Romain Gary, un deute pendent

24.02.2014

Enguany se celebra a França el centenari de Romain Gary, un autor poc traduït aquí i que convé reivindicar. Angle Editorial acaba de publicar La vida al davant. Aquest dimarts, 25 de febrer, hi ha programada una taula rodona a l‘Institut Français de Barcelona, sobre l’autor i la seva obra. Hi participaran Julien Roumette, expert en l’obra de Gary, en Ricard Ripoll i Jordi Martín Lloret, el traductor de Gary al català. Més info aquí.

 

Romain Gary amb Jean Seberg

 

La literatura d’un país no es limita a la producció que ha estat escrita originalment en la llengua del país. La literatura traduïda també és literatura del país, i els autors estrangers que s’afegeixen als nacionals són com aquells oncles que arriben de fora i que insuflen aire fresc i renovador a la família. La nostra literatura traduïda no es pot queixar de mala salut, però encara té molts deutes pel que fa a la incorporació d’autors estrangers. Un cas flagrant és el de Romain Gary, un escriptor poc conegut al nostre país, malgrat que va tenir una vida de pel·lícula: fill de pares judeorussos —el seu nom autèntic era Roman Kacew—, va néixer a Vilna, la capital de Lituània, el 8 de maig de 1914, i a catorze anys va arribar a França amb la seva mare, una dona amb molt de caràcter, possessiva i amb aires de grandesa, que ja havia decidit que el seu fill seria un gran home —«Seràs un heroi, seràs general… ambaixador de França», fa dir l’autor a la mare en la novel·la autobiogràfica La promesse de l’aube (1960). En efecte, Gary va ser moltes coses al llarg de la seva vida: pilot d’aviació durant la Segona Guerra Mundial, diplomàtic a diverses ciutats d’arreu del món i, fins i tot, guionista i director de cinema. Potser un dels aspectes de la seva biografia que coneixen fins i tot els qui no han llegit cap obra seva és la relació amb Jean Seberg, la bonica i fràgil actriu nord-americana que compartia protagonisme amb Jean-Paul Belmondo en el film fundacional de la nouvelle vague À bout de souffle (1960), de Jean-Luc Godard, durant els vuit anys que van estar casats (de 1962 a 1970).

Gary va ser un personatge polièdric, però per damunt de tot va ser un escriptor francès de literatura amb majúscules que és gairebé inèdit en llengua catalana. I dic «gairebé inèdit» perquè no és «totalment inèdit»: fa deu anys Angle Editorial es va deixar convèncer per un traductor amb vocació de missioner literari i va publicar la primera i, fins avui, l’única traducció catalana d’una obra de Romain Gary. L’obra escollida era La vie devant soi (1975), un gran clàssic modern a França i lectura iniciàtica de molts adolescents francesos. Amb aquesta novel·la, Gary va passar a la història per ser l’únic autor francès que ha guanyat el premi Goncourt dues vegades —la primera, amb Les racines du ciel (1956). Com se les va empescar per aconseguir-ho, tenint en compte que el Goncourt no es pot concedir mai dues vegades a un mateix escriptor?: per la via del pseudònim. Romain Gary volia desafiar la crítica literària francesa, que ja el considerava un escriptor consagrat i estancat sense gaire res més a dir, i demostrar que encara podia sorprendre. Aleshores es va inventar un personatge-escriptor —Émile Ajar— i va ordir una trama tan increïble i tan ben coordinada que tothom, fins el més suspicaç dels periodistes culturals, hi va caure de quatre grapes. El fill d’una cosina germana seva, Paul Pavlowitch, que s’havia introduït en el món editorial gràcies al padrinatge de l’autor, va accedir a prestar la imatge a aquell nou escriptor revelació. Pavlowitch va interpretar el paper d’Ajar en entrevistes concedides a la premsa i a la televisió. Tothom va celebrar amb fervor la irrupció d’aquella veu fresca i carismàtica, i Gary havia triomfat amb el seu estratagema per burlar-se dels judicis categòrics dels crítics. La veritat, que Ajar era Gary, no es va conèixer fins poc després de la mort de l’autor, que el 2 de desembre de 1980 es va disparar un tret per la boca al seu apartament de París, just un any després de la tràgica mort, aparentment també per suïcidi, de la seva exdona, Jean Seberg.

La vida al davant està ambientada al barri parisenc de Belleville, i els protagonistes són la senyora Rosa, una exprostituta jueva, gran i malalta, que regenta una casa d’acollida de «fills de putes», literalment, i en Momo, un nen d’origen àrab molt sensible que s’estima molt la seva protectora. El tret més singular de la novel·la és la veu peculiar del narrador, en Momo, que explica en primera persona el que entén i el que no entén del món que l’envolta. El personatge narrador utilitza un llenguatge literari, esquitxat de tant en tant per incorreccions lèxiques i gramaticals volgudes, per tal que el lector no oblidi que qui explica la història és un nen que vol imitar els grans que parlen bé i que aspira a escriure una novel·la com Els miserables, de Victor Hugo. Així, per exemple, en Momo diu «proxineta» en comptes de «proxeneta», i «amnistia» en lloc d’«amnèsia»; confon avortament i eutanàsia i, de tant en tant, deixa anar sentències com ara: «Les putes són una filosofia de vida.» El 1977 Moshé Mizrahi va portar al cinema aquesta obra sobre el valor vertader de l’amor i de l’amistat sense condicionaments. Simone Signoret es va endur el César a la millor interpretació femenina, i el film va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

En la novel·la hi ha un reguitzell de personatges ben pintorescos, com és el cas de la senyora Lola, un transsexual senegalès que havia estat boxejador i que ara es prostitueix al Bois de Boulogne; o el senyor Hamil, un venedor de catifes cec i jubilat que és saviesa pura. La sordidesa de les històries d’aquests personatges mig resignats al destí que els ha tocat queda rescabalada per la mirada entranyable del petit Momo, plena d’humor, de tendresa i d’esperança. L’obra té molts moments memorables, com el de la descripció del circ d’autòmats instal·lat a l’aparador d’uns grans magatzems, o la sorpresa i el desconcert d’en Momo davant la màgia d’una sala de doblatge.

 

Romain Gary

 

Quan Angle Editorial em va confirmar que reeditaria La vida al davant per commemorar el centenari del seu autor, vaig decidir que, per primer cop, em sotmetria a l’exercici tan necessari com dolorós de l’autocorrecció. Un traductor mai no hauria de deixar d’aprendre i d’evolucionar —la vida, les lectures—, i si el que has escrit un dia, l’endemà ja no et fa prou el pes, imagineu-vos en el cas d’una traducció que ja té deu anys. El procés ha estat lent, i m’he centrat principalment a esmenar algunes ultracorreccions en què vaig incórrer quan enllestia la primera versió. Un exemple: en Momo utilitza el verb «se défendre» amb el sentit d’exercir la prostitució. En la primera edició de La vida al davant, hi vaig escriure «guanyar-se la vida», amb aquella voluntat que tenim a vegades els traductors de fer el text més comprensible al lector. Però sovint cal distància per adonar-se que aquella paraula o aquella expressió de la llengua original també és o queda estranya, tant com en la nostra. Així, doncs, en el text de la reedició, les prostitutes «es defensen». La vida al davant té diversos nivells de lectura, des del més lúdic, de mer entreteniment, fins al més complex, sociològic i, fins i tot, psicològic.

Han passat cent anys d’ençà del naixement de Romain Gary. Quants anys més hauran de passar perquè puguem llegir en català més d’una obra seva? Editors valents en català que aposteu per la qualitat al marge de les modes, aquí teniu força veta: la primera novel·la de l’escriptor, Éducation européenne (1945), va rebre el premi dels Crítics i va ser traduïda a vint-i-set idiomes. Jean-Paul Sartre la va considerar la millor novel·la sobre la Resistència. Les racines du ciel (1956), l’obra amb què se li va concedir el primer Goncourt, té una adaptació cinematogràfica dirigida per John Huston i protagonitzada per Trevor Howard, Juliette Gréco i Errol Flynn (1958). La promesse de l’aube és la novel·la autobiogràfica en què ret homenatge a la mare, un text fonamental per conèixer i entendre l’autor. Gros-Câlin (1974), que també va publicar inicialment amb el pseudònim d’Émile Ajar, és la peculiar història d’amor entre un home solitari i un pitó adult a la ciutat de París. I Chien blanc (1970) és la crònica de l’experiència de l’escriptor quan ell i Jean Seberg, que aleshores vivien a Los Angeles, van acollir a casa un pastor alemany amb un inquietant instint assassí: era un «gos blanc», ensinistrat al sud dels Estats Units per ajudar la policia a perseguir i caçar persones negres. Hi ha més títols, més pseudònims —Fosco Sinibaldi, Shatan Bogat—; Gary és un autor divers i fascinant, un escriptor inesgotable. I té tota l’obra per traduir. Bé, tota no. De moment, en català tenim La vida al davant per llegir-lo, una promesa de felicitat.

Castellterçol, 2 de febrer de 2014

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. Potser aniria bé precisar (per si algú té temptacions de pensar «quina barra!») que el segon Goncourt no el va recollir: hi va renunciar, perquè s’hi havia presentat únicament per “contradir” els crítics que l’havien considerat literàriament mort.
    “La promesse de l’aube” i “Éducation européenne” són més que extraordinàries, us ho podeu ben creure!

    • Tens raó, Anna! Cal aclarir-ho: Gary va demanar a Paul Pavlowitch que refusés el premi, però Hervé Bazin, el president de l’Académie Goncourt, li va respondre això: “L’Académie vote pour un livre, non pour un candidat. Le prix Goncourt ne peut ni s’accepter ni se refuser, pas plus que la naissance ou la mort.” [L’Acadèmia vota a favor d’un llibre, no pas d’un candidat. El premi Goncourt és com el naixement o com la mort: no es pot ni acceptar ni refusar.] Gràcies!

  2. Certament La vie devant soie és una meravella de novel·la. La presentació d’aquest vespre a l’Institut francés molt interessant.
    Caldria traduïr alguna altra obra de Gary al català. Felicitats.

    • Moltes gràcies per assistir ahir a la taula rodona, Josep Maria! Tant de bo ben aviat puguem presentar una altra novel·la de Gary en català.

  3. Estaria molt bé que surtin noves traduccions de Gary i aviam si algún editor s’atreveix també amb la traducció de la novel.la del fill de la Seberg i Gary, Alexandre”S.ou l’espérance de vie”. Una magnífica novel.la on el fill abandonat per aquests pares famosos i suïcides narra el seu infern particular tot fent un homenatge a tots els morts que van passant per la seva vida . En diu el seu “alphabet funéraire”. Admés un dels escenaris de la història és Barcelona, on Alexandre Gary hi té o hi tenia el Bar Lletraferit al Carrer Joaquim Costa.

    • Sí, Emili, Gary és fascinant dins i fora de les seves novel·les. A veure si l’article i la reedició de La vida al davant ajuden a engrescar algun altre editor. Jo crec que tant de risc no hi pot haver: la qualitat literària està assegurada.

    • Interessant tot l’article.
      I friso per llegir la novel·la d’Alexandre, la cercaré.
      Gràcies.

  4. M’agrada molt aquesta idea que la literatura catalana no la constitueixen només les obres originals, sinó també les obres d’altres literatures traduïdes a la llengua d’aquí. Fins al punt que les traduccions de vegades es converteixen en cims literaris elles mateixes. Penso en l’Odissea, de Riba, o en Els papers pòstums del Club Pickwick, de Carner. Hem de defensar el traductor-escriptor!

  5. Retroenllaç: LA VIDA AL DAVANT – ROMAIN GARY | L'anna al país de les meravelles

  6. Retroenllaç: La vida al davant | Quadern de mots