectacle i el consum que provoca aquest fals coneixement instantani. La ‘postveritat’ i la confusió queda palesa quan els mateixos opinòlegs i polítics són capaços de mentir davant de tothom i mantenir aquesta postura: la gent escolta el que vol sentir.

El periodisme hauria d’oferir informació a la gent perquè el subjecte crític pugui formar la seva opinió. La catàstrofe consisteix a escoltar només el que volem escoltar. Parlem amb amics sense conèixer el que hi ha a l’altre costat. Aquesta manipulació i la no veritat permeten emmascarar els nostres discursos en prejudicis, revivint antigues idees que ja havien mort. La plaça pública del debat, la democràcia, està completament pervertida. Ens imposem una autocensura cap a aquells que no ens interessa escoltar.

Calaf, abans de donar pas a la pregunta següent, destaca que “el fet rellevant queda substituït per al que és l’últim”, i es dona importància a l’impacte en concret i no a la rellevància dels fets. Es fa soroll, sense donar profunditat i repetint tòpics. La responsabilitat però, és compartida, tant per periodista com per consumidor. Aquest fet té conseqüències en el que considerem democràcia. No és “anar i votar”.

Democràcia és que el ciutadà tingui coneixement profund i esperit crític per elegir el que vol. La ciutadania és vulnerable, perquè creu que els mitjans són lliures, encara que estiguin condicionats per interessos particulars. Tot va tan de pressa que no tenim temps per reflexionar sobre el perquè de les coses. Bru Rovira tanca la resposta entre riures, “gràcies a internet conec al moment i me n’oblido al minut”.

Proper destí: la llibertat

Bru Rovira reprèn el discurs per reivindicar la llibertat de la informació, l’espai on la societat pot discutir la complexitat de l’enorme món global. El periodisme és una eina per posar en contacte diversitat i divergències. Però això ja no existeix: la informació ha mort. La mateixa jerarquia dels informatius ho exemplifica. És un entreteniment que comença parlant del turmell de Messi, i acaba amb l’anunci d’una bomba a un altre indret del món. Ens trobem submergits en una macedònia emocional.

En conseqüència, la societat democràtica necessita un sistema que desprivatitzi la informació. S’ha d’abandonar el predomini econòmic empresarial per damunt del coneixement. Tornat a la tònica humorística, Rovira recorda que “el periodista no ha d’agradar, és un malparit i una mosca collonera que ens fa creure que les coses no som com ens pensàvem”. Mai ha de donar la raó al poder ni fer discursos ideològics.

Calaf fa un glop a la tassa amb mel i llimona per parlar sobre la promiscuïtat entre poders: mediàtic, polític i econòmic. El periodisme s’hi ha integrat, quan hauria de ser qui els vigila. Es declara culpable dient “els periodistes no hem lluitat tot el que havíem de lluitar, ens hem abandonat als interessos dominats pels bancs”. El poder polític, d’altra banda, té la responsabilitat de defensar el dret universal de les persones, de salvaguardar una societat lliure, intel·ligent i formada.

Tots dos apunten al fet que requerim una dieta de mitjans. Ens recorden que els grecs ja deien que els ciutadans han d’escollir entre ser lliures o no fer res. Si no fan res, no seran lliures. Rovira aprofita per parlar de la nova eina de mesurament, l’audiència. Justifiquem els nostres errors en nom d’aquesta, sepultant altres continguts. Però aquest fet és el que provocarà la mort dels informatius en nom del poble. Això és just el que volen aquells que pels seus interessos econòmics volen desacreditar el periodisme.

La nova eina del màrqueting

Calaf ens ofereix una pregunta sincera: “Creiem de veritat que el més vist és el millor?”. La cultura de masses, que oblida la identitat i abandona els grans llibres però s’entrega a piles de pàgines anònimes provoca aquest no saber. Una gran eina de domini de la qual Napoleó ja va ser conscient, “no s’ha de donar la llibertat, s’ha de fer creure que ja ho som, de lliures”.

Rovira alerta que els nous conflictes, fins que no arribin al seu límit, no ens faran capaços de concretar un discurs. El periodisme és el reflex d’aquest període històric. Els refugiats en són un exemple. Un gran succés que es viu com a virtual i sembla que passi a un altre món, quan passa al costat de casa nostra. El periodisme va ser víctima de l’individualisme: tu per tu mateix ja ho ets tot. El periodista ha d’abandonar l’ego i defensar el col·lectiu intel·lectual per reconstruir un sistema que es trenca. Així, és com els “més arribistes han passat per sobre de la resta. És més fàcil dominar una societat individual que col·lectiva”. Ens recorda que hem de saber dir “al nostre cap que és un ximple i aquesta història s’ha acabat”.

Calaf, reflexiva, apunta que en aquest immens món del màrqueting els mitjans s’hi troben també segrestats, ja que els telenotícies obren sense saber si allò és cert, però no poden deixar de fer-ho perquè la resta d’informatius també ho farà. Hem pervertit les prioritats, i allò que és important ha deixat de ser-ho.

Altre cop, Bru Rovira i la seva ironia impedeixen que els ànims decaiguin i ens torna a alertar entre riures que, “el gat que cau pel balcó té dos milions de visites, mentre que la notícia d’una bomba a l’altra punta del món en té dues”.

Rosa M. Calaf | Foto: Jordi Soler

Sobre l’objectivitat

Bru Rovira no té pèls a la llengua per dir que “l’objectivitat és una xorrada, el que és important és el sentiment de curiositat, de voler compartir vides i el compromís amb les coses”. El compromís del periodista ha d’implicar una ètica que defensi la imparcialitat. Aquesta és la màxima objectivitat. Tot i que per al periodista és difícil no identificar-se amb un bàndol, tampoc ha d’oblidar el compromís.

I ja en els últims minuts del diàleg, un servidor pregunta: “Què depèn de nosaltres en aquesta objectivitat i què podem fer per canviar les coses?”. Calaf tanca l’acte amb la resposta següent: “Ens hem de tornar a divertir”. Això, permet dir com són les coses i alliberar-nos d’aquest sistema. Explicar a la gent el que li passa a la gent. La mediocritat comença al pàrquing de l’edifici. Per tant, hem de reviure l’esperit crític a través d’una voluntat personal que ara no es fomenta. La cultura, actualment, és màrqueting pur: consumim “coses envasades”. Ha de tornar però, a ser una eina de creixement personal.

S’ha de ser honest, més enllà de l’audiència. No ens hem de creure que no podem fer res per canviar les coses. Des del racó personal de cada persona, hem de procurar actuar de manera honesta. Shakespeare ja apuntava a Macbeth que “per enganyar el món, cal semblar com el món”.