Romania, plató de cinema

10.05.2013

El cinema romanès ha desembarcat per uns dies a Barcelona. Ha centrat bona part de la programació del Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona i també tot un  cicle organitzat per la Filmoteca de Catalunya, que s’acaba justament avui.

 

Cristian Mingiu | @D'A

 

Versió original en romanès: entre el mirall de la societat i la inquietud del cinema d’autor

Punt i final, avui divendres, de la retrospectiva Deu anys de cinema romanès que s’ha vertebrat en dues parts.

Per una banda, el D’A – Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona (del 25 d’abril al 2 de maig) ha repassat –però també ha reivindicat-, a través de nou llargs i cinc curts, alguns dels cineastes que han deixat petjada al cinema actual amb obres que expliquen els canvis que ha sofert Romania en poc temps: Adrian Sitaru (Best intentions, 2011), Cristian Nemescu (California dreamin’, 2007), Corneliu Porumboiu (12:08 Al este de Bucarest, 2006), Cătălin Mitulescu (Cómo celebré el fin del mundo, 2006), Cristi Puiu (La muerte del señor Lăzărescu, 2005), Radu Muntean (Martes, después de Navidad, 2010) Tudor Giurgiu (Of snails and men, 2012), Florin Şerban (Si quiero silbar, silbo, 2010) i Marian Crişan, que va venir a Barcelona per assistir a la projecció del seu primer llargmetratge Morgen (2010). Val a dir que des de la primera edició del D’A, que dirigeix esplèndidament i amb molta generositat Carlos R. Ríos, ara fa ja tres anys, sempre hi ha hagut presència de la filmografia romanesa.

I per altra banda, el cicle organitzat per la Filmoteca de Catalunya, dedicat al director de cinema romanès Cristian Mungiu, que també ha estat a Barcelona, i de qui avui es projecta la pel·lícula Amintiri din epoca de aur (Historias de la edad de oro, 2009). Al cicle també ha visionat tres llargmetratges més: Más alla de las colinas (2012); 4 meses, 3 semanas, 2 días (2007); Occident (2002) i una sèrie de curts (1998-2000).

Aquesta doble iniciativa ha comptat amb la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i de l’Institut Cultural Romanès de Madrid que dirigeix amb eficàcia Ioana Anghel.

 

Morgen | © D'A

 

El fenomen de la cinematografia romanesa mereixia aquesta retrospectiva en conjunt,  i el públic ha estat fidel a la convocatòria perquè la majoria d’aquestes pel·lícules no només han estat d’èxit, sinó pròpiament un fenomen, i ningú discuteix el fet que el cinema, al costat de la literatura, és una carta de presentació excepcional que ha aconseguit mostrar la cultura romanesa davant els nostres ulls d’espectadors (i de lectors, gràcies a les traduccions), i ha permès que el cinema romanès conquistés, primer el cànon cinematogràfic europeu i, posteriorment, entrés al cànon internacional.

El cinema made in Romania s’ha difós sota la marca de la Nouvelle vague romanesa (Noul val românesc), una etiqueta concebuda més aviat des de l’exterior que no pas pels mateixos cineastes –que certament conformen una plèiade o una nova generació  però que no han redactat cap manifest ni cap text programàtic-, amb la intenció d’agrupar sota aquest paraigua un seguit de produccions del setè art. Alguns d’aquests productes retraten els darrers anys del règim totalitari de Nicolae Ceauşescu, i exploren temes sobre la llibertat i l’adaptabilitat i resilència sota el règim comunista, duent a terme una revisió del que fou el socialisme real (no només els romanesos tenen avidesa per saber què va passava durant el règim, sinó que també els espectadors estrangers s’acosten amb més que curiositat i interès a aquests films), o bé, d’altres (La muerte del señor Lăzărescu, California dreamin’, o Martes, después de Navidad), se situen en una Romania postcomunista i examinen com la transició cap al capitalisme real i la democràcia han transformat la societat romanesa en els últims vint anys, després de la dita Revolució de desembre de 1989.

Això sí, des del punt de vista estètic, coincideixen en un estil realista, auster i molt sovint minimalista –segurament a causa també de la manca de recursos. A aquests ingredients, cal afegir-hi el pessic romanès de sal que és per excel·lència l’humor negre, concebut com a contrapunt entre allò tràgic i allò irònic dels relats que hem pogut veure aquests dies a la gran pantalla: ni més ni menys que el contingut real de la vida de cada dia; com si les imatges poguessin ajudar(-nos) a cicatritzar esdeveniments que l’imaginari col·lectiu encara conserva en el seu disc dur, com un toc d’atenció per aconseguir anar més enllà i transformar la realitat actual. “Si no ens agrada el que veiem a les pel·lícules romaneses, canviem-ne el contingut, no pas la imatge” opinava Cristian Mungiu.

 

Martes después de Navidad | © D'A

 

La bibliografia ha volgut classificar i jerarquitzar les produccions cinematogràfiques, com si el fenomen ja s’hagués clausurat, dictaminant quins films són els més representatius d’aquest corrent (el top ten), i establint quines altres pel·lícules queden associades al moviment. O quins són els deu directors més destacats. El que sí és cert és que la producció cinematogràfica suma, ara com ara, gairebé una cinquantena de curtmetratges i llargmetratges, un percentatge important dels quals ha obtingut, a més del reconeixement unànime del públic, guardons i mencions en importants certàmens, festivals i mostres internacionals: tot un rècord de premis. I pel que fa al planter de directors, etiquetats paradoxalment com els fills de Ceauşescu, per haver nascut entre 1967 i 1979, -és a dir, tenien poc més de vint anys o just n’acabaven de complir deu quan la Revolució va esclatar –els especialistes coincideixen a assenyalar que amb ells l’ofici artesà del cinema d’autor ha rellançat el cinema romanès i que el seu mèrit és el de pintar frescos amb una infinitud de matisos, com si cada detall pretengués contrarestar i sanejar l’avorrit gris de la dictadura. I al capdavant d’aquest renaixement: Cristian Mungiu.

Dues de les últimes pel·lícules, una, precisament la darrera de Mungiu, După dealuri (Más allá de las colinas, 2012) guanyadora del premi pel millor  guió (a més del premi per a la millor interpretació femenina, exaequo Cristina Flutur –Alina,  i Cosmina Stratan –Voichița) al Festival de Cannes de 2012, i l’altra, el film Poziţia copilului de Călin Peter Netzer, guanyadora enguany de l’Ós d’or a Berlin, són els interrogants vius que apel·len als qui, amb voluntat de generar debat, han volgut clausurar el fenomen Noul val românesc; per exemple, la portada de la revista Aperitiff recorria a un titular com The death of Mr. New Wave en l’edició 2012 del Festival TIFF, Transilvania International Film Festival de Cluj-Napoca (Transsilvània), mentre d’altres consideren que el palmarès romanès ha creat un context extremadament favorable per a noves produccions que se situen encara en la cresta de l’onada.

 

Más allá de las colinas | © D'A

 

Sigui com sigui, Romania ha aconseguit en el que va de segle XXI esdevenir un important plató de cinema, i malgré lui, ha creat una tendència pròpia de cinema d’autor reivindicant una producció local allunyada de qualsevol entertainment global i, de retop, ha assolit una credibilitat internacional indiscutible. Parafrasejant un dels títols d’un capítol del llibre Perquè veiem pel·lícules. Et in arcadia cinema del malaurat crític romanès de cinema Alex. Leo Şerban (1959-2010), podríem fer extensiva des del cinema a bona part de la producció cultural romanesa contemporània els autors de la qual han pogut pujar al tren per seguir el camí del compromís i la dignitat, la locució: Video, ergo sum.

 

La destrucció de l’autor: un tren que no sap res de mi

Quan el poeta Marin Sorescu (1936-1996) publica el poema “El camí” en el seu segon llibre de poesia, precisament titulat Poemes, l’any 1965 a Romania, acaba de morir el dictador Gheorghiu-Dej d’una manera inesperada després d’unes complicacions causades per un càncer pulmonar. Tot i haver proposat com a successor a Ion Gheorghe Maurer, aquest declina l’oferta perquè considera que un intel·lectual com ell no pot liderar un partit de treballadors –el partit comunista-  i imposa el nom de Nicolae Ceauşescu per continuar la política de Dej, per desfer-se d’estar sota el control de Moscou.

Ceauşescu, amb 47 anys, és el membre més jove del partit comunista i res del que havia arribat a passar en el partit no anuncia el destí que marcarà profundament la història romanesa no només fins la Revolució de 1989 sinó fins i tot posteriorment; després de pocs anys de “desglaç”,  l’energia i la creació de tot un país serà mobilitzada durant gairebé un quart de segle per tal de construir i mantenir un culte a la seva personalitat, com mai abans havia passat a la història romanesa.

Si a finals de la dècada dels quaranta havia aparegut un nou obstacle per als creadors romanesos: la implicació política en totes les arts i l’obligació de tractar només temàtiques favorables al règim comunista, ara, sota Ceauşescu i durant gairebé aquest llarg quart de segle, qualsevol contingut de la realitat anirà quedant paulatinament substituït per la projecció d’una realitat fingida, generada i controlada des de l’aparell al capdamunt del qual hi ha el dictador –per cert, a cadascuna de les seves residències, Ceauşescu tenia la seva pròpia sala de cinema. L’ús de lemes i eslògans per definir els fotogrames de la realitat serà cada cop més comú, i seran cada cop més estrafolaris: com més estàtica i crua és la societat i la realitat, major és la fascinació per inventar denominacions pròpies del teatre de l’absurd. Així, per exemple, a la dècada dels vuitanta se la denomina cínicament “l’edat d’or” i a Ceauşescu “el líder més estimat”, “el salvador de la nació”, etc. El concepte de “revolució” havia esdevingut una obsessió i l’ordre del dia era la revolució en la indústria, en la investigació, en l’agricultura, o en la piscicultura…

 

Cuatro meses, tres semanas y dos días | Foto D'A

 

No només la cultura, la literatura o el cinema queden sota el control del règim, sinó tota la societat; no en va, la Securitate havia estat creada l’any  1948, amb una xarxa d’informadors de la policia secreta que s’encarregaran de dur a terme “les purgues” necessàries per aconseguir la uniformització social –i  cultural- a qualsevol preu, arribant fins i tot al terror.

Coincidència o no, és precisament en aquest any quan se signa el decret de nacionalització de la indústria romanesa, fins i tot la cinematogràfica. I s’enceta així el període anomenat cinema socialista, entenent el cinema no com un art sinó com un instrument d’influència ideològica, de propaganda. I de control. Control de les projeccions documentals tipus NODO (sobre l’activitat revolucionària del camarada Ceauşescu), de la cinematografia artística (pel·lícules històriques d’exaltació de la història romanesa –com les del mític Sergiu Nicolaescu, i altres amb un alt contingut polític i ideològic que pretenien reflectir la realitat socialista per “glorificar els esforços dels treballadors de les ciutats o del camp”, o adaptacions d’obres literàries) o en la importació de cinematografia dels altres països, especialment de l’Est, i també en el cinema de consum (d’aventura, d’acció, comèdia, etc). Potser no és per atzar que la millor peça de les primeres dècades del comunisme sigui la pel·lícula La moara cu noroc (Al molí que porta sort) de l’any 1955, realitzada pel director Victor Iliu a partir de la novel·la homònima d’un escriptor clàssic romanès, Ioan Slavici, pel·lícula proposada dos anys després a la Palma d’Or. Però en tot cas, les produccions realitzades des del decret de nacionalització del cinema i fins el desembre de 1989, malgrat pertànyer al mateix propietari –l’estat- es diferenciaven per la visió personal del director, sigui d’acord amb els imperatius del règim, sigui amb atacs subtils cap a la situació política: mitjançant, al·legories polítiques o evandint-se de la realitat i refugiant-se en un món de fantasia i en l’art pour l’art; eren les úniques fórmules per evitar-ho. De vegades sense èxit: directors de renom internacional com Liviu Ciulei  o Lucian Pintilie van haver finalment d’exiliar-se, afegint-se a la plèiade d’escriptors ja establerts a l’estranger, entre els quals, els coneguts Eliade, Cioran i Ionesco.

 

Quiero silbar silbo | © D'A

 

Serà, però, durant la dècada següent quan els intel·lectuals que viuen a l’exili o que havien estat expulsats del país comencen a organitzar una activa companya de conscienciació de l’opinió pública europea sobre l’autèntica realitat que s’estava esdevenint a Romania (escriptors com Paul Goma o directors de cinema com Lucian Pintilie). I des de dins del país la dissidència política  (sacerdots com Lásló Tökes, intel·lectuals com Mircea Dinescu, Ana Blandiana, o el matemàtic Mihai Botez, etc), l’activitat que podien dur a terme no podria dir-se que era pròpiament de resistència, però demostra que a Romania no havia desaparegut la paraula “dignitat”. Que, com al poema premonitori de Marin Sorescu, el poeta que vivia connectat amb la realitat immediata i la sabia llegir i també visionar poèticament, el monstre en què s’havia de convertit el règim del conducător Ceauşescu i la seva esposa Elena que maquinistes d’un tren que va anar agafant cada cop més velocitat no va aconseguir anorrear l’esperit, malgrat la col·lectivització cultural, social i sobretot econòmica, portant el país a un empobriment devastador (això sí, havent pagat absolutament el deute extern), i a un aïllament internacional (als romanesos se’ls prohibia sortir del país i tenir contacte amb estrangers que visitessin el país) i al culte de caire maoista al president.

Però per l’altra, el poema posa de manifest el compromís humà per preservar aquesta dignitat –que la nova generació de cineastes romanesos ha sabut evidenciar. Sorescu la fonamenta en la llarga tradició de la filosofia del viure amb la saviesa entesa pels estoics sota la tutela de Zenó el Vell: és la saviesa del deure, un deure que en mica en mica necessitarà tenyir-se –afortunadament- de dosis d’humor i ironia per viure la vida de cada dia. A pesar de la crua devastació quotidiana, Sorescu no només sap que sempre hi haurà un home disposat a caminar pel camí més recte possible, sinó que aquest tren no l’atraparà mai: tot un desafiament que els individus no pensants de la censura no van veure.
El camí 
Amb les mans a l’esquena i pensatiu / vaig per la via del tren, / el camí més recte / possible. // Darrere, amb velocitat, / ve un tren / que no sap res de mi. // Aquest tren –el vell Zenó n’és testimoni- / no m’atraparà mai, / perquè jo sempre aniré davant / dels objectes no pensants. //

I encara que em passés / salvatge per damunt, / sempre hi haurà un home / davant seu, / amb les mans a l’esquena, / pensatiu. // Com ara jo / davant d’aquest monstre negre / que s’apropa amb una velocitat aterridora, / i no m’atraparà / mai.

 

De la Revolució al surf cinematogràfic

Més que reeixit és el títol del llibre El cinema sord a una Romania muda de Cristian Tudor Popescu, que glossa la mar de bé el període de la historia del cinema sota Ceauşescu –un capítol que mereixia una atenció a banda. Després de la Revolució, que va acabar amb la vida de la parella presidencial –unes imatges per altra banda esfereïdores que van quedar impreses en la nostra retina, vingué la gran decepció dels anys noranta, i la caiguda, lamentablement, del cinema romanès que, ara pels interessos mercantils, no va saber capitanejar la llibertat de creació que, de cop i volta, tenia a les mans.

Lucian Pintilie (Tarutino, 1933), un dels directors claus del cinema romanès dels anys seixanta que només havia pogut filmar tres de les seves obres a la seva pàtria, retorna de l’exili, i s’inicia paulatinament una renovació temàtica i formal de la cinematografia nacional. El seu primer llargmetratge serà Balanţa (1992), un títol prou suggeridor de la realitat del moment: era necessari equilibrar i posar a la balança passat, present i futur: l’argument narra la història d’una jove professora, filla d’un coronel de la Securitate, que després de la seva mort, li toca anar a treballar a una escola en un poble, on coneix el metge. Tots dos lliuten contra les estructures inamovibles de la societat dels últims anys del període comunista.

Vist amb perspectiva, Ceauşescu ha continuat essent present en la cinematografia romanesa (evidentment, per un efecte bumerang) durant gairebé deu anys fins el tombant de segle XX, just quan neix una nova generació que dóna organicitat al cinema romanès. És possible que el germen d’aquesta primavera cinematogràfica a Romania (i no a Bulgària o Hongria, per exemple) sigui precisament una reacció a tanta contenció i fracàs acumulats, però també una reacció contra el tipus de cinema que es feia a les dècades dels vuitanta, i dels noranta fins i tot: calia i era necessari explicar (i explicar-se) i portar a un primer pla la història de Romania dels últims anys fins als nostres dies; així s’alterna la temàtica de caire polític i la problemàtica social amb exercicis de cinema d’autor, però també comercial, on cada cop més hi va apareixent la problemàtica del món contemporani. Això sí, i per treure-hi punta, s’hi incorporen dosis d’humor, que van des de la ironia a l’acidesa, i que fan derivar el drama cap a la farsa.

 

Of Snails and Men | © D'A

 

Més que una etiqueta o una denominació, doncs, el que els és comú a tots ells és el sentit de la història: de voler fer-ne una revisió, no només de mostrar-la, sinó també i mitjançant el poder que té qui està creant, d’intentar retornar la dignitat perduda –el camí més recte possible- a causa de la fractura social i individual que va suposar el sistema (o antisistema) comunista. D’aquí que molts dels personatges que protagonitzen les cintes siguin personatges atrapats, abandonats i condemnats a un destí (com un tren que els envestirà) en el qual la impossibilitat de qualsevol intervenció resulta angoixant. Són amenaces a la substància humana, i per això ens resulten propers; no merament per curiositat a situacions que s’esdevingueren sinó perquè poden tornar a sortir a qualsevol lloc. Per això ens toquen de ple.

Tècnicament parlant, el primer pla és un dels recursos més usats: l’espectador veu el que veu el personatge, però també sent el que sent, i viu el que viu el personatge en primera persona. És així, com els espectadors participen tant dels fets de la història individual del personatge com dels fets de la història recent romanesa: s’assoleix així l’acció en temps real, per a la qual es recorre al pla seqüència, sense talls, per buscar i aconseguir l’efecte dramàtic, la qual cosa afavoreix que l’espectador penetri del tot en l’univers del personatge i el seu entorn.

En definitiva, aquesta nova fornada de cineastes “es nodreixen i s’estimulen els uns els altres a través de les seves produccions”, com afirma Marian Crişan. Però també són un estímul per als espectadors.

 

El director romanès Marian Crisan | © D'A

 

Cat-Ro

Des de fa temps, directors estrangers han decidit rodar algunes de les seves pel·lícules a Romania, aprofitant els nous equipaments, la professionalitat tècnica, però sobretot el potencial paisagístic natural. De casa nostra, nous projectes s’hi desenvolupen i d’altres s’estan gestant, fruit dels contactes entre els directors catalans i els romanesos. Un primer exemple és el projecte d’Albert Serra, Història de la meva mort –una adaptació lliure de la novel·la de Bram Stoker, que encara no ha estat estrenada aquí, hi intervé, entre altres actors, Vicenç Altaió, tant polifacètic com competent creador, que encarna  Casanova. Rodada parcialment a Transsilvània, durant el setembre de l’any 2011, la cinta és una coproducció catalana, francesa, espanyola i romanesa, de la mà de Dan Burlac i la productora Elefant Film. El dietari d’aquest rodatge, Apocalipsi guau, l’ha escrit el poeta Jaume C. Pons Alorda que va acompanyar l’expedició a Romania.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Xavier Montoliu és sense cap mena de dubtes una de les persones que coneix millor la realitat romanesa i els intercanvis culturals i històrics d’este país amb els Països Catalans. I este text no fa sinó demostrar-ho. Moltes felicitats, és realment un molt bon treball que toca moltes tecles. En volem més 🙂

  2. Magnífica i completíssima ressenya sobre el cicle de cinema romanès: una bona introducció a la realitat d’aquest país culturalment tan proper i alhora tan desconegut. Enhorabona!

  3. Desconeixia que el cinema romanès fos tan versàtil (de fet, no sabia res del cinema romanès abans de llegir l’article). Retrospectiva extraordinària, no “només” gratament il·lustrativa cinematogràficament sinó també en l’exposició de la realitat d’un país ben castigat per la mala premsa.
    Einstein ho va dir fa molts anys: “és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”, però una ment oberta i articles com aquest són un bon antídot contra els estereotips. Gràcies Xavier!